Les relacions i els contactes internacionals, i els processos de interacció entre cultures no son cap novetat de la nostra època. Des de fa segles, les nacions s’han envaït les unes a les altres, han compartit descobriments i invents; en definitiva, les cultures s’han influenciat les unes a les altres sigui per imposició o per convivència. Especialment des dels s. XV i XVI el món ha experimentat un procés d’internacionalització que ha multiplicat els intercanvis econòmics, polítics i culturals entre nacions (1). Actualment però, el contacte i les interaccions entre territoris diferents s’han multiplicat i accelerat de tal manera que han creat un context nou i encara força desconegut: allò que anomenem la globalització. La globalització és un pas més enllà de la internacionalització, és en part conseqüència de l’expansió del model capitalista, el qual ha generat un gran nivell de concentració en les empreses, les quals tendeixen a la multi-nacionalitat, com també dinàmiques financeres que funcionen a nivell planetari. Com explica Hernández (1), s’ha passat de activitats econòmiques disperses amb molts centres, a una integració funcional de les activitats econòmiques a nivell mundial.
Aquest fenomen econòmic ha està alimentat per un potent sistema de transports per terra, mar i aire, i una extensíssima xarxa de comunicacions d’immediatesa que permet la coordinació dels tràmits financers i comercials per tot el món. La culminació d’aquesta xarxa de comunicacions ha estat l’accés pràcticament generalitzat a Internet. Més enllà de les activitats purament financeres i comercials, la relativa facilitat per viatjar i per comunicar-se amb qualsevol part del món, també ha incentivat altres fenòmens com son els processos migratoris, el turisme, o el consum de productes forans o exòtics. El terme globalització descriu doncs aquesta nova condició desterritorialitzada de l’economia i de les relacions humanes, cada vegada menys limitades a la situació física de les persones. Molt proper al concepte de globalització hi ha el de mundialització el qual, segons Ortiz (2) citat per Hernández (1), fa referència al procés cultural derivat de la “intensificació dels contactes entre nacions, ètnies i civilitzacions diferents” (1). Del concepte de mundialització neix el de cultura mundialitzada, que representa una cultura supranacional a nivell mundial que es nodreix i conviu amb les altres cultures (1).
Aquí ens centrarem en les repercussions que té la globalització pel que fa a la cultura, i en conseqüència, a les identitats culturals de col·lectius i individus. Veurem que aquestes repercussions són diverses i a vegades fins i tot oposades. En la globalització, les vies de comunicació i d’interacció s’han obert en tantes direccions i modalitats que estan creant infinitat de reaccions culturals. Per això, abans de gosar sentenciar o elevar el fenomen de la globalització cal fer-ne un anàlisis precís i (mai tan ben dit) global.
Crane (3) fa un anàlisis exhaustiu dels diversos models que conceptualitzen el fenomen de la globalització. Segons ella, existeixen quatre models teòrics principals: l’imperialisme cultural (imperialisme mediàtic); els fluxos culturals i les xarxes; la teoria de la recepció; i les polítiques culturals estratègiques. De fet, aquests models no son contradictoris, descriuen fenòmens diferents que poden coexistir. De totes maneres, cadascun dels models es pot relacionar amb el punt de vista d’una ideologia en concret. A continuació veurem amb més detall cadascun d’aquests models.
Segons el model de l’imperialisme cultural, la globalització està motivada per intencions polítiques i comercials dels països econòmicament més poderosos, que estan al centre del sistema econòmic i cultural (3) i imposen els seus valors i la seva cultura. Quan parlem de l’imperialisme cultural ens referim especialment a la hegemonia dels Estats Units, i el món occidental, en l’exportació de productes culturals a la resta de països, en la mesura un nombre reduït de conglomerats mediàtics amb base a occident controlen la producció i la distribució mundial de cinema, música pop, publicacions i televisió. Aquest control oligopolístic del comerç de productes culturals reprimeix el creixement de les industries culturals a petita escala que representin la diversitat cultural del món, degut al fet que no hi ha manera que puguin competir amb els grans conglomerats o majors. En aquest model la globalització té un efecte homogeneïtzador de la cultura, on la cultura global és una imposició dels països econòmicament i políticament dominants.
A mesura que el concepte “imperialisme” ha anat perdent vigència, donat que no existeix realment un control polític directe per part dels països poderosos, ha sorgit el concepte de “imperialisme mediàtic” el qual analitza el fet que “alguns actors nacionals tenen un impacte més gran en la cultura global que d’altres, i per tant estan formant i transformant valors culturals, identitats i percepcions” (3)
El segon model teòric sobre la globalització segons Crane (3) és el dels fluxos culturals o el model de xarxa. Aquest model considera influències culturals en totes direccions, i té en compte l’augment en el nombre de productors de continguts regionals, que tenen un paper principal en la seva regió però que també exporten el seus productes a l’exterior. Es tracta de regions que comparteixen comunitats lingüístiques i culturals (3), com Iberoamèrica, l’Índia i regions limítrofes, el món àrab, etc. Segons aquest model, la globalització ens posa en un procés d’hibridació cultural més que de homogeneïtzació.
El model de la teoria de la recepció considera tant la homogeneïtzació com la hibridació com a conseqüències de la globalització. En la teoria de la recepció es parteix de la premissa que els diferents públics responen als productes culturals específics de maneres diverses, i en fan diferents interpretacions (3). Els públics solen preferir els continguts amb els quals es poden identificar culturalment, i el fet que estiguin exposats a una gran quantitat de continguts estrangers, no vol dir que acceptin la seva ideologia sense reserves (3). La teoria de recepció es pot relacionar també amb el concepte de glocalització, un fenomen motivat per la globalització però d’efecte invers, on les identitats locals es reafirmen davant de la cultura mundialitzada (1).
Finalment el quart model teòric descrit per Crane (3) analitza la situació de competitivitat entre governs nacionals, regionals i locals i d’altres institucions culturals a l’hora de promocionar la cultura local o regional (de la manera que els líders la perceben) dins i fora del territori, i de defensar-la de la amenaça de ser dominada per una cultura de fora. Es tracta d’una lluita de polítiques culturals, més aviat intervencionistes, entre països, regions i ciutats. L’excepció cultural que ha reclamat Europa davant dels EEUU és un exemple d’aquestes mesures institucionals encaminades a protegir el mercat propi de la invasió de productes culturals estrangers. Un altre exemple és el programa Capital Europea de Cultura de la Comissió Europea que pretén destacar la riquesa i diversitat cultural europea i també generar un sentiment d’identitat europea (4).
Si intentem fusionar els quatre models descrits per Crane en un sistema comprensiu podríem definir la situació de globalització actual com un intercanvi accelerat de productes culturals i valors identitaris en múltiples direccions i en diversos plans. Hi ha una àmplia difusió dels productes culturals de les majors, que posa entrebancs però que no reprimeix absolutament les manifestacions culturals regionals, les quals son cada vegada més accessibles a públics de tot el món. Margulis (6) exposa la hipòtesis que existeixen tot de codis culturals superposats en constant intercanvi i transformació, des dels que afecten a petits grups, passant pels regionals, fins als d’abast mundial. Segons la teoria de recepció (4), el públic mundial no és homogeni pel que fa a les preferències ni pel que fa a les interpretacions d’un mateix producte cultural, cosa que afavoreix la diversitat cultural; tot i això, s’ha de reconèixer que en el panorama mundial, no hi ha en absolut una situació d’igualtat, ni pel que fa a les possibilitats del públic a accedir a diferents productes culturals, ni pel que fa a la possibilitat de donar a conèixer, i no cal dir de vendre, els productes i valors culturals propis. En el seu cas extrem, la desconnexió o exclusió de certs països que no poden incorporar-se a les xarxes globalitzades és el que Canclini ((7), citat per Hernández: (1)) anomena la desglobalització.
Davant d’aquest nou panorama d’interaccions culturals tan complex, és necessari re-definir diversos conceptes que han obsolets en l’àmbit sociològic i cultural. És el cas del concepte d’estat-nació, el qual implica la la homogeneïtat identitària dins dels límits estatals (1). Aquesta identificació de la identitat cultural i l’estat és cada vegada més difícil degut al fet que les identitats culturals dels individus son cada vegada més múltiples i menys vinculades als territoris, a causa de certes dinàmiques vinculades a la globalització (migracions, accés a productes culturals estrangers, impacte de la cultura mundialitzada, etc.). En conseqüència, els estats son cada vegada més heterogenis pel que fa a les identitats dels ciutadans. “De les identitats culturals enteses com a “essències immutables” com a principis estàtics i repertoris simbòlics acabats i tancats, hem passat a pensar en l’existència d’identitats múltiples i compartides que no necessàriament son excloents, ni s’amenacen les unes a les altres.” (1)
Com explica Steingress (5), el debilitament del concepte de estat-nació i de les cultures nacionals ha fet sorgir nous conceptes que descriuen els fenòmens socio-culturals de transformació cultural. Els conceptes de interculturalitat, multi-culturalisme i aculturació que es basen en la potencial conflictivitat entre les cultures com a dimensió de les nacions, perden vigència davant de la dissolució de l’estat-nació. Actualment cal parlar de nous conceptes com son la transculturació i la hibridació transcultural els quals “aposten per una cultura inclusiva i composta de múltiples vincles”(5) i son conseqüència d’una “creixent permeabilitat de les cultures” (5).
La globalització genera una desterritorialització tan a nivell econòmic, com polític, social i cultural; apareixen formes d’organització supranacionals i extraterritorials (Iberoamèrica, Unió Europea) (1). Com diu Innerarity, “Probablemente sea exagerado hablar del fin de los territorios; pero no cabe duda de que la gravedad del espacio nacional ha cedido el paso a una territorialidad difusa, ambigua y versátil” (8). En aquest procés de desterritorialització apareixen identitats vinculades a una cultura internacional-popular (1), que fa que ciutadans de tot el món comparteixin referents culturals, com marques (Mc Donalds, Starbucks, Nike, Zara), activitats esportives (Mundial de Futbol), o estrelles de cine (Hollywood), dóna una sensació de familiaritat a l’estranger que volta per qualsevol ciutat del món, i crea un nou sentiment de pertinença social mundial ((1), (2)). En el processos de transculturació apareixen també identitats més minoritàries que també tenen una dispersió planetària, i malgrat tenir origen en un territori específic, actualment s’hi identifiquen individus d’altres llocs sense cap vincle familiar amb el territori d’origen. En podríem dir cultures minoritàries globals, cultures vinculades a tota mena de estils de vida: religions (budisme, cristianisme), esports (capoeira, ioga, tai-qi) o estils musicals (metal, música clàssica, punk, o techno). Segons Steingress (5) la cultura desterritorialtizada, alliberada del pes nacional i ètnic, es converteix en una “manifestació d’estils de vida ancorats als nous espais multiculturals…”. Steingress (5) parla també d’un restabliment de la territorialitat de les cultures en forma de xarxes transculturals, posant per exemple els “poblats de la web”, que poden reunir comunitats disperses pel món.
En la meva opinió, amb el sorgiment d’identitats múltiples i desterritorialitzades, els individus i les respectives identitats esdevenen cada vegada més diversos, de manera que el mateix temps que es produeix una homogeneïtzació pel que fa a certs valors globals i una hibridació de cultures, es produeix també una heterogeneïtzació de les identitats individuals en la mesura que els individus se serveixen de la gran varietat cultural disponible per tal de “ampliar l’esfera de presència de l’ésser” (Montesquieu citat per Teixeira Coelho, (9)) a la seva manera, amb plena llibertat d’identificar-se amb allò que més els agradi. Per a acabar, us proposo de mirar el mockumentary “Chino” de Rogelio Sastre (10) qui, amb un toc d’humor, convida a reflexionar sobre les qüestions de les identitats culturals i de la transculturació.
Estel Vilar Bofill. Freelance Translator and Interpreter (Chinese-English/Spanish/Catalan)
- TULIO HERNÁNDEZ (2010). “Mòdul 1: Cultura i globalització, diversitat i homogeneïtzació.” La cultura en la societat contemporània. Màster de Gestió Cultural. Universitat de Girona.
- RENATO ORTIZ (2004). Mundialización y Cultura. Bogotá: Convenio Andrés Bello. [Disponible a Google Books: http://books.google.com]
- DIANA CRANE (2002). “Cultural globalization from the perspective of the sociology of culture.” Statistics in the Wake of Challenges Posed by Cultural Diversity in a Globalization Context. International Symposium on Culture Statistics. UNESCO Institute of Statistics, Montreal.
- European Capitals of Culture. [Pàgina Web] European Commission. Culture Programs and Actions.
- GERHARD STEINGRESS (2002). La cultura como dimensión de la globalización: Un nuevo reto para la sociología. Res: Revista Española de Sociología. Núm. 2. 2002. Pag. 77-96 [Article en línia] Federación Española de Sociología.
- MARIO MARGULIS (1996). Globalización y cultura. [Article en línia]Universidad de Buenos Aires http://132.248.35.1/cultura/ponencias/Margulis.htm
- NÉSTOR GARCÍA CANCLINI (2004). Diferentes, desiguales y desconectados. Barcelona: Gedisa.
- INNERARITY, D. (2008). “Gobernar los nuevos espacios: entre lo local i lo global”. FRANZIL, A. (coord.). Espacios y dinámicas interculturales: innovación, participación y proximidad [document en línia]. Barcelona: CIDOB.http://www.cidob.org/es/content/download/8670/88343/file/doc_dinamicas_13.pdf
- TEIXEIRA COELHO. “Mòdul 1: El concepte de cultura en la política cultural”. Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals. Màster en Gestió Cultural. Universitat Oberta de Catalunya.
- ROGELIO SASTRE ROSA Chino[Mockumentary en línia] Youtube. http://youtu.be/rr5SFhGPIjk
