…De la mateixa manera que celebrar la Pasqua cristiana ho hauria de ser al Pakistan. El Ramadà se celebrarà durant l’agost (300.000 musulmans catalans), enmig d’un clima especialment enrarit després dels atemptats d’Oslo, que han fet evident l’existència d’una islamofòbia cruenta ja denunciada per molts de fa temps. Catalunya reconeix la llibertat religiosa i això implica la llibertat de culte. La cosa és clara en l’àmbit del dret. Però ara que s’atansa la data faríem bé tots plegats, especialment els qui tenim algun paper en la construcció de la convivència, en garantir els drets de tots –també de les minories– de reflexionar com es percep la festa i quin és el camí que ens queda per recórrer abans d’una certa normalització. I és que la democràcia és, en gran part, el govern de les majories però per ser democràcia real també ha de ser el respecte dels drets de les minories.
Hi ha molts creients musulmans que es veuen obligats a celebrar les festes relacionades amb el Ramadà a les seves llars perquè no disposen d’un lloc de culte comunitari digne. Molts d’ells fa anys que esperen que l’aplicació equitativa de la llei es faci realitat. Aquest fet genera insatisfaccions i frustracions que s’estan cronificant. El cas és que, sigui com sigui, la convivència de tots, musulmans i no musulmans, només serà possible amb la bona voluntat de tots. La famosa “bona fide” tan cabdal en l’àmbit del dret –res a veure amb l’anomenat “bonisme”.
Però la “bona fide” (L’islam valora molt el principi de la intenció recta, de la bona intenció per poder calibrar la moralitat d’un acte) de molts musulmans topa sovint amb la inèrcia, l’apatia, la ignorància, els prejudicis i els estereotips d’alguns, de vegades i segons els contextos no pas pocs, conciutadans. Gairebé mai es tracta de mala fe. Com es pot canviar aquesta mandra i inèrcia? Perquè el que està clar és que l’hem de canviar. Els valors defensats pels drets humans i que promouen la immensa majoria de les tradicions religioses i espirituals de la humanitat ens empenyen clarament a canviar aquesta injusta situació. Caldrà una predisposició positiva i un esforç.
La pràctica espiritual del Ramadà està íntimament lligada a l’exercici ascètic del dejuni i a la manifestació externa de la revelació corànica en “la nit especial plena de pau” (Alcorà 44,3). El Ramadà és per als musulmans el mes en què la misericòrdia, la benedicció i el perdó divins es manifesten més que en qualsevol altre moment de l’any.
No aniria malament que les administracions públiques i la societat civil catalanes, en una mena d’osmosi o empatia amb el sentit de la celebració, “regaléssim” a la comunitat musulmana amb un exercici responsable de les nostres obligacions legals i morals envers uns conciutadans que poden veure els seus drets vulnerats i sentir-se injustament desatesos o discriminats. Seria una bona manera de construir o reforçar aquesta predisposició positiva.
No es tracta de demanar privilegis ni d’esperar sempre que l’altre prengui la iniciativa. Els musulmans no demanen privilegis, malgrat el que diuen la cacofonia xenòfoba i el sensacionalisme –o simplisme- mediàtic. Un Ramadà com Déu mana demana sobretot una gestió acurada i atenta de les autoritats municipals, des del diàleg amb les comunitats musulmanes i des de la col·laboració i corresponsabilitat del conjunt de la societat, que permeti l’exercici del dret a llibertat de culte.
Des d’una posició de neutralitat política i confessional, compromesa amb els principis de les Nacions Unides i de la UNESCO, i respectuosa amb la normativa existent, a Unescocat ens proposem ajudar a orientar, de manera bàsica, els ajuntaments a l’hora de prendre qualsevol decisió relacionada amb els llocs de culte.
No només pretenem orientar el consistori a l’hora de decidir sinó també en el moment de definir el contingut del que hem anomenat una “política municipal activa sobre els llocs de culte a favor de la llibertat de pensament, de consciència i de religió”.Això vol dir, una política que fomenti un gaudi real i igualitari d’aquesta llibertat i que, a la vegada, tingui en compte que no és un dret absolut que pot passar per davant d’altres drets o dels drets dels altres.
Des d’Unesocat recomanem que l’administració municipal adopti un paper actiu a l’hora de facilitar espais per practicar-hi el culte. Això, amb un doble objectiu: d’una banda, el de promoure l’exercici digne de la llibertat de consciència i religió, i de l’altra, el de resoldre o prevenir problemes de convivència vinculats a les aglomeracions, els sorolls o la precarietat.
Des de la neutralitat pròpia de la laïcitat (sense prendre partit per unes conviccions, religioses o no religioses, per sobre de les altres), les administracions locals han de facilitar l’accés a alguns recursosque ajudin a tothom a exercir la llibertat de consciència i religió encondicions dignesi que permetin, també a tothom, gaudirde més seguretat i tranquil·litat.
La Catalunya que volem és la que permeti que totes les celebracions, de la creença o convicció que siguin, puguin ser viscudes amb dignitat pels qui vulguin, pel bé de tots. Aquest és l’exemple que ens cal per aconseguir la reciprocitat que sempre s’ha d’exigir en les relacions d’igualtat.
L’exigència de reciprocitat de països confessionals “islàmics”, on no hi ha llibertat religiosa legal, és irrenunciable però no pot servir de coartada per trair la legalitat ni els valors democràtics d’una Catalunya plural i multireligiosa. Fer-ho servir com excusa seria contrari a les racionalitats no excloents laica o religiosa que inspiren el nostre sistema democràtic. J. Rawls, filòsof polític nord-americà de referència, diu que l’exclusivisme no és raonable , especialment quan pretén l’ús del poder públic per a imposar-se. Ens caldrà voluntat, decisió, pedagogia i recursos per treballar plegats per a la fraternitat i la convivència de tots.
Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós, i Sílvia Cedó i Lluís, cap de la Consultoria d’Unescocat
