Noruega i Somàlia, on és la diferència?

18.8.11

Europa està consternada per la mort de més de 90 persones a Noruega. L'horrible matança que s'ha produït haurà de servir per reconsiderar la tebiesa amb la qual fins ara massa governs europeus han tractat als cada vegada més incipients grups d'ultra-dreta. Que els individus que formen part d'aquests grups solen ser un perill per a la societat és alguna cosa que ha quedat demostrat de manera tràgica a la illa d'Utoya. De la mateixa manera, aquests successos també haurien d'ensenyar-nos que seria tan injust associar el fanatisme a la religió cristiana i als noruecs de soca-rel com ho ha estat associar-ho durant tant temps a l'islam i als musulmans.
Al marge d'aquestes consideracions, és completament normal la consternació que sent aquests dies el poble noruec i normals són també les mostres de solidaritat enviades pels seus veïns europeus. El que no és tan normal és el greuge comparatiu que es produeix si al costat de la catàstrofe de Noruega col·loquem la tragèdia de la fam que actualment està assotant a Somàlia i a la resta de països de la Banya d'Àfrica. Segons les dades que proporciona la FAO, a Somàlia no han mort 93 persones. Han mort moltes més. Diàriament perden allí la vida centenars de persones perquè no tenen què menjar. I això ocorre en un món que compta amb recursos i aliments per a tots.
A la vista d'això es fa indispensable preguntar-se per què aquesta diferència de tractament mediàtic i d'impacte social respecte d'una catàstrofe i una altra, on està la diferència? Tan sols atenent al nombre de víctimes, l'actual situació de fam hauria d'ocupar més portades de diaris i copar més titulars d'informatius que la matança d'Oslo. Per què no ho fa? Per ventura és que unes víctimes són europees i ens identifiquem amb elles, mentre que les altres són africanes i queden massa lluny? O el problema és que val més la vida d'unes persones que la d'unes altres? No. Seria massa trist. Seria un total fracàs dels nostres sistemes educatius que la gran majoria de la societat crea, com ho feia l'assassí de la illa d'Utoya, que la vida de totes les persones no té el mateix valor.
El problema, al meu entendre, apunta més aviat a la tendència a considerar la gana com una catàstrofe natural, com una situació que és desagradable i cruel, però que no podem evitar. Podrem, com a molt, pal·liar els seus efectes enviant caritativament alguns aliments que aquí ens sobren; o, en el millor dels casos, aportant els governs eventualment un grapat de milions de dòlars que serviran per calmar momentàniament la situació.
És moment d'acabar amb aquesta creença. Les situacions de fam, al món d'avui, no són la catàstrofe natural, fruit de sequeres o altres inclemències meteorològiques, que ens volen fer creure. Les situacions de fam són avui, en bona mesura, la conseqüència d'un sistema econòmic determinat. Hem de començar a pensar que quan una persona mor de gana mor, en realitat, assassinat; i, encara que la culpabilitat aquesta mort no és tan fàcil de determinar com quan algú ha disparat un fusell, poden trobar-se també les corresponents responsabilitats.
Uns 1.000 milions de persones es troben en una situació de desnutrició en un planeta que produeix aliments per 8.000 milions. Si som uns 6.500 milions de persones, els comptes no ens surten: hi ha aliments de sobres i, en canvi, una de cada sis persones al món no té què menjar. Sembla que la mà invisible del mercat es queda curta per distribuir equitativament els recursos. Bona part de la població mundial no pot accedir als aliments als quals té dret perquè aquests han aconseguit en 2011 —sempre segons dades de la FAO— el preu més elevat dels últims 20 anys.
Entre les causes d'aquesta general tendència a l'alça dels preus ha d'assenyalar-se l'especulació financera com una de les principals. Organitzacions com l'ODG han realitzat exhaustius informes que mostren fins a quin punt estan relacionades la gana i l'especulació. Agents financers com Glencore o Goldman Sachs han guanyat en els últims anys milers de milions jugant amb el preu dels aliments a través de la borsa de Chicago, i bancs com Barclays o Caixa Catalunya han ofert inversions al mercat de matèries primeres presentant-les com un “dipòsit 100 % natural” (sic). Aquests són només alguns noms per mostrar que hi ha culpables i que es poden trobar les responsabilitats, si no jurídiques, almenys sí morals.
El repte està a comprendre la relació de causa-efecte. D'igual forma que focalitzem la nostra atenció sobre el granger noruec que va disparar sobre els joves del campament, hem de posar la nostra mirada sobre aquests fons d'inversió bancs que es lucren a qualsevol preu, incloent el de milers de vides humanes. És qüestió d'afinar el criteri, de no atribuir ja a suposades causes naturals el que realment és fruit de les accions humanes. Si, per fi, arribem a la conclusió que és necessari posar fi al problema de les morts —o assassinats— per gana, haurem de pressionar als nostres governs perquè aportin en aquesta ocasió els 120 milions de dòlars que la FAO demana per solucionar la fam que assota a la banya d'Àfrica (xavalla, si es té en compte que únicament el rescat de la CAM ha costat almenys 2.000 milions d'euros als contribuents espanyols). Però fonamentalment hem d'unir-nos en l'exigència de tres reivindicacions imprescindibles: 1) l'exigència d'unes regles comercials justes, que excloguin del lliure comprat béns de primera necessitat per a les persones, 2) la regulació dels mercats financers amb la finalitat d'evitar l'especulació, i 3) la cancel·lació del deute extern dels països en desenvolupament, que condiciona la seva producció agrícola destinant-la a l'exportació i impedint l'exercici de la seva sobirania alimentària. Mentre això no ocorri i milers de persones segueixin morint diàriament de gana al món, totes les consternacions seguiran sent un greuge comparatiu i tots els titulars de premsa seguiran sent sensacionalistes.
José A. García Saez – ATTAC País Valencià.

Itacat recomana llegir també: Fam, especulació i deute a Somàlia

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada