Aquest 2023 l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) continua la col·laboració amb el cicle “Trànsits: les músiques de l’esperit”, organitzat pel Museu de la Música de Barcelona. En aquest cicle de converses, concerts i litúrgies s’explora el paper que té la música en la pràctica religiosa i la vida espiritual de diverses comunitats religioses presents a la ciutat de Barcelona.
El Qawwali (islam), El cant de la sibil·la (cristianisme catòlic) i Beleganjur van ser les sessions del 2022 d’aquest cicle, que té continuïtat al llarg del 2023.
MÚSICA, RELIGIONS I ESPIRITUALITAT
La música i l’espiritualitat estan fortament vinculades en una relació en què totes dues són complexes, diverses i difícils de definir. Des de l’espiritualitat s’ha entès la música com la veu dels déus i la cacofonia dels dimonis, s’ha adorat com la forma més pura d’espiritualitat i s’ha condemnat com la màxima depravació. La música en el món espiritual ha estat conseqüència, canal, devoció, adoració, èxtasi, serenor: en definitiva, trànsit.
La relació entre la música i les religions recorre la història de la humanitat. Molts dels textos religiosos han estat cantats, no escrits, al llarg de gran part de la història humana, i el comportament religiós ha trobat una articulació musical a gairebé qualsevol tradició religiosa. Al llarg del temps, els sacerdots, els monjos i els fidels han cantat a les misses cristianes, a les puges budistes i hindús, a les pregàries islàmiques, a les festivitats jueves i en altres moments assenyalats o quotidians. Els valors, els usos i les formes de la música religiosa i espiritual són tan diversos i propis de la cultura com les tradicions religioses en què es basen.
EL CICLE “TRÀNSITS: LES MÚSIQUES DE L’ESPERIT”
El cicle s’organitza al voltant del títol “Trànsits” en el marc de la temàtica “mort o retorn”, que emmarca la temporada 2022-2023 de L’Auditori. El concepte de mort i de retorn transita per totes les tradicions religioses com un dels seus elements centrals. La mort, com a punt crític i extrem del cicle vital, incita una multiplicitat de ritus de pas en transformació constant.
L’alteració del paisatge sonor quotidià, ja sigui a través de la música o bé amb senyals acústics característics —com el tocar a morts de les campanes, les matraques de Setmana Santa o l’adhan dels muetzins—, és l’encarnació per excel·lència del so entès com a fenomen alterador del medi. Aquesta capacitat transformadora, que circumscriu i relliga esferes socials, temporals i vitals, és l’element clau de la música com a trànsit, com a realització sonora del pneuma diví i com a lligam entre humans.
PROPERES SESSIONS
UKIGUMO. JISEI NO KU (ODES A LA MORT) – 2 i 5 de febrer de 2023:CONVERSA: Dijous, 2 de febrer, a les 18.30 hores. Museu de la Música. Accés lliure amb reserva prèvia a reservesmuseu@auditori.cat. Aforament limitat.
Conversa “Poemes japonesos a la mort. Un diàleg sobre la creació escènica”, amb Horacio Curti, Andrés Corchero i Jordi Alomar.CONCERT: Diumenge 5 de febrer a les 17.30 hores. Sala 4 Alicia de Larrocha de L’Auditori. ENTRADES.
El haiku és probablement una de les formes poètiques japoneses més conegudes entre nosaltres, però no és de cap manera l’única pràctica poètica dins de la cultura japonesa. Jisei no ku és el nom que rep la tradició japonesa d’escriure un poema de comiat de la vida (jisei) just abans de morir. En alguns casos, l’escriptura d’aquest poema s’avançava al moment de la mort, mentre que, en d’altres, el poeta moria immediatament després de deixar el pinzell.
A partir d’una tria d’aquests textos, el ballarí i coreògraf Andrés Corchero i l’intèrpret de shakuhachi Horacio Curti inicien una exploració guiada per les poesies mateixes tot prenent la mort com una part més de la vida. Ukigumoés l’espectacle resultant d’aquest diàleg entre la senzillesa dels poemes i l’apropament estètic de Curti i Corchero, fortament influït per l’estètica japonesa. Es tracta d’un espectacle en què el moviment, el so i la poesia comparteixen l’escena.
PATHS OF THE SOUL. LA MÚSICA DE LA NEW COVENANT CHURCH – 23 i 26 de febrer:CONVERSA: Dijous 23 de febrer a les 18.30 hores. Museu de la Música. Accés lliure amb reserva prèvia a reservesmuseu@auditori.cat. Aforament limitat. OBERTURA DE LES INSCRIPCIONS PROPERAMENT.
Conversa sobre “La música de les esglésies evangèliques”, amb Paul Ogabor, membre de la New Covenant Church, i Didier Likeng, músic de gòspel i professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Amb la Reforma luterana del segle XVI començaren a sorgir les esglésies protestants o esglésies evangèliques, amb una doctrina comuna que es fonamenta en la Bíblia com a única regla de fe i de conducta. Tot i la diversitat de branques i comunitats, la seva pràctica planteja un retorn a la simplicitat litúrgica de l’Església primitiva, consistent en la lectura pública dels textos bíblics, l’homilia, la pregària i el cant comunitari o el cant de lloança. A Catalunya actualment hi ha un nombre elevat de comunitats protestants que respon a la diversitat social i cultural d’una societat complexa, i Barcelona, evidentment, és un reflex d’aquesta pluralitat. Per exemple, trobem més de 150 esglésies evangèliques a la ciutat, amb tots els eixos interseccionals possibles.CONCERT: Diumenge 26 de febrer a les 11.00 hores. New Covenant Church (carrer de Josep Estivill, 64-68). Accés amb inscripció prèvia. Aforament limitat. OBERTURA DE LES INSCRIPCIONS PROPERAMENT. LA INFORMACIÓ S’ANIRÀ ACTUALITZANT.
En aquesta ocasió, la comunitat de la New Covenant Church o Església de la Nova Aliança de Barcelona, originada a Nigèria i integrada per persones de diferents nacionalitats amb la voluntat de transformar la vida en consonància amb l’empremta i la paraula de Jesús, obre les portes per compartir amb música la seva vitalista celebració del culte dominical.
LA MÚSICA GÒSPEL
El gòspel és un estil musical cristià originat al començament del segle XX als Estats Units entre la població afroamericana. Té per text algun episodi o alguna al·lusió evangèlica perquè deriva dels himnes evangèlics del ressorgiment protestant del segle XIX. La història del gòspel, igual que la de la majoria d’estils musicals, és una història d’influències mútues, que va des dels orígens africans i de l’època de l’esclavitud fins als cors espirituals i els himnes evangèlics del ressorgiment protestant del segle XIX.
La música gòspel neix de la tradició dels “espirituals negres”, un tipus de música cristiana sorgida a finals del segle XVIII i que es va desenvolupar a inicis del segle XIX als Estats Units. Els “espirituals negres” són adaptacions populars d’himnes religiosos evangèlics fetes per treballadors afroamericans que generalment es trobaven esclavitzats o discriminats. És una música inspirada en el patiment de generacions d’esclaus africans que van ser arrencats de la seva terra i deportats als Estats Units.
La música es remunta al 1619, data en què la primera persona d’origen africà va arribar a la colònia de Virgínia (Estats Units), encara una colònia anglesa. La primera notícia d’un esclau que es bateja com a cristià és de l’any 1641 a Massachusetts (Estats Units), que també era colònia anglesa. Molts dels traficants d’esclaus anglesos predicaven la fe cristiana protestant, en els centenars de modalitats, només per mantenir submisos els seus captius (“els mansos heretaran la terra”). Els interessos comercials, un clima polític favorable al lucratiu tràfic d’éssers humans i la religió es donaven la mà per impedir la rebel·lió dels oprimits. No obstant això, la història suggereix que, amb una interpretació exclusivament política, no n’hi ha prou per explicar la conversió massiva dels africans a l’evangeli de Jesucrist.
Aquests immigrants forçosos porten un estil musical propi. Una vida comunitària basada en la música i el ball, intensos i amb percussions, que s’incorporen al ritu de la recent descoberta fe cristiana i el cant s’accentua amb l’animada participació dels oients. A poc a poc, la música d’església dels “conqueridors blancs” es transforma i neixen els anomenats “espirituals negres”.
Els himnes i les cançons sagrades es repetien sovint a mode de crida i resposta, i hi incorporaven els aplaudiments i el picar dels peus com a acompanyament rítmic. La major part del cant es feia a cappella. A més, el gènere va sorgir durant una època en què l’alfabetització no era una garantia, i per això utilitzava una gran quantitat de repetició (que, a diferència dels himnes més tradicionals, permetia que aquells que no sabien llegir tinguessin l’oportunitat de participar-hi). Una altra característica del gènere autòcton que les persones esclaves importen és la narració —la tradició oral de la tribu— de les gestes dels herois antics. Aquest aspecte s’incorpora als nous continguts cristians. A més del record dels herois de la Bíblia, els “espirituals negres” serveixen perquè els esclaus es comuniquin en clau i burlin la vigilància de l’amo.
Ara la tradició oral se centra en la persona de Jesucrist. El terme gospel, en anglès, és una evolució de godspell, que es pot interpretar com a “bona història” o “bona notícia” (de good spell, que lliga amb l’etimologia clàssica del mot evangeli) o com a “història, notícia de Déu” (de God spell). Els esclaus consideren que la millor notícia de totes és l’evangeli de la salvació amb Jesucrist. Si bé els amos propaguen la fe per mantenir les masses oprimides, molts dels que componen aquestes masses ara veuen en Jesús el més gran de tots els herois antics i canten el seu amor, el seu poder, el seu patiment i la seva creu.
En la música gòspel, els estils han evolucionat de diverses maneres i s’han creat diferents subgèneres al llarg dels anys; però dins del cristianisme evangèlic o protestant (especialment en la branca pentecostal) és una part molt important del culte de lloança cap a Déu i Jesucrist per a totes les comunitats.
