Max Frisch fa 100 anys: l’actualitat de la veu de la consciència suïssa
“Vam demanar forces de treball i van venir persones”. La frase té quelcom d’universal en un món regit pel sistema capitalista, en el qual les èpoques de bonança i les de crisi se succeeixen. En les primeres, les economies riques atreuen mà d’obra. En les segones, no saben què fer amb ella. En aquesta situació estem ara mateix a Catalunya; per això el racisme s’estén i amb ell PxC. La frase, doncs, és ben útil per al nostre moment actual. Però no és nova: la va formular Max Frisch als anys 1970. Fou quan la crisi de llavors va fer que països com Alemanya i Suïssa deixessin de cridar “Gastarbeiter”. I quan aquelles societats, poc avesades fins llavors a la immigració, comencessin a preguntar-se com tractar els italians, espanyols, turcs, que hi residien des de fa dècades.
En aquest context Max Frisch formulà aquest aforisme que es repeteix fins avui en el debat migratori alemany. No és l’únic àmbit públic en el qual aquest escriptor i dramaturg, nascut a Zúric ara fa cent anys, el 1911, i mort a la mateixa ciutat ara en fa 20, el 1991, va deixar una empremta important. Frisch fou, amb Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) un dels grans autors de la Suïssa del segle XX i la veu de la consciència en un país que s’ha bastit, s’ha mantingut aparentment al marge dues Guerres Mundials i ha sobreviscut als règims feixistes que l’han envoltat gràcies al principi de d’abstenció neutral, de moralitat discutible.
I Frisch és, també, el degà d’un grup més ampli d’autors germànics integrat, a banda de pels dos autors helvètics, per d’altres alemanys com Günther Grass (1927) o Heinrich Böll (1917-1985). Tots marcats per l’experiència centreeuropea de postguerra mundial i de Guerra Freda, van esdevenir la veu de la consciència crítica d’unes societats occidentals que, per desenvolupades, semblaven que no admetien objeccions. És a dir, van ser els pares intel·lectuals d’un moviment postmaterialista que va començar a quallar en forma de moviments socials i polítics a partir dels vuitanta. Per aquesta obra i l’efecte que va tenir, enguany es recorda el centenari de Max Frisch, per exemple amb activitats promogudes per l’Ajuntament de Zuric que inclouen una exposició, l’edició per part de Suhrkamp d’alguns llibres, activitats especials de l’arxiu Max Frisch a la biblioteca de la universitat de Zuric, o amb programes especials a cadenes com Arte.
Però també a Catalunya trobo que faríem bé d’aprofitar aquests 100 anys per recordar o, inclús, apropar-nos a la figura de Frisch. Potser tenim més motiu encara que els seus compatriotes suïssos per fer-ho: quan ell, Dürrenmatt, Böll o Grass van formular les seves crítiques a les societats desenvolupades de l’Europa Occidental al sud dels Pirineus tot just estàvem entrant al club; si desconeixíem encara les comoditats de la societat utilitària encara amb més motiu en desconeixíem les seves “malaises”. Ara, però, ja en som membres plens (de moment, amb permís de la nova crisi) i les malaises continuen.
I, en aquest context, les reflexions de Frisch i companyia segueixen sent ben útils. Un altre exemple: “Com és d’innocent la nostra societat per la tornada del terrorisme?”: la pregunta no és d’un sociòleg arrel dels riots anglesos, ni d’un analista arrel de l’atemptat d’Oslo. La va fer Frisch el 1977 a Hamburg, davant dels delegats que participaven en un congrés del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). Aquest partit era llavors al poder i s’havia de plantejar com fer front al terrorisme d’extrema esquerra de la RAF. L’autor suís va recolzar l’executiu perquè no cedís al xantatge dels violents, però va qualificar aquests de “moralistes”. Per a fer-los abandonar l’acció armada calia una política creïble, va afegir. I la política només seria creïble si “lluita contra el terror també allà on aquest té un territori que és el mercat”.
Frisch, doncs, és d’una actualitat ben suggerent. La seva figura, a més, podria ser interessant per a lectors catalans pel paper que va jugar com a “helvètic gens tranquil”, com l’ha anomenat el setmanari Stern amb motiu del seu centenari. En efecte, Frisch va interpretar a Suïssa en certa manera el paper d’artista de cort incòmode; aquell que diu veritats a la cara del rei que ningú gosaria dir. Una de les seves últimes creacions abans de morir fou “Suïssa sense exèrcit?”. La va escriure per tal de donar suport a una iniciativa ciutadana que pretenia suprimir aquesta institució, tot un símbol del país dels Alps. A Guillem Tell per a l’escola deconstruí aquest mite helvètic. I morí tres setmanes després de declarar que amb Suïssa ja només l’unia el passaport: ho va escriure en un dur article publicat després de saber que l’havien estat espiant durant anys per significar-se com a dissident, en un text en el qual carregava contra un país dominat pel pensament burgès expressat al diari Neue Zürcher Zeitung que estigmatitzava tota expressió crítica. Jo no puc evitar en certa Catalunya quan ho llegeixo.
En fi, llegiu Max Frisch. Per on començar? Recomano Homo Faber, una novel·la inspirada en el concepte de Hannah Arendt que més tard va ser duta al cine per Volker Schlöndorff en la qual Frisch, que estudià arquitectura, formula una crítica al model d’home materialista i racional. Allò que dèiem que els escriptors germànics d ela seva generació foren els pares intel·lectuals de cert moviment postmaterialista. O, també, Andorra (publicada en català arrel de la Fira de Frankfurt a l’abril del 2009 i amb pròleg de Joan Barril), on el suís (que va triar el país dels Pirineus com a exemple d’indret remot, no perquè l’inspirés algun referent real andorrà), analitza com una societat tancada construeix un discurs racista i imposa una identitat a un individu per estigmatitzar-lo i excloure’l.
Bertran Cazorla, periodista.
