Operació Garzón 92, 20 anys després

19.9.12


Carme Porta Abad és membre de la Junta Directiva de Cooperacció i del Patronat de la Fundació Maria Aurèlia Capmany, va pertànyer a la Comissió pels Drets de les Dones i de la Comissió sobre Immigració.


Aquest és el títol d’un documental de Llibertat.cat que fa una reflexió sobre els fets esdevinguts l’estiu del 1992.
És una reflexió en fred però totalment actual i, a més, un revulsiu pels que pensen que tot es fa en un dia. És una revisió des de la perspectiva de les persones represaliades i no pas des de la perspectiva oficial que és la que ha anat triomfant.   

Després de la gran mobilització de l’11 de setembre és bo recordar que fa 30 anys ser independentista era estrany, socialment parlant, cosa d’una minoria i sinònim de “terrorista”. Cal recordar el paper que moltes persones i organitzacions han fet en aquest temps. Moltes detencions, molts exemples… com en aquell 1982 que en la manifestació contra la LOAPA hi havia molta gent darrera d’una pancarta amb una paraula clara i simple: “independència” i dos dies després 6 independentistes van ser detinguts i empresonats per sedició.

Els patiments han estat molts i llargs i, tot i que la història i l’evolució no és lineal cal fer un reconeixement a les persones que han estat en aquest procés perquè totes i tots som prescindibles però tots els esforços i aportacions són necessaris. Hi hagut molta gent detinguda, torturada, represaliada, exiliada… també hi hagut morts i hi hagut sempre, al darrera, un estat amb voluntat d’aixafar el moviment independentista. Benvingudes siguin les mobilitzacions ciutadanes com aquesta de l’11 de setembre que marcarà un abans i un després! Som filles i fills d eles lluites populars dels 70 que han anat arrelant: urbanisme, llengua, territori, ecologia, feminisme… i ara Catalunya (que no els Països Catalans) es reivindica.

El 92 va ser l’excusa per donar un abona imatge de l’Espanya democràtica, els jocs de Barcelona eren l’aparador i Espanya no volia que ningú deixés ditades al vidre. Garzón va ser el braç executor de l’estat per prevenir que això passés i va actuar amb contundència.

L’independentisme creixia però no era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia revindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme combatiu era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia però Garzón i l’estat no van deixar que ningú els desemmascarés. Garzón va matxacar l’MDT, l’AUP… va intentar que no reeixís el seu discurs.

Aquest documental és un tors d’història. La història quotidiana, la petita, la que no ens han deixat explicar. La història que hem reivindicat i que gràcies a la historiografia feminista i marxista ha anat desenvolupant un espai propi. És la història confrontada a la gran Història, la història dels guanyadors i dels Estats, la història èpica que ha amagat les classes populars, les dones, allò que s’oposava al sistema o es considerava menor.

El documental recupera, si, una certa èpica i reivindica la heroïcitat de la gent normal que ha patit i lluitat les heroïnes i herois quotidians front als herois, com Garzón, imposats per l’estat.

Ara, que tothom s’atribueix els èxits, és el moment de reconèixer que amb tots els errors les aportacions de les persones i organitzacions que durant més de 30 anys han, hem, estat lluitat des de l’Esquerra Independentista ha estat un paper important, fonamental diria, i no es pot oblidar. Els CSPC, el PSAN, el PSAN-P, l’IPC, N d’E, l’AUP, l’Assemblea Municipal d’Esquerra Independentista, l’MDT… organitzacions algunes ja extintes que han tingut un paper fonamental. O d’altres anteriors que van evolucionar com el FNC o, posteriorment ERC i les persones invisibles: la Mait Carrasco, l’Antoní Messeguer, en Toni Villaescusa… i tanta gent que ha lluitat i segueix lluitant des de diferents àmbits, organitzacions i llocs.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada