Certament el concepto d’ètnia és una font de notables malentesos per causa de l'escàs rigor amb que és utilitzat. La qüestió ens interessa, perquè no oblideu que en certs contextos acadèmics l'antropologia, com a disciplina, es presenta com a "etnologia", que vol dir "estudi dels pobles".
I és que, en efecte, en un sentit estricte, ètnia és un terme que serveix per designar un grup humà que es considera a sí mateix diferent dels altres i vol continuar sent-ho. Si ha expressat una vocació d'autogovern l'ètnia pot reclamar ser reconeguda com nació. En qualsevol cas, ètnia ‑del grec ethnos‑ vol dir simplement poble. Els bosnis, els zulus, els sioux, els vietnamites, els tuareg, els francesos, els catalans i els argentins són, per posar sols uns quants exemples, en el just sentit de la paraula, ètnies o grups ètnics. Lévi-Strauss ja advertia com comunitats distingides pel gènere de vida, la moralitat, el pentinat i la vestimenta ‑ell citava en concret el cas dels hippies‑, reuneixen tots els atributs del que l'antropologia estudia com a ètnies, de tal forma que és del tot adient referir-nos, com hem fet, a les formes de diversificació cultural que han nascut a l'ombra de la pròpia vida urbana com si es tractessin de noves etnicitats.
El problema rau en quan el terme ètnia és confon, en trivialitzar-se, amb el de raça. Aquest malentès està generalitzat, de manera que els mots encreuats d’El País s'entesta gaire bé a diari en convidar a col·locar el mot ètnia per resoldre l'equivalència de raça. S'ignora per sistema que les diferències entre "races" se suposen d'ordre genètic, mentre que les que separen les ètnies han de ser culturals. Així, els bosnians, els croates i els serbis en guerra a l'ex-Iugoslàvia són classificats per les taxonomies "racials" com eslaus del sud, i, efectivament, no presenten cap tret fenotípic que permeti distingir-los els uns dels altres. En canvi, els serbis es defineixen per ser cristians ortodoxes; els croats, catòlics, i els bosnians, musulmans. Tots parlen serbocroata, però els bosnians i els croats escriuen amb lletres llatines i els serbis en ciríl·lic. Tots tres grups addueixen raons històriques per defensar les seves postures en el litigi bèl·lic.
Malgrat que allà on utilitzem l'expressió poble podríem substituir-la per ètnia, aquest darrer terme s'empra de forma gaire bé exclusiva per al·ludir a grups, produccions i conductes no euro-occidentals. Allò "ètnic" correspon sistemàticament, en la imaginació social majoritària, al que és inferior. Hi ha molts exemples de l'ús discriminatori del mot "ètnia", i sempre en aquest sentit de "ells ètnics, nosaltres normals". Així un estrany criteri estableix, per exemple, que el cus-cus és un menjar "ètnic", però no la fabada, d'igual forma que un restaurant senegambià o peruà resulten ser "ètnics", però un fast-food o una pizzeria, no. Les danses dels sufís o el so del sitar apareixen qualificats som a “música ètnica", però ningú perquè no són un vals o una cançó dels Beatles.
Parlar de "minories ètniques", per referir-se a pobles que es consideren agreujats en les seves relacions amb les majories ètniques amb o sota les que viuen, també sol implica el mateix ús discriminatori del terme. A l'informe sobre l'"estat dels pobles" que publica Cultural Survival apareixen consignats en termes d'igualtat els taïnos de Cuba; els boiximans de Namíbia i Sud-àfrica, els penen malasis, els algonquins canadencs..., però també els catalans d'Espanya i França, els samis escandinaus, els bretons francesos, els gal·lesos britànics i d'altres pobles euro-occidentals amb contenciosos pendents amb els Estats en els que s'integren. Per contra, la premsa s'entesta en qualificar d'"ètnics" exclusivament els conflictes que tenen com a escenari països no occidentals, mentre que contenciosos que seria del tot precís designar com a ètnics i que tenen lloc a Europa occidental no són mai reconeguts com a tals. Són "ètnics", així, els conflictes entre tàmils i cingalesos, karens i birmans, txetxens i russos, armenis i àzeris o serbis i croats, però mai és reconeix com a ètnics conflictes que clarament ho són, com el que té lloc al País Basc ‑que és "nacionalista"‑, el que enfronta a unionistes protestants i republicans catòlics a Irlanda del Nord ‑que és "religiós"‑ o a balons i flamencs a Bèlgica ‑que és "lingüístic"‑. Al febrer de 1993, The New York Times publicava un mapamundi dels "conflictes ètnics" arreu del món, on Europa Occidental i els Estats Units ‑un any després dels aldarulls de Los Angeles‑ apareixien completament lliures d'una plaga que afectava exclusivament al Tercer Món. A Africà, segons el mateix informe, tampoc hi havien conflictes "ètnics": a Burundi, Txad, Libèria, Senegal, Ruanda i d'altres països les lluites entre ètnies eren directament titllades de "tribals".
Com podeu veure, la cosa continua essent una consideració merament classificatòria. Però, repeteixo, ètnia vol dir poble.
Avenço alguna lectura que pot ser útil en aquest sentit. El referent teòric que s’utilitza en aquests casos sol ser el clàssic de Frederik Barth, Los grupos étnicos y sus fronteras (FCE), però em permeto recomanar-vos un petit manual que va perfecte per introduir-se en aquesta qüestió, que és el breviari de Juan José Pujadas, Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos (Eudema). És ideal per a que us inicieu en com s’aborda seriosament tota aquesta qüestió de les taxonomies ètniques.
O, millor. Mireu-vos aquest article de Joan Manuel Cabezas a la revista Nòmadas de la Complutense de Madrid. Es titula “Frontera, territorio e identidad. Los etnosistemas” i trobo que és d’allò més clarificador. El neologisme que proposa d’“etnosistema” està francament ben pensat. Mireu-vos-el. És a http://www.ucm.es/info/nomadas/8/jmcabezas.htm.
