Per Maria Dantas
Secretària de la comissió sectorial de polítiques d'Immigració

“Estem arreglats. Si aquests han de ser el nous catalans, jo marxo de Catalunya. PRIMER ELS DE CASA!!! #pxc #osona”.(Piulada del Josep Anglada i Rius, fundador i president de PxC, en el qual va posar la foto del nen de 7 anys, en Roger, nascut a Etiòpia, i adoptat per una parella catalana l’any 2007).

Trista la situació del Fiscal de delictes d'odi i discriminació quan no pot emprendre accions, perquè els fets no són delictes tipificats en el codi penal. El problema és que no tots els discursos són delictius encara que puguin resultar ofensius, per la qual cosa faig sempre la mateixa pregunta: On és el llindar subjectiu entre la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica o de consciència i el delicte? I la resposta a la meva pregunta ens donaria la clau necessària per omplir el buit legal del qual s'aprofiten els partits polítics xenòfobs com PxC, Espanya 2000, Aliança Nacional o Democràcia Nacional.

“Where does the right of expression, which we all want to respect, stop and the need to sanction and prevent hate speech begin? What is the point in time when one right has to recognize that it cannot be exercise if it implies the violation of another one"(1)

Anem a pams: Hem de canviar l’article 510 (delictes d'incitació a l'odi, xenofòbia i racisme) del Codi Penal espanyol, perquè és molt interpretable, i sense una llei clara, que eviti resolucions judicials oposades, mai no podrem recórrer sentències com la que va absoldre a l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, pels famosos fulletons contra els romanesos o la revocació de la condemna de presó contra Secretari General de PxC, Juan Carlos Fuentes, per la impressió i difusió de milers de pamflets a Vic durant la campanya de les eleccions municipals de 2007, i continuarem escoltant frases com “és millor deixar-ho aquí perquè tenia poques possibilitats de prosperar”. 

Quan podrem il·legalitzar Plataforma per Catalunya pels seus discursos i missatges difosos públicament i descaradament a les xarxes socials, però que la fiscalia no pot provar que puguin constituir un delicte de provocació a l'odi, a la violència o a la discriminació? Ens mantenim impotents davant tantes manifestacions clarament delictives, segons el criteri ciutadà, però segons qui les fa estan utilitzant la seva llibertat d'expressió per defensar les seves conviccions polítiques i ideològiques; no obstant això, afirmo que les últimes piulades del sr. Anglada són un clar exemple de com anar contra els tractats internacionals ratificats per Espanya; la doctrina del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans, els principis marcats per la Comissió Europea en la seva decisió marc 2008/913 i les recomanacions provinents de l'Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, el Consell d'Europa a través de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància i de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa. 

La llibertat d'expressió és un dret consagrat a tot el món com allò essencial per assolir la protecció de tots els drets humans. La Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, la Convenció Americana sobre Drets Humans... però aquest dret no és absolut, per tant, cal establir responsabilitats i restriccions que s'imposin a l'exercici de la llibertat d'expressió.

Cal poder il·legalitzar partits amb discursos xenòfobs, racistes i feixistes, cal claredat legal sobre el que constitueix el delicte per a millorar el seu control i límit i també cal enfrontar l'odi amb el discurs positiu del govern i de la societat civil.

Catalunya serà diversa o no serà!

Font: http://blocs.esquerra.cat/politicasocialiciutadania/bloc/el-discurs-dodi-i-discriminacio-versus-la-llei-espanyola

El PP, mitjançant el "Real Decreto ley 16/2012 de abril de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones", acaba de fer públic que retallarà les prestacions sanitàries als immigrats sense papers; la qual cosa es calcula que afectarà unes 150.000 persones a tot Espanya, xifra, lògicament, orientativa. Només seran atesos els casos d'embaràs i menors de 18 anys, la resta haurà de passar per urgèrncies. La mesura es vol aplicar a partir del proper 31 d'agost. Es vol estalviar uns 500 milions d'euros, encara que alguns càlculs situen l'estalvi, a tot estirar, en uns 250 milions.

A part de ser un atac als drets més elementals i, naturalment, a la universalitat de l'Estat del benestar, és absurda i doblement injusta, per inhumana i per atacar el més dèbils, que, a més, són els qui menys gasten en atenció sanitària i medicaments. Vegem-ho.

* Absurda. Les últimes dades puiblicades per l'INE ("Avance de la Explotación estadística del Padrón a 1 de enero de 2012) ens diu que durant el 2011 va baixar per primera vegada el nombre d'immigrats empadronats en 22.497 (a Catalunya en 1.945, xifra que discrepa de la de l'IDESCAT, però això ara no ve al cas). Segueixen augmentant els immigrats procedents de Marroc, Pakistan i Xina, però disminueixen els que procediren d'Equador, Colòmbia, Bolivia, Perú, Argentina i Brasil. En definitiva, el saldo immigratori ha deixat de ser positiu. A partir d'ara el gruix de la immigració ho serà via reagrupament familiar, que, per definició, és una immigració legal. Ras i curt: en els propers anys no és previble un augment important de la immigració irregular, la mesura només té com a objectiu fer més difícil la vida als qui ja són aquí i no poden tenir papers.

* Tots els estudis indiquen que els immigrats tenen un nivell de despesa sanitària i farmacèutica inferior a l'espanyola. Exemples:

a) Estudi de l'Àrea sanitària 11 de Madrid, publicat avui a El País. Dues dades:

1) Vegades que utilitza el sistema sanitari: espanyol, 7,65; immigrats països renda baixa, 5,29.

2) Consum mitjà de farmàcia (euros): espanyols, 446,4; immigrats països renda baixa, 199,1.

b) Un estudi publicat per l'Obra Social "la Caixa" l'any passat ho corraborava, les dades són de 2006:
- Percentatge consultes mèdiques: espanyols, 40%; immigrats, 29%.

- Mitjana consultes: espanyols, 1,15; immigrats, 1,08.

Per altra part, aquest estudi evidenciava la relació positiva en termes fiscals entre immigració i Estat; en favor d'aquest segon. (Francisco Javier Moreno Fuentes i María Bruquetas Callejo, Immigració i estat del benetar a Espanya, Obra Social "la Caixa", 2011).

Malgrat aquestes dades, el portaveu del PP diu que la sanitat és un "coladero" d'immigrats.

L'argument que s'utilitza per prendre aquesta mesures i que no és nou, és que així es frena l'efecte crida de les prestacions sanitàries, el denominta "turisme de benestar", que pressuposa que els immigrats venen atrets fonamentalment per les prestacions del nostre Estat del benestar. Un estudi fet per professors de la UPF fa un anys evidencià de forma clara que això és una llegenda, tant aquí com a la resta de països europeus. El limitaré a reproduir algunes de les seves conclusions: "Las variables más importantes en la determinación del flujo de inmigración hacia Cataluña son la diferencia en el nivel de renta, el stock de inmigrantes de cada país en Cataluña, el porcentaje de individuos bajo la línia de pobreza en el país de origen, la diferencia en los niveles de desempleo y la inversión extranjera neta en el país de origen". "los resultados rechazan la hipótesis de turismo de bienestar, dado que en ningún caso el gasto público no contributivo ejerce efecto positivo sobre los flujos inmigratorios" (Inmigración y transformación social en Cataluña. Volumen I. Aspectos socieconómicos del fenómeno inmigratorio: las cuestiones relevantes, Generalitat de Catalunya/BBVA, 2007, pp. 81 i 128, respectivament). No obstant aquestes afirmacions, basades en estudis empírics, el conseller de sanitat i assumptes socials de Castella la Manxa (PP), s'atreveix a dir: "No hay que olvidar que la sanidad gratuita ha sido fundamental para fomentar el efecto llamada. Mucha gente ha cogido una patera porque sabía que en España tenía la asistencia sanitaria garantizada". Jugar-se la vida només per una assistència sanitària garantida? Sense comentaris.

Han començat pels més dèbils i, sens dubte, seguiran. Caldrà fer alguna cosa, doncs. De moment, tenim dues manifestacions a tocar.

Jordi Casas Roca (Barcelona, 1954), malgrat que va néixer a la capital catalana és un santcugatenc de tota la vida, ja que els seus pares es mudaren quan ell tenia un any d'edat. A més, és Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i en el terreny professional ha ocupat el càrrec de regidor del PSUC durant el període 1983-1985 i d'ICV des del 1987 fins el 1995. També ha sigut Conseller comarcal del Vallès Occidental des del 1991 fins al 1995 i, més recentment, ha ocupat el càrrec de President del Comitè d'empresa de la companyia d'automoció Delphi durant el període 2001-2007. D'altra banda, col·labora en la premsa comarcal i és secretari de la Fundació Sant Cugat.

Autor: Alex romaguera

En només unes setmanes han coincidit fets envoltats d'una certa aurèola mediàtica, però antagònics pel que fa a models d'entendre i de construir la societat. Mentre l'exjugador del Barça Lilian Thuram presentava aaquests dies a Barcelona la seva fundació contra el racisme, dedicada a fomentar el diàleg intercultural i l'apropament de comunitats a Europa, a Vic el grup municipal de CiU donava suport a
una moció de la Plataforma per Catalunya per suprimir el registre municipal d'unions de fet amb l'objectiu d'evitar l'arrelament de la població immigrada d'origen extracomunitari.
En aquest ambient, i reblant el clau, Claude Guéant, ministre d'Interior de l'Estat francès, d'on és Thuram, assegurava en seu parlamentària que "algunes civilitzacions són superiors a altres".
Guéant, el mateix ministre que va ordenar les expulsions en massa dels gitanos l'estiu passat, no diferia gaire del comentari que a principis de gener havia fet el president d'Unió de Joves al Berguedà, Jordi
Carreras, que en un dels seus twitts bramava contra els immigrants àrabs i les víctimes estrangeres de violència de gènere, entre altres col·lectius. Un missatge en la línia del seu president de partit,
Josep Antoni Duran i Lleida, pel qual els joves escolars de famílies migrades pertorben la convivència i fan disminuir el nivell acadèmic a les aules catalanes.
El racisme, que les darreres dècades quedava reservat a les organitzacions inspirades en les tesis supremacistes del Tercer Reich, l'assumeix avui la dreta de suposada tradició democràtica. Ja no és
exclusiu dels nostàlgics feixistes que insisteixen en la doctrina més biologista. Atiant la crisi i la por a la inseguretat, les formacions conservadores han acabat normalitzant un discurs xenòfob que, més
enllà de les seves expressions violentes per la xarxa o a peu de carrer, es plasma en una corrua de decrets llei.
Vic i França són dos testimonis d'aquesta involució que s'estén pel Vell continent a velocitat de vertígen, mitjançant expulsions i una legislació cada cop més restrictiva. Només una societat civil
compromesa en la defensa dels drets humans i a la igualtat social pot fer d'antídot contra aquesta deriva reaccionària, que es passeja en trajo i corbata pels consistoris sota sigles tan aparentment
inofensives com les de CiU o les del Partit Popular. El racisme ja no és un fantasma que recorre Europa. Està als hemicicles i té noms i cognoms. Combatre'l és una exigència ètica i un deure democràtic.

http://www.llibertat.cat/2012/02/racisme-per-decret-llei-16712

JORDI SERRANO. M'he llegit el llibre de Said El Kadaoui: Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d'una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: "El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s'assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo". De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els "toca mirar el món des dels marges", de marges n'hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se'n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: "La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d'Occident." Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l'holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que "deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social". Correcte, ja que si no es pot "confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals". Arribem a l'absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que "ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!". També coincideixo amb ell que "un món sense vels de cap mena seria millor", però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d'una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els "altres" sinó els "nostres". Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.

Font

OMAIRA BELTRAN. Pel Diari Gran de Soberanisme.

María de Souza Badet és doctora en comunicació audiovisual i publicitat a la UAB.  El divendres 20 de gener va venir al programa ‘La veu del poble’  que condueixo a l’emissora intercultural ‘La Bomba FM’. (àudio de l’entrevista)

Varem parlar sobre la seva tesi: ‘La construcció de l’imaginari social de la dona brasilera a Espanya’. La María va a enllaçar diverses temàtiques: els mitjans de comunicació i la immigració brasilera i de gènere. Estudis similars no existeixen a nivell internacional, i aquesta mancança  va ser la motivació que la va portar a fer un estudi en 3 escoles públiques  de Catalunya, a 5 aules diferents i amb un total de 121 alumnes de quart ESO, on va tractar joves entre 14 fins a 17 anys. Els nens responen a perfils diferents, per exemple: l’escola de Sitges té un perfil de migració europea, un altre centre, a Sabadell, tenia un alumnat molt divers i un tercer centre, a Sants, amb diverses classes de nens d’origen estranger, per una banda, i autòctons per l’altra.

Preguntes: ‘¿Com es construeix la identitat?’, ‘¿Com es construeixen els estereotips dels diferents col·lectius d’immigrants?’ van ser abordades en aquestes enquestes.  Per a alguns joves, hi ha un imaginari construït d’alguns països, però per altres no existeix cap imaginari o és molt reduït, com per exemple amb la República Dominicana o amb Cuba, que no més tenen clar Fidel Castro i poca cosa més.

En el cas de Brasil els adolescents relacionen el país directament amb la dona brasilera passant per la sensualitat i l’erotisme, a més de la ‘samba’ o el ‘carnaval’. I aquest imaginari es construeix a través dels mitjans de comunicació, on les dones exuberants estan sempre presents.  La premsa espanyola, especialment Telecinco i Antena 3, ofereixen imatges estereotipades de Brasil. TV3, en canvi, ara està programant un especial sobre Brasil en el qual s’han preocupat de donar una imatge més real delpaís, entrevistant a personalitats culturals brasileres i a ciutadans brasilers amb diferents perfils que viuen a Catalunya. Es a dir, que han fet un treball mes responsable sobre l’imaginari que existeix del Brasil.

Aquesta catalana, per part de mare, va venir a resoldre a Catalunya una problemàtica que ja s’ha començat a treballar al Brasil. Perquè són els brasilers mateixos els que han exportat aquesta imatges femenina i sexual al món. Però, on són els seus paisatges  espectaculars, la diversitat de les seves gents, la seva música variada i el seu enorme univers cultural? Pot que tot això quedi completament amagat darrere de les rosses brunes que vénen al vell continent com a mercaderia d’intercanvi sexual?.

Durant quatre anys, María Badet va fer una recerca que li va permetre no només guanyar un bona nota i graduar-se amb honors a la nostra Universitat,  sinó també crear un vincle sobre migració brasilera, gènere i construcció de la identitat, tant a Brasil com a l’exterior.  Després d’analitzar més de 180 notícies de diversos telenotícies, va concloure que la imatge de Brasil s’associa a dos temes: la prostitució i la violència de gènere. Un tema tan delicat com el ‘tracte de dones’ s’associa simplement a l’erotisme de les noies brasileires, com si fossin elles les responsables del fet en si. Imatge de la qual també són responsables els telenotícies brasilers, construint una imatge de la dona associada a la sexualitat i després exportant-la.

Des de l’acadèmia, María Badet intenta ensenyar que Brasil és un país de dimensions continentals, un país ple de diversitat i col·labora amb el govern brasiler, a partir d’estudis seriosos sobre la importància que té la perspectiva de gènere.  Al govern de Luiz Inácio Lula da Silva, va participar en un congrés sobre Brasilers al món, en el qual es va aprovar treballar per difondre una imatge diversa del país i no el reduccionisme de l’estereotip de la dona brasilera sensual, el resultat de la tesi ja està donant els seus fruits a la societat.

A més, a Barcelona, la María col·labora en ‘La xarxa d’associacions de brasilers a Catalunya’, on hi trobem mes de 14 entitats que treballen en promocionar una imatge diversa de Brasil.  Amb aquest objectiu, organitzen diverses activitats com el ‘Congrés Internacional de gènere i immigració brasilera’. Perquè els estudis realitzats sobre aquest tema puguin ser utilitzats per canviar les imatges mentals que es generen sobre països com Brasil.

Finalment el govern brasiler, conjuntament amb la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra, ha activat un servei conjunt d’atenció a dones víctimes de la violència de gènere. Perquè les dones brasileres, que tenen els mateixos drets que les altres, si estan fora del seu país, també poden ser protegides, poden rebre l’atenció psicològica adient i, si així ho necessiten, també poden tornar al seu país, en cas que ho sol·licitin. Per activar el servei, simplement, cal trucar al 016 o sol·licitar més informació als consolats brasilers.

Tant ajuntament com entitats posen bona nota a la convivència a la ciutat després dels fets del Besòs.
El consistori reconeix que alguns barris de la perifèria poden viure episodis de xenofòbia.
ROSA MARI SANZ / HELENA LÓPEZ - El Periodic
Revisió de la cohesió social a l'àrea metropolitana (1)

El fantasma de l'onada de violència que la tardor del 2005 va evidenciar els problemes de convivència als suburbis de París va sobrevolar per uns moments el barri del Besòs de Barcelona, després de la tarda del 3 de gener passat, quan el senegalès Ibrahima Dyey va morir per un tret a mans d'una família gitana i es va desencadenar un clima d'inquietant tensió que va acabar sent aplacada des de la mateixa ciutadania. Dos dies més tard, amb els nervis més calmats, les associacions de senegalesos i de gitanos de Catalunya van escenificar la seva bona relació en una compareixença pública. Va ser la imatge que Barcelona, en matèria de cohabitació, funciona. Així ho pensen entitats i el mateix ajuntament, tot i que reconeixen que la situació en algunes zones perifèriques més humils s'ha tornat més complexa amb la crisi. Però res a veure amb les banlieues.

Perquè al marge que aquest crim va ser un delicte comú i no racista, i que podia haver passat amb crisi o sense, el succés ha posat damunt la taula la sensibilitat que tenen alguns barris amb un alt percentatge d'immigració de viure episodis xenòfobs. Una preocupació que no amaga el comissionat d'Immigració de l'Ajuntament de Barcelona, Miquel Esteve, que, tot i això, recorda que al Besòs hi va haver una sinergia positiva que no va aparèixer perquè sí: «Va ser fruit del treball de molts anys del municipi i de les entitats. Sense aquesta feina prèvia hi hauria hagut una batalla campal com a les banlieues. Els barcelonins es mereixen un 10 de nota en seny i cohabitació».

COMPETÈNCIA PELS RECURSOS / El consistori és conscient que la crisi, agreujada per les retallades socials, no és la millor amiga de la convivència i que la situació és molt més complexa que fa uns anys. «Estem en una època de risc; jo en dic racisme de competència pels recursos [beques de menjador, assistència sanitària, places d'escoles bressol públiques...] i afecta els barris més deteriorats», explica Esteve. És a dir, els que tenen més immigració perquè la vivenda és més barata i on la població disposa de les rendes més baixes de la ciutat, una capital que en ben poca distància presenta grans desigualtats econòmiques, com es pot veure al gràfic.

Al marge del Raval -el barri de Barcelona amb un percentatge d'immigració més elevat (el 48,6%, enfront d'una mitjana del 18,1% )-,

el treball en matèria de cohesió social s'està accentuant, explica Esteve, en zones perifèriques del nord, com ara Ciutat Meridiana, on les famílies, tres de cada 10 foranes, han de viure amb la meitat d'ingressos que la mitjana de Barcelona, o a Trinitat Vella, Roquetes i Bon Pastor, zones amb perfils socioeconòmics bastant similars i on es porten a terme diversos programes comunitaris per afavorir la convivència.

Així mateix, cita com a «sensibles» enclavaments de l'altre extrem, com ara els barris del Poble-sec (amb una renda familiar del 66% respecte de la mitjana de la ciutat i gairebé un 30% d'immigració) i la Marina del Prat Vermell i la Marina del Port, tots dos amb menys percentatge de població estrangera, però on s'han detectat alguns conflictes entre veïns.

ESTRATÈGIA ANTIRUMORS / Per pal·liar-los, l'ajuntament porta a terme plans de mediació, i ara preveu potenciar amb el suport d'entitats l'estratègia antirumors, una de les eines que va néixer amb l'anterior equip local per combatre els estereotips. Al mateix temps, planeja a curt termini un projecte pilot per a adolescents i joves immigrants que maten el temps a l'espai públic i creen a vegades malestar entre els veïns. Una experiència que busca millorar la seva integració vinculant-los a casals o a equipaments esportius. En definitiva, explica Esteve, «polítiques per intensificar la pedagogia amb l'objectiu que la població i la ciutadania siguin una mateixa cosa, ja que a vegades hi ha població que no arriba a la categoria de ciutadà».

Una tasca, la de millorar la convivència, que segons Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya, és responsabilitat primera dels ciutadans, «però això no vol dir que els poders públics no hagin d'assumir algunes funcions de dinamització, prevenció o resolució de conflictes». Segons la seva opinió, per guanyar cohesió és bàsic «elevar l'autoestima i millorar la imatge de la zona». «Però cal -subratlla- que tots els veïns els puguin sentir seus», no com considera que ha passat al Raval.

En aquesta mateixa línia s'expressa Jordi Bonet, president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), per a qui el problema no és tant que en un barri hi hagi més immigrants o menys, sinó que existeixi una xarxa comunitària forta que faci de mur de contenció. «Els barris han de tenir història, els veïns els han de sentir com a propis», exposa Bonet, cosa que és difícil que passi al Raval, on es viu un problema de gentrificació -la progressiva substitució de veïns grans i amb pocs recursos per d'altres amb un poder adquisitiu més alt- i on els ciutadans no fan arrels, a diferència de Nou Barris, on el padró és més estable.

Davant de la possibilitat que les retallades puguin crispar alguns punts en què hi ha competència pels recursos, Essomba considera que «el risc de tensió i conflicte existiria igual» en una altra situació econòmica «si no s'ha invertit bé en programes socials eficaços», i considera bàsic, abans que res, el discurs dels governants. «Hi ha municipis catalans en què, quan parlen els seus representants, un sent calfreds al constatar que les seves propostes i la seva veu són més proclius a la xenofòbia i al racisme que no pas a la convivència», conclou. No és el cas de Barcelona.

Per OMAIRA BELTRÁN

Primer va ser l’assassinat d’un jove senegalès aquest dimarts passat, al barri del Besòs, a mans d’una família gitana. Divendres, la mort d’un altre jove de Guinea al Centre d’Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Finalment, la setmana passada ha estat voltant per la xarxa un vídeo contra el racisme realitzat a Mèxic on es pregunta a uns nens entre 6 i 10 anys sobre les seves preferències entre dos ninots, un de blanc i l’altre negre. Tots els nens van coincidir en afirmar que el ninot negre era el dolent i el lleig.
És a dir, que les idees promogudes fa segles sobre la inhumanitat dels negres segueix vigent entre nosaltres. Per què uns nens mestissos encara opinen, en el segle XXI, que el ninot de la pell ‘moreneta’ és el dolent i que els fa por? Es una de les grans qüestions que encara no hem sabut resoldre, malgrat el pas dels anys.
Tots tres fets tenen un nexe en comú: la pervivència del racisme en la nostra societat. A casa nostra, ho veiem en la manca de control que hi ha als Centres d’Internaments per a Estrangers, una de les denúncies recurrents del Síndic de Greuges. Rafael Ribó havia alertat feia uns dies que les condicions del CIE de la Zona Franca facilitaven la possibilitat de maltractaments. Ribó també havia demanat que s’actués amb urgència. Però la demanda no va rebre la resposta adient per part de les autoritats responsables, ni tampoc per part del govern.
Quantes morts més s’han de produir perquè s’investigui el que passa en aquests centres inhumans? Des de SOS Racisme s’ha advocat pel seu tancament i més de 200 persones van manifestar-se aquest diumenge en protesta pel que ha succeït. De fet, els episodis de protesta no s’han aturat al barri del Besòs. Tanmateix, les associacions, organismes que pel que sembla són representatius a l’hora d’intervenir en la resolució dels conflictes, però que viuen absents la major part del temps, han afirmat que advoquen per la pau entre les comunitats en discòrdia. Però tots sabem que aquests dos conflictes estan encara sense resoldre i que posen en dubte la nostra capacitat com a societat per gestionar aquesta mena de problemes.
Com demostra el vídeo mexicà, el que és clar és que, com a societat, encara transmetem temors i prejudicis inconscients als nostres fills. Quan ens adonarem que les ànimes no tenen color i que la humanitat es fa present quan som capaços de veure el no-color de l’amor en totes les persones? Quan aconseguirem transmetre això als nostres fills?.
De moment, per desgràcia, pels nostres infants, el dolent encara és el més fosc i el lleig encara és el que té els ulls marrons i la pell fosca.

Font

Argentina demana a Espanya informes sobre ministres de la dictadura de Franco.

Els moviments de drets humans de l’Argentina posen en el seu punt de mira els franquistes i també les empreses que es van beneficiar amb el règim feixista; i obliguen a la jutgessa federal Dra. Servini de Cubría a iniciar les causes. 13.000 ciutadans argentins descendents de víctimes del franquisme es personen en l’acusació.

Segons han informat fonts judicials, la jutgessa federal argentina ha emplaçat judicialment a l’Estat Espanyol a aportar informació sobre ministres i responsables de les forces de seguretat de la dictadura franquista. Diligències iniciades dins la investigació oberta per crims comesos durant el règim de Franco.

L'exhort de la jutgessa federal María Servini de Cubria, sol·licita noms i domicilis dels ministres i caps de les forces de seguretat del període comprès entre el 17 juliol de 1936 i el 15 juny de 1977. L'exhort també inclou els comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, Directors de Seguretat i dirigents de la Falange Espanyola; i sol·licita el certificat corresponent en cas de defunció.

Segons les mateixes fonts, la jutgessa ha demanat informació sobre persones desaparegudes, torturades i assassinades durant el franquisme; nens apropiats indegudament, i dades d'empreses que van utilitzar presos polítics per a fer treball esclau.

S'acullen al principi de 'justícia universal'

La sol·licitud de Servini de Cubria s'emmarca en la causa–iniciada a instància d'un grup de familiars de víctimes– que investiga els crims del franquisme sota el principi de justícia universal pel qual es poden investigar crims de lesa humanitat ocorreguts en altres països.

De Cubría, en un primer moment, hauria arxivat les actuacions seguint un dictamen de la Fiscalia segons el qual no procedia cap actuació atès que tals crims han estat o són investigats per la justícia espanyola; la qual cosa va originar l’apel·lació de la part querellant. Al setembre de l’any passat, la Càmera Federal va declarar nul·la la decisió de la magistrada i va acceptar la petició de la querella. 

La demanda es va ampliar posteriorment arran de disset nous casos de víctimes gallegues. Gairebé 5.000 represaliats a Galícia per la dictadura, han estat identificats en una investigació realitzada per universitats gallegues durant els últims quatre anys.

Entre les demandes presentades davant els tribunals de Buenos Aires, figuren la de Silvia Carretero, vídua de Luis Sánchez Bravo, un dels cinc últims afusellats pel franquisme; la de Darío Rivas, fill de Severino Rivas, afusellat en 1936; i la d’Inés García, neboda d'Elías García, assassinat en 1937.

Rivas i García van encapçalar la querella per genocidi presentada a l'abril de 2010 davant els tribunals federals argentins, amb l'auspici d'organismes humanitaris locals; entre ells el “Servicio de Paz y Justicia” que dirigeix Adolfo Pérez Esquivel, Premio Nobel de la Pau 1980.

QUÈ HA PASSAT? AQUESTA JUTGESSA ÉS UNA FERVOROSA DEFENSORA DELS DRETS HUMANS?

Potser sí, o potser no. El que realment passa és que les reclamacions dels familiars de les víctimes del feixisme espanyol estan integrades dins del moviment de drets humans de l’Argentina, avantguarda mundial en aquesta qüestió. Això significa una força social, i per tant política, indefugible. Però també significa disposar de milers d’advocats i dels millors juristes en la matèria. Per posar-ne un cas, el Fiscal en Cap de la Cort Penal Internacional és un argentí: Luís Moreno Ocampo, qui va exercir de fiscal adjunt de l’acusació en el judici a la Junta Militar de Videla. 

Així doncs, es tracta de que els responsables de la dictadura feixista –de la qual és hereva l’actual monarquia– es troben entre la mobilització democràtica i la paret.

La resistència jurídica dels feixistes espanyols probablement tindrà el suport total del PP en el poder; situació aquesta no pas secundària atès les previsibles tensions entre els respectius govern de la Sra. Fernández i del Sr. Rajoy.

QUÈ POT PASSAR?

Aquest exhort judicial haurà de tenir alguna resposta, segurament una denegatòria amb l’excusa de que els tribunals espanyols ja estan tractant el tema. Serà aleshores quan apareixerà la segona andanada: l’Habeas Corpus, és a dir, una reclamació jurídica que no comporta (a priori) ni pledejar ni cap enjudiciament; i que es tracta tan sols de que un jutge informi de la situació d’una persona, detinguda o lliure, viva o morta.

Si l’Estat es nega a continuar la corresponent acció judicial, la Jutgessa hauria de constituir el seu jutjat a l’ambaixada argentina de Madrid i exhortar a la força pública perquè faci comparèixer el Sr. Fraga i els responsables de les empreses que es van beneficiar del treball esclau.

I si la força pública no respon? La Jutgessa pot personar-se davant els compareixents amb la seva custodia armada i amb immunitat diplomàtica en els cassos d’argentins assassinats durant la dictadura. No oblidem que tracta de víctimes que tenien la doble nacionalitat espanyola i argentina.

ARRIBARÀ TAN LLUNY LA JUTGESSA?

Arribarà tan lluny com l’empenyem amb la mobilització. I aquest és el quid de la qüestió: aquí a Catalunya, als Països Catalans, i a l’Estat Espanyol, no existeix un moviment pels drets humans fort i amb implantació social com a l’Argentina i a tota Amèrica Llatina. Cal enfortir-lo i aquest judici és una oportunitat per fer-ho.

Així doncs, per propiciar aquest enfortiment de les organitzacions de drets humans dels Països Catalans i per tal d’aportar el nostre gra de sorra; el Casal Argenti de Barcelona ha creat la Comissió ArgenCat de Suport als Judicis contra el Franquisme, comissió que es presentarà a mitjans de gener.

Per: Diego Arcos, President del Casal Argenti de Barcelona. Amb la col·laboració de Belén Murillo Martínez, Analista Política i Comunicadora Social.

Gustavo Duch
Coordinador de la revista
'Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas' 

Article publicat a El Periódico de Catalunya de Gustavo Duch, coordinador de la Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.
L'article proposa com a alternativa a la crisi econòmica global la creació de treball al camp mitjançant el suport a la petita producció agro-ecològica. Per a fer-ho analitza els impactes devastadors en termes d'ocupació de la Política Agrària Comuna (PAC) i es fixa en iniciatives de reforma agrària com les que van viure països com Taiwan, Japó i Corea després de la Segona Guerra Mundial i experiències més properes com Dinamarca, Finlàndia o Noruega.

A Espanya superem els cinc milions d'aturats, una xifra inacceptable derivada de la crisi. Però també en el problema de la desocupació hem de mirar al camp, tant en l'anàlisi com en les propostes. A Europa ens trobem amb un despoblament de les zones rurals molt greu, i l'agricultura o sector primari fa molt temps que va deixar de ser la base de l'economia. Segons l'últim cens d'Eurostat, aquesta realitat és massa evident: en només vuit anys, la UE ha perdut tres milions d'explotacions. És a dir, aproximadament cada minut ha suposat la desaparició d'una unitat agrícola i els llocs de treball que això significa.
I tot això és fruit de l'aplicació de polítiques productivistes que ja ha arribat l'hora de desterrar. La política agrària comuna (PAC) que ara s'està revisant ha estat responsable d'això per subvencionar durant molt temps les grans unitats agrícoles, afavorir la intensificació i deixar que els preus els marqui el lliure mercat. Un model de potències industrials que va creure que l'agricultura també s'hauria d'acomodar a aquell principi i que va acabar amb l'economia rural i amb milers de llocs de treball.
Però proveir d'aliments la població, i a la vegada cuidar boscos i paisatges, és un treball d'allò més necessari. De fet, és imprescindible. I aquesta és la proposta, perquè hi ha espai, possibilitats i molt futur: ruralitzar l'economia i repagesitzar el planeta, per obtenir en el procés molts, però molts, llocs de treball dignes i rendibles.Encara que ni les condicions de terreny, clima i història són comparables, val la pena recordar (com expliquen Albert Berry i Liisa L. North, professors de la Universitat de York, a Toronto) «el que van fer els taiwanesos, els japonesos i els coreans després de la segona guerra mundial, quan van expropiar les unitats agràries de més de tres hectàrees i van executar reformes agràries radicals que van formar la base de la seguretat alimentària de famílies per al creixement i la diversificació econòmica posterior a nivell nacional». Amb una quantitat de terra suficient com a mitjà de vida per a una família (a Taiwan va ser una mica més d'una hectàrea), amb polítiques fortes de suport a aquest minifundi -aquí sempre menyspreat- i serveis públics apropiats, als tres països la productivitat agrícola va créixer, les condicions de vida al camp van millorar ràpidament i -el més important- l'ocupació agrària va augmentar considerablement.
«Els tres països asiàtics esmentats -prossegueixen Berry i North- no són els únics on les experiències han demostrat la relació positiva entre el desenvolupament rural equitatiu (basat en la petita i mitjana agricultura) i el desenvolupament econòmic nacional. En termes històrics podem esmentar Dinamarca, Finlàndia o Noruega. (…) Les comparacions llatinoamericanes també ens presten lliçons. Crida l'atenció l'abisme entre, per una banda, les bones condicions de vida i la història de pau social i política de l'altiplà central de Costa Rica, caracteritzada per les seves petites i mitjanes propietats cafeteres, i per l'altra la misèria, la repressió política i la violència que predominen a les zones de plantacions grans de cafè en països veïns com el Salvador i Guatemala».
Pensar i invertir a recuperar la petita agricultura no és un pas enrere, sinó la base d'una economia sostenible i equitativa, que a més ens alimenta. Només necessitem atreviment (i poc pressupost) per posar en marxa mesures de redistribució de la terra davant els grans latifundis o monocultius; oferir facilitats per accedir a terres productives; recolzar la desintensificació de tantes unitats agràries sobredimensionades; o evitar, quan arriba la jubilació dels actuals propietaris, el cessament d'activitats amb la incorporació de gent jove…
Aquestes mesures haurien de venir acompanyades de polítiques clares de protecció d'aquesta agricultura (promocionant els circuits curts de comercialització, preus remuneratius, aranzels en frontera, etcètera) i, lògicament, amb suports bàsics de capacitació, assessoria tècnica o irrigació. Però sempre amb claredat, sense fissures, en favor d'una agricultura basada en principis agroecològics. Perquè ja no hi ha dubtes -ni tampoc dubtes científics- de les bondats d'aquesta manera de practicar la producció d'aliments. L'Institut Rodale, després de 30 anys d'investigació comparativa entre camps de cultius convencionals i agroecològics, conclou que aquests últims són (a més de no perjudicials per al medi ambient ni per a la salut de la població consumidora) més viables tant econòmicament com energèticament.
Si volem sortir d'aquesta crisi i generar llocs de treball productius als països industrialitzats, si volem combatre la situació de pobresa i fam en molts països del sud, i si pretenem deixar un futur sostenible a la nostra descendència caldrà que ens replantegem l'estructura socioeconòmica en què estem, en la qual la ruralitat ha quedat tràgicament marginada al fons d'una piràmide invertida que lògicament trontolla.

Per a més informació sobre els impactes de la PAC



Àgata Sol és diplomada en Treball Social, llicenciada en Antropologia social i cultural i màster en Polítiques Socials i Mediació Comunitària, actualment coordina la Comissió d’Immigració d’ECAS. Compta amb més de 13 anys d’experiència en l’àmbit de la immigració i ha estat directora executiva de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat.

El 18 de desembre és el Dia Internacional del Migrant, segons l'acord de les Nacions Unides de l'any 2000 per recordar que, en aquesta data, l'any 1990 l'assemblea General de l'ONU va aprovar la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i dels seus Familiars. Aquesta convenció aplica i desenvolupa els principis fonamentals de la Declaració Universal dels Drets Humans al fet migratori i atorga i reconeix drets a totes les persones immigrants, tant en situació regular com irregular.
El 18 de desembre és, doncs, una bona excusa per posar de manifest aquelles realitats i vulneracions de drets que afecten les persones immigrants, si bé la construcció d'una societat inclusiva i plural requereix d'un treball molt més quotidià.
La situació de crisi econòmica que patim ens ha convertit, de nou, en un país d'emigració, invertint així la tendència de la darrera dècada com a país receptor d'immigració. Durant el 2011 ha estat major el nombre de persones que han emigrat que el nombre de persones que han immigrat al nostre país. La majoria de les persones que han marxat són immigrants que han retornat als seus països d'origen, però també hi ha persones nascudes aquí que marxen a la recerca de noves oportunitats.
Aquest context de conversió en país d'emigrants pot contribuir a que afrontem situacions pendents de resoldre i apostem per la integració –entesa com l'adquisició i l'exercici dels drets i deures—, i per la convivència intercultural.
Ens preocupa especialment la situació dels assentaments de persones immigrants en situació irregular. Persones que van arribar amb cayuco a les Illes Canàries i van ser enviades pel govern central a diferents indrets de l'Estat espanyol perquè no eren ‘expulsables'. Moltes d'elles porten anys en situació irregular, sense poder regularitzar-se, malvivint de la recollida de brossa i/o de la venda ambulant, residint en assentaments que no reuneixen els mínims de salubritat. Moltes d'aquestes situacions s'estan agreujant i cronificant degut a la manca de resposta per part de les administracions competents i a la impossibilitat de retornar als seus països d'origen. 
L'anunci fet pels qui formaran nou govern a Espanya que s'eliminarà del Reglament d'estrangeria l'arrelament social, lluny de resoldre el problema, l'agreujarà. En aquest col·lectiu, com en d'altres, cal recordar que la irregularitat margina, i caldrà assumir la responsabilitat d'un segment de la població sense drets, abocat a la marginació. Fins i tot en l'entorn de dificultats actual, molts dels qui tenen un permís de residència amb autorització de treball podrien treballar en el seu procés d'integració social sense tants entrebancs.
Ens preocupa, també, la convivència intercultural i la cohesió social en molts barris i municipis amb una alta concentració de població immigrant i pocs recursos per gestionar-la. El discurs xenòfob es va expandint entre la ciutadania, amb una força prou significativa que arriba a determinar, en alguns casos, la política municipal en matèria d'immigració. Tenim exemples d'altres països –com Anglaterra o França— on s'han afrontat greus problemes veïnals en resposta al malestar creixent d'una part de la ciutadania. Cal apostar per treballar per la convivència com a política pública i activa. 
De les polítiques que emprenguem avui, en tindrem els resultats demà. Cal apel·lar a la responsabilitat política, i pública, de ser valents i invertir en polítiques actives per a la creació d'una societat inclusiva i plural. 
Cal fer front al discurs xenòfob que s'ha introduït a Catalunya i avançar en la creació d'un ‘nosaltres' inclusiu, que superi el ‘nosaltres i ells', els autòctons i els immigrants; un nosaltres comú que integri les nostres diversitats i sigui un antídot contra les retòriques d'exclusió. 
Per últim, aquest nou context ha de ser una oportunitat també perquè l'Estat espanyol ratifiqui la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i dels seus Familiars.

Font: www.social.cat

OMAIRA BELTRÁN. Fa uns mesos vaig ser a la conferència de l’exministre escocès d’Empresa, Economia i Turisme, el Sr. Jim Mather, organitzada pel Cercle Català de Negocis i l’exdelegat del govern al Regne Unit, en Xavier Solano. Vaig tenir la sort de conèixer personalment aquesta gran personalitat i encara em donen voltes pel cap algunes impressions que em va deixar.

La primera és la seva capacitat de treball i el seu positivisme. En la ment de Jim Mather tot és possible. Aquesta frase sembla treta del llibre ‘El secret’, però en realitat és una de les peces claus que li falta al puzzle de la independència catalana. Tenir una actitud positiva i visualitzar la independència com a tal. En Jim va explicar que el seu partit va començar a gestar el que serà la independència d’Escòcia ara farà uns 10 anys, quan en aquest país ningú creia en aquesta possibilitat. Actualment, gràcies a la tasca del seu partit, l’Scottish National Party (SNP), és previsible que Escòcia celebri un referèndum sobre la independència abans del 2015.

Des que van començar a treballar pel que ara estan a punt d’aconseguir, la independència, ho van fer amb positivisme i no pas amb aquesta mena de temor que arrossega l’independentisme català. Vaig sortir tan motivada d’aquesta conferència que em van fer venir ganes d’anar a viure a Escòcia i contagiar-me d’aquest positivisme que tenia gairebé oblidat. Positivisme que, a més, és inherent al meu caràcter, però que he vist anar extingint-se poc a poc. Això sona una mica negatiu, però és simplement realista. No obstant això, hi ha un punt positiu que podem rescatar, i és un altre aspecte que encara recordo d’aquesta conferència: Quan van preguntar a en Mather com s’havia tractat la immigració a Escòcia, ell va respondre que la immigració sempre era positiva, que la diversitat era riquesa i que un dels grups més actius i que havien ajudat molt, havien estat els escocesos d’origen pakistanès, que també treballaven per la independència d’Escòcia.

Positivisme i diversitat. Hi ha algú més positiu i optimista que aquell que va deixar la seva terra a la recerca de millors oportunitats? Possiblement només algú que vol reconduir la història del seu poble i fer-lo lliure. És hora que la solidaritat s’estengui més enllà de la crisi i que entre pobles que comparteixen coneixements, força, valor i positivisme, tinguem tots la humilitat d’acceptar que sempre podem aprendre l’un de l’altre. Que els que vam venir de fora, ja estem dins. Que els que són d’aquí, en qualsevol moment poden marxar lluny i que els que volem un país lliure necessitem de la visió positiva que ens assegura que tot pot ser possible. Tindrem també els catalans el 2015 el nostre referèndum per la independència? Pot ser serà abans? Qui ho sap, però el que sí queda clar és que només ho aconseguirem amb una actitud positiva i integradora.

Font

 

Corey Heller és la fundadora de Multilingual Living i
la Editora multilingüe de la revista Multilingual Living Magazine.
Multilingual Living és el lloc on comparteix els seus coneixements
sobre la criança dels nens multilingües i multiculturals.

Excuses, dilacions, l'evasió ... tots sabem aquestes: No hi ha prou temps. També moltes distraccions. La vida és massa agitada.
Amb els anys m'he dit les meves pròpies excuses per a no treballar l'aprenentatge d'idiomes estrangers (i encara ho faig!).
Sé que és simplement una qüestió de prioritats, però per alguna raó, l'aprenentatge d'idiomes sempre es queda al fons de la cistella.
A continuació us ensenyo una llista de les 10 excuses que les persones (m'incloc) utilitzen l'hora d'explicar per què no han après un nou idioma. Anem, admetre que - vostè ha utilitzat un parell d'ells vostè mateix, no? Tot i que tots sabem que aquests són només excuses, que els fem servir, amb plena convicció.

Anem a començar el compte enrere ...

10. Ajust incorrecte. No m'agrada l'aprenentatge d'idiomes en la meva àrea i no m'agraden els programes d'idiomes en línia d'aprenentatge. Si hi hagués exactament el programa adequat per al meu estil d'aprenentatge únic, llavors finalment seria capaç d'aprendre un idioma. Fins llavors, he d'esperar.
9. Retorn de la Inversió: Quin és el rendiment financer d'aprendre un idioma? Si la devolució és només la meva satisfacció personal, llavors no val la pena. Vull veure alguns dels beneficis reals, financers, abans de començar.
8. No viatge: No m'agrada viatjar, així que mai haurà d'utilitzar un altre idioma. Si ho faig viatjar a qualsevol lloc, només serà per als llocs on es parla el meu idioma.
7. No sóc prou bon amb això: he intentat una i altra vegada d'aprendre un idioma, però no puc fer-ho. El meu cervell no funciona de la manera correcta que ha de treballar perquè això succeeixi. Monolingüisme és amb que estic acostumat.
6. Les finances. És molt car per aprendre un idioma. No em puc permetre aquest tutor privat! Oblidar el cost d'aquesta classe de la tarda al col·legi comunitari. La Rosetta Stone està fora del meu abast. L'aprenentatge online no pot ser bo si és lliure al Web.
5. Massa vell. No hi ha manera que pogués aprendre un nou idioma a la meva edat. Els nens poden recordar coses com el vocabulari i la gramàtica. Algú de la meva edat ja ha passat de ser capaç de fer això.
4. Compromís: Qui té mesos o anys, per passar en l'aprenentatge d'una llengua? Jo no sé on és la meva vida serà demà, com puc comprometre els anys d'aprenentatge d'idiomes?
3. Consistència: No hi ha manera que pugui dedicar un temps cada dia per a l'aprenentatge d'idiomes. Fins i tot 20 minuts al dia seria massa. Em conec i això no és factible.
2. Vergonya: Em sona estúpid tractant de parlar un altre idioma. Sóc massa conscient d'això per estar en una classe amb altres persones. Tothom es burlen de mi quan m'equivoco.
1. Llengua franca mundial: Tothom a tot el món parla el meu idioma, quin és el punt en l'aprenentatge d'un altre?
Quines d'aquestes frases han pensat la teva família, els seus amics i tu, últimament? O potser has escoltat alguna d'aquestes frases d'un altra persona? Tot és qüestió de prioritats i de la necessitat, oi? Encara no has après un segon idioma? Quina és la teva excusa?

Traducció: @_Maria_Dantas_

Un cafè amb gel, si us plau!

Qui no s’ha trobat mai amb un cambrer que no entén una comanda, aparentment tan senzilla, com ara «un cafè amb gel, si us plau»? En algunes llengües, com ara les xineses, no existeix el fonema que diferencia gel i llet.

La majoria  dels 37.000 immigrants que treballen en la restauració no han après la llengua. Ni tampoc coses tan corrents com ara el sistema horari català, bàsic per saber atendre la reserva d’una taula.

Actualment a les grans ciutats catalanes prenen força els bars, restaurants i cafeteries regentats per xinesos. Diuen que portar un bar és “feina de ‘xinos’” i és que els xinesos estan disposats a arriscar-se i a treballar de les 6 del matí a les 12 de la nit.  Els seus bars conserven els noms tradicionals que els van posar fa dècades, com ara Núria, La Barretina , El Traguinyol, Pa amb Oli o el Bar Manolo, i serveixen les mateixes tapes de tota la vida, però darrere de la barra només hi ha xinesos. Això passa en totes les grans ciutats catalanes. Els xinesos es queden en aquests moments la gran majoria dels petits bars que es venen, es lloguen o es traspassen. Els saben explotar dins el marc d’un règim familiar i són capaços de dedicar-hi les hores que faci falta per fer-los rendibles.

La comunitat xinesa que viu a Catalunya ocupa actualment la setena posició en el rànquing de nacionalitats estrangeres presents al país. El volum de treballadores i treballadors xinesos afiliats a la Seguretat Social a Catalunya registra gairebé els  23.000 afiliats i d’aquests, el 30% són autònoms.

En Dai ara regenta un bar a la vila de Gràcia i ha constatat diferents coses des que va aterrar al barri. La que més destaca és que “els catalanoparlants no són una reserva índia en aquest indret de la ciutat: Gràcia és un barri català però encara em costa entendre la gent. Sort que els clients són molt macos i ens ajuden a aprendre català, tampoc sabia que la gent demanava tants tipus de cafès diferents!”.

Cafè, tallat, tallat curt de cafè, cafè amb gel, descafeïnat o cigaló són algunes de les paraules que formen part del vocabulari breu que han editat recentment la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle. L’objectiu és que esdevingui una eina d’integració social, faciliti l’aprenentatge de la llengua catalana i millori la qualitat del servei.

Aquest material de butxaca, que està tenint molt èxit, ha estat editat en bilingüe en 5 versions: català-castellà, català-àrab, català-xinès, català-urdú, català-anglès. Més informació aquí.

Feu la prova com jo, si porteu la targeta amb el vocabulari bàsic en el bar del costat de casa us serviran un cafè amb gel sense equivocacions i us rebran cada dia amb un gran somriure!

Eulàlia Buch i Ros 

Plataforma per la Llengua

Entrevistat per l'actor Llàtzer Ramos Mirall en el programa (edició 23/10), el Canal Brasil, l'escriptor cubà i activista Carlos Moore, exiliat del seu país des de 1963, va cridar l'atenció sobre el sentit d'utilitzar la frase "Amèrica Llatina ".
La majoria dels habitants del continent al sud del Rio Grande no és "llatí": és mestís, indi, negre. Amb la qual cosa, sembla que és millor fer servir els noms de les bases cartogràfiques: Amèrica Central i del Sud, el Carib i Amèrica del Nord. Sabem que el Mèxic es troba al mateix continent que els Estats Units, però algú dubte de que els camins de Mèxic i els Estats Units estan inextricablement units?
El terme "Amèrica Llatina" va ser encunyat per marcar tot el que no és anglosaxó, basat en la supremacia de les llengües derivades del llatí.
Més recentment, aquest terme serveix per allunyar, si més no retòricament, dels Estats Units (i del Canadà, però el Quebec no seria "llatí?").
Hi ha dues patents ironies. La primera és que l'adjectiu "llatí" es refereix als colonitzadors ibèrics i francesos. La segona és que els Estats Units van començar a utilitzar exactament el mateix terme per a tots els immigrants del sud del Rio Grande. Els "llatins" formen part d’una gran olla, que cobreix els parlants de centenars de llengües i colors de pell que van des del negre haitià fins als blancs descendents dels alemanys, polonesos, etc.
Els mitjans de comunicació no deixar d'utilitzar "Amèrica Llatina". Especialment els mitjans de comunicació “llationoamericans".

Ser negre a Cuba
Moore va cridar l'atenció sobre el fet que Cuba, 52 anys després de la revolució, està dirigit per una "elit microscòpica d'origen espanyol." Va dir que els negres a Cuba són la gran majoria, però, sofreixen una forta i constant discriminació. Especialment els fills d'immigrants de països com Jamaica (com és el seu cas), o, més aviat, Haití. "El pitjor que li pot passar a un negre a Cuba és ser d'ascendència haitiana", va dir.
Una entrevista com aquesta és inevitable reiterar el fet que el tractament dels assumptes cubans a la premsa brasilera se centra en la manca periòdica perjudicials de la informació i el coneixement.
En les notícies no hi ha distinció entre els cubans. En tot cas, entre els buròcrates que viuen amb certa comoditat i el descans, i la resta, la gent que viu amb necessitats de tot tipus.
La manca de distinció entre els cubans i el canal a la defensa d'una ideologia en la qual la gent sigui tractada com un conjunt, la ideologia fonamental per al manteniment d'un sistema, i dins d'ella, una continuïtat de govern que és comparable únicament en països com Corea del Nord, Síria, Angola, en aquest sentit, comparable a les monarquies de l'Orient Mitjà i Àsia.

Per Mauro Malin edició 665 Observatório da Imprensa

Traducció: Maria Dantas

“Negros” de la periferia de Barcelona: jóvenes dominicanos entre estigma y resistencia

“…desde siempre los negros trabajan como negros, porque los negros son los que más trabajan, para vivir como blancos…” Simón, 16 años, desde hace 7 en L’Hospitalet (BCN)

Los chavales en un parque de L'Hospitalet

Los Kitasellos es el nombre de uno de los grupos juveniles de la periferia del Área Metropolitana de Barcelona con los cuales trabaja el antropólogo Luca Giliberti (Universidad de Lleida – Investigador FPU-ME). Quitarse el sello de la diferencia, para muchos jóvenes dominicanos de L’Hospitalet de Llobregat, significa resistir al estigma, impuesto incluso a nivel institucional – por la propaganda electoral, por las continuas redadas policiales, por los periódicos en busca de bandas latinas – y convertir así la discriminación en el emblema de una identidad negra. En estos textos previos a su tesis doctoral, Luca presenta algunos resultados de una etnografía realizada entre escuela y espacio público durante los años 2010 y 2011 en los barrios de La Torrassa, La Florida, Pubilla Casas. Los jóvenes dominicanos, que en su país siempre habían sido los blancos, frente a los negros haitianos, subalternos y estigmatizados, se encuentran en España del lado de la subalternidad, y sufren la discriminación racial como durante todo el siglo pasado, en esos mismos territorios, la sufrieron los proletarios murcianos y andaluces migrantes. El estigma tiene potentes efectos de retroalimentación sobre el fracaso escolar, y en general sobre la subalternidad social protagonizada por esta juventud, actuando en ocasiones como una profecía autocumplida.

• Luca GILIBERTI (2011) Procesos de fracaso escolar y construcción social del estigma. Jóvenes dominicanos en la periferia metropolitana de Barcelona, XV Conferencia de Sociología de la Educación, Granada, 7-8 julio.
• Luca GILIBERTI (2011) Negri di Barcellona. Giovani dominicani tra stigma e resistenza, Mondi Migranti. Rivista di studi e ricerche sulle migrazioni internazionali, n.3 [en italiano]
• VIDEOS: detrás de cámara de Cosas que pasan, producido durante el trabajo de investigación-acción con Los Kitasellos, mientras realizábamos juntos el guión y la grabación del cortometraje. Trabajo realizado con la socióloga Nadia Hakim.
• FOTOS: Album Latinos en L’Hospitalet (2011)
• MÚSICA: Diamante Negro (2010) “Delincuencia“; Pek el Esplosivo (2010) “Solito tú y yo“. Los dos artistas son miembros de Los Kitasellos.

Periferies Urbanes

Grup de treball de l'Institut Català d'Antropologia

S'ha dit encertadament que quan alguna cosa important desapareix sense deixar-ne una altra substitutòria s'origina un buit i confusió. Aquesta observació és adequada a l'àmbit de la política.
La democràcia s'ha esvaït o potser s'ha anat diluint, els canvis soferts en els últims vint anys, els anys de trànsit entre els dos segles, entre la postmodernitat i la contemporaneïtat, han transformat la societat i l'han deixada orfe de referents. El buit que ha deixat la política és ocupat per la no- política i la representant organitzada d'aquesta és el populisme, el missatge primari sense cap mena d'elaboració intel·lectual que destil·la racisme, xenofòbia, rebuig de la diferència.
El populisme és desvergonyit, es fonamenta en els budells i no en la reflexió, es recolza en la misèria intel·lectual i la pobresa econòmica. El missatge, simple i barroer però amb un eco no menyspreable social, s'estén en expressions subtils o descarnades als discursos i programes dels partits polítics amb un model de societat, amb ideologia. El populisme no en té d'ideologia però el seu contacte enverina. I malauradament ha enverinat el bon discurs de CiU per boca de Duran i Lleida.

Desconcertada he escoltat les paraules dén Duran, que lidera una formació que s'identifica com demòcrata-cristiana i és la veu de CiU al Congrés. L'immigrant pot tolerar-se com a servent de la burgesia dels barris alts, però no a l'escola ni al veïnatge, són paraules duríssimes, extravagants, errònies, insultants. Populisme en estat pur, com el de n'Albiol.
Nosaltres no donem el vot al PP, en rebutgem la ideologia i el discurs. No votem candidats com n'Albiol, els rebutgem. Quan Duran ha assumit el discurs de la supèrbia anti-immigració, argumentat amb els tòpics del populisme més rebutjable quan parla de la convivència o més ignorant quan parla de l'escola, quins dubtes no hem de sentir sobre el nostre vot ?
El populisme es presenta com un -isme del poble, però és una malaltia endèmica del sistema democràtic, una cèl·lula destructiva que s'alia amb el malestar del carrer o d'un carrer i es disfressa en un partit. El bon discurs político-electoral de Duran és , malauradament, infectat de populisme, cal reflexionar i extirpar la malatia d'arrel, cal que CDC no en permeti la infecció político-social. Cal una rectificació sincera i exemplar. No és aquest el discurs ni de CDC ni d'un partit demòcrata català. Així no es guanyen vots, se'n perden i amb ells les lleialtats.
Cal mantenir-se amatent i no deixar caure en el buit l'espai honorable de la política.

Anar al bloc de Carme-Laura Gil

El candidat de CiU per Barcelona a les eleccions espanyoles diu que 'la immigració ja és un problema' i que 'endarrereix' el nivell escolar dels centres públics
El candidat de CiU per Barcelona a les eleccions espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida, ha afirmat avui que, en aquest moment, 'la immigració ja és un problema', segons ha informat l'ACN. Segons Duran, la qüestió 'no s'ha administrat amb rigor' i els ciutadans es troben que 'el seu pis no es ven a preu de mercat perquè cada dia van més immigrants a comprar a la botiga del costat' i s'adonen que el nivell escolar dels centres públics on van els seus fills 's'endarrereix' per la presència massiva d'alumnes nouvinguts. En un to visiblement dur, el candidat de CiU ha dit en un dinar de Tribuna Barcelona que 'qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no hi ha de fer res'.
'La immigració és un problema, i s'han de dir les coses pel seu nom'. Contundent, Duran ha parlat d'immigració tot assegurant que 'els que vénen són persones i tenen uns drets que s'han de garantir', però ha alertat que 'no és el mateix que una persona tingui un immigrant a casa seva de servei i visqui a Sarrià o Pedralbes, que aquell que viu a un bloc on va a comprar un immigrant i després un altre i al final el seu pis no es pot vendre a preu de mercat'.
Duran, a més, ha volgut concretar que el 'problema' de la immigració afecta la qualitat i el nivell de l'educació. 'No és el mateix el que porta el fill a una escola privada o concertada, que el que el porta a una escola pública, hi ha molts immigrants a les escoles i això comporta un endarreriment en el rendiment global de l'aula'. 'Això és un problema per molta gent i s'ha de tenir present', ha sentenciat.
El candidat de CiU ha avançat també que la federació parlarà d'immigrants i de polítiques d'immigració en la campanya, perquè, ha considerat, durant els darrers anys, el tema 'no s'ha sabut administrar amb rigor a casa nostra'. En aquest sentit, ha volgut explicar que tot i que els catalans 'som gent d'acollida', els nouvinguts 's'han d'integrar, i tenim uns valors, una llengua, una cultura, un respecte al paper de la dona, uns deures que s'han de complir'. 'Qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no hi ha de fer res', ha sentenciat Duran. / Font

Salvador Giner
President de l'Institut d'Estudis Catalans

El mateix utilitarisme al qual s'apel·la per saber anglès val per a la llengua pròpia de Catalunya.

Les llengües que no són necessàries tenen els dies comptats. Arran de la malaurada interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre les llengües vehiculars a l'ensenyament, s'ha reviscolat el debat sobre l'idioma del país. L'homenatge que es va retre durant la celebració de la Diada a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu del seu centenari, fou una ocasió perquè alguns responsables del foment de la llengua catalana hi interveniguessin de nou. Amb vehemència.

Vull expressar una opinió a estricte títol personal. La majoria de les declaracions a favor de la immersió lingüística com a mètode didàctic a les nostres escoles, tal com funciona d'ençà que gaudim d'un ordre democràtic, fan esment d'un parell de virtuts que té el sistema. En primer lloc, recorden que ha donat un resultat excel·lent: un coneixement prou satisfactori d'ambues llengües, la catalana i la castellana. En segon lloc, que ha obtingut l'aprovació de les autoritats pedagògiques nacionals i internacionals. S'ha posat com a exemple arreu del món, com a model que duu a la convivència civilitzada en una societat tan plural i complexa com és la nostra. No està gens malament.

Resolucions com ara la d'aquest tribunal -emeses un any després d'una altra sentència, la d'un coix Tribunal Constitucional, tan maldestre i forassenyada- no ajuden a res. Per començar, no fomenten la prosperitat mateixa de la llengua castellana. La llengua oficial de tot el Regne d'Espanya s'hi hauria de trobar bé i còmoda a tot arreu. Sembla com si alguns magistrats no fessin res per la llengua que diuen que volen protegir. D'antuvi la que cal protegir, naturalment, és la catalana. No cal ser sociolingüista professional -jo no en sóc- ni calen lupa ni microscopi per escatir quina de les dues llengües corre perill. O quina té situació d'inferioritat manifesta en els mitjans de comunicació, en la política general i en el coneixement per part de tota la ciutadania -espanyola, europea, immigrant- per descobrir que la que ha de menester ajut o, com se sol dir, discriminació positiva, no és la castellana.

Hi ha una tercera raó, que només s'ha expressat subreptíciament. La trobeu en l'expressió segons la qual cal donar als infants, a les escoles, l'oportunitat d'obrir-se camí i que per tant és essencial que hi hagi immersió a l'ensenyament. (El mateix argument que algunes escoles fan servir per a l'anglès. Amb conseqüències lamentables per al francès, llengua estrangera per excel·lència dels catalans cultes fins fa poc, i també per a l'alemany, que tingué prou admiradors a casa nostra.) L'argument de les oportunitas per a obrir-se camí al·ludeix a un tret fonamental del que significa aquesta llengua en l'estructura econòmica i institucional d'aquest país. L'ús del català gaudeix d'una molt bona salut en el si dels gremis professionals, en el territori de la influència i el poder, en el camp de la cultura i els mitjans, i en el de les associacions empresarials. Malament rai, si no fos així. Les conclusions més fefaents dels estudis internacionals de sociolingüística són categòriques: una llengua està condemnada a la desaparició el dia en què les seves elits l'abandonen i resta confinada a la curiositat etnològica de racons rurals.

L'anàlisi sociològica en termes de classe és sempre fonamental. Avui en dia, després d'haver sentit parlar de desigualtats i classes socials durant molts anys, fugim covardament de tot esment directe d'aquesta realitat. Solem parlar en eufemismes. Entre ells el de cohesió social, que sentireu a tort i dret. (Què vol dir, que acceptem feliçment algunes inacceptables injustícies socials tot posant-hi un pedaç aquí i un altre allà per apaivagar potencials malcontents?)

Aquestes reflexions s'adrecen a un fet estructural bàsic: la societat catalana és com és. Els nostres joves, a mesura que creixen, que trien un ofici o una professió, que volen viure i progressar al món de casa seva, han d'entendre que ho han de fer dintre d'un univers en què l'esforç i el mèrit han de ser les eines per aconseguir la mesura de satisfacció i recompenses -econòmiques, culturals, de reconeixement social- que els corresponguin. Per això han de conèixer, dominar i fins i tot estimar la llengua catalana.

Cal que el mateix argument que sovint fem servir perquè els infants i els joves tinguin un bon coneixement de l'anglès, valgui per al català. Ni més, ni menys. Amb tots els respectes envers les invocacions més essencialistes sobre la llengua de la nostra nació.

-que comparteixo obertament, sense embuts- cal ara afegir les bones raons de l'utilitarisme. Cal que la promoguem amb tota la determinació en aquells indrets on serà crucial mantenir-la demà. I que convencem la gent jove més dinàmica i esforçada que aquesta eina és una de les més útils per arribar-hi. L'esdevenidor del català depèn enterament del seu prestigi. President de l'Institut d'Estudis Catalans. / Font

Ricard Zapata Barrero
Professor de Ciència Política de la UPF

La gestió de la immigració és un exemple de política multinivell. Això significa que no es pot fer aïlladament, sinó que exigeix coordinació: tant horitzontal entre municipis, com vertical entre l'Administració local i l'autonòmica. En cas contrari, com passa ara a Catalunya, la descoordinació i l'ús abusiu de l'autonomia local normalitzen, per exemple, reaccions contràries a la llibertat d'educació: es distribueixen alumnes de forma territorial però no s'exigeix la revisió d'un sistema educatiu que permet que certes escoles concertades i privades siguin autèntics búnquers contra els immigrants.

Aquesta situació també dóna cobertura a les reaccions contra la llibertat de religió (els llocs de culte es converteixen en una forma de negociació amb el mateix electorat, ignorant una part de la població, no votant, que es veu implicada en un cercle sense sortida), cosa que provoca que persones de confessió islàmica s'hagin d'atrinxerar com en els temps de les catacumbes. Fins i tot la llibertat de moviment es posa en qüestió si es creen quotes en alguns municipis, per no parlar dels requisits d'empadronament a voluntat municipal, o de la concessió de drets municipals segons el temps de residència i el «bon comportament» (si és delinqüent, se l'excomunica com en temps de la guerra civil es feia amb els republicans: la ideologia abans, la nacionalitat ara, com a criteri d'expulsió).

Estats dins de l'Estat

Tota aquesta dispersió de pràctiques locals pot portar a conseqüències nefastes per al conjunt, ja que que s'està construint una noció de frontera local. És a dir, que en la distribució de drets hi ha fronteres municipals, cosa que vol dir que per a l'immigrant les ciutats es converteixen en segons estats dins de l'Estat, com una reedició moderna de les ciutats-estat a l'antiga Grècia i els temps medievals.

La realitat pràctica de l'immigrant que arriba és la següent: no solament ha de passar la frontera estatal, sinó ara l'autonòmica (si se li exigeix un temps de residència perquè se li concedeixin drets socials, com està insistint, malgrat les crítiques, el Govern) i la municipal. La idea que existeixen unes fronteres locals significa que estem davant una situació històrica nova que posa en entredit les nostres exigències democràtiques d'igualtat de drets i de deures per a tots els que resideixen en un territori i d'un tractament digne. Sortir d'aquesta regla és molt fàcil. Mantenir-s'hi exigeix conviccions democràtiques molt interioritzades que imposin unes línies vermelles infranquejables en la gestió de la immigració.

Ja coneixem les conseqüències del mal ús de l'autonomia local aplicada a l'urbanisme. No permetem que aquesta onada especulativa envaeixi una part de la població pel simple fet que no són els nostres. Hem de demanar al Govern de Catalunya que reguli mínimament les decisions municipals que s'acosten a una xenofòbia silenciosa. Això significa aplicar un objectiu i un principi clars. L'objectiu, vetllar per la coherència de les polítiques municipals posant límits al que es pot decidir. El principi, aplicar la subsidiarietat; és a dir, que solament s'apliqui l'autonomia local si és un assumpte específic i no de tots els municipis, cas en què hauria de ser gestionat per l'Executiu autonòmic.

Adob del populisme

Deixar que els municipis actuïn segons el seu context és una manera retòrica de desentendre's i irresponsabilitzar-se de la situació per part del Govern. L'acomodació de la diversitat que implica la presència dels immigrants no pot dependre d'una sobirania municipal. A Catalunya no podem deixar que la dignitat dels immigrants estigui en mans d'uns governs locals que fan el que poden perquè no reben suport ni instruccions dels governs. I ja sabem, en matèria d'urbanisme, el que alguns són capaços de fer al seu territori.

El Govern de la Generalitat ha de reaccionar institucionalment davant una especulació municipal tan creixent com aquesta en matèria de gestió de la immigració. Si no, aviat tindrem unes tensions entre uns municipis que instrumentalitzaran el tema electoralment. Si això passa, serà l'adob per a un discurs populista que, com l'especulador financer, actua sense un interès públic d'igualtat: una creixent especulació emocional sense límits en temps d'incertesa generalitzada sobre les nostres pròpies vides i les de les nostres famílies pot trencar la nostra feble maquinària democràtica.

Estem en una crisi econòmica, i en pocs anys hi pot haver una crisi de la nostra democràcia com a forma d'organització social en el cas que ara no es prenguin mesures correctores. El que es faci i el que passi aquí serveix de referència per al que es pot fer i el que no s'ha de fer en altres comunitats autònomes. Actuar amb visió anticipativa de futur donades les exigències de la immediatesa és una lògica d'abast estatal que el Govern hauria de liderar, sent com és referència per a altres comunitats.

Font

M’agradaria saber quants top-manta hi ha en una ciutat com Barcelona, Girona, Vic... d’unes persones que potser s’espavilen d’aquesta manera perquè no troben cap més feina. Com un dia pot arribar als nostres fills o néts, si la crisi continua.

M’agradaria saber quants diners guanyen per dia venent els seus productes. Amb aquestes dades faria una simple multiplicació. Després m’agradaria saber quants botiguers hi ha a la nostres ciutats assetjades pels top-manta. Amb aquesta altra dada a les mans faria una simple divisió, llavors sabria quants diners perden els nostres botiguers per dia a causa d’aquesta competència il·legal, perquè sobre aquest tema tothom esdevé molt legal, tothom vol que la llei sigui respectada.

Estic segur que en saber-ho, faríem com ells quan veuen els Mossos arribar : agafaríem els quatre cordills de l’extremitat de les nostres mantes plenes de reivindicacions miserables i ens posaríem a córrer per amagar la nostra mesquinesa humana.

Diguem les coses pel seu nom. No es un afer de botiguers. No es un problema d’ordre i de netedat dels nostres carrers i de les nostres platges. El problema creat va molt més enllà. No ens agrada veure aquests negres tan a la vora nostra. Ens molesten, perquè tot estenent als nostres peus la seva manta o el seu llençol exposen a les nostres consciències els draps bruts d’una política de profit destinada només a uns quants, entre els quals, no ens podem oblidar d’aquells que estan darrera dels top-manta, potser les mateixes multinacionals que fabriquen les seves marques de factura menys acurada pels top-mantes..... I, per altra banda, la picaresca i el diner negre es per a nosaltres, oi? i no per uns top-manta sense papers, fora de la llei.

I parlant de mantes, què se n’ha fet d’aquell conciutadà nostra que fa un temps presidia els destins d’una emblemàtica institució musical del país i que no hem vist mai córrer darrera els Mossos sinó només a la TV anant tranquil·lament a declarar al Palau de Justícia el que tenia amagat entre els plecs de la seva manta particular...? Ben mirat, potser si que en el nostre país com per tot arreu, hi ha mantes i mantes. / Lluís Mallart Guimerà, antropòleg, Olot.

*Desde la seva creació l’any 1978, l'Institut Català d'Antropologia ha tingut com a principal objectiu treballar per difondre els coneixements i pràctica de la disciplina antropològica i per crear un espai de discussió, investigació i aprofundiment científic de la societat i cultura a Catalunya. En els seus inicis aquesta institució va néixer a partir de la inquietud d'un grup d'antropòlogues i antropòlegs per obrir noves perspectives i formes de treball. Actualment compta amb unes 400 persones afiliades i diversos grups de treball.