Un article d'Abigail G. Sin per a l'Agència Itacat.
Diumenge, 18 de setembre del 2021, assistim a Sant Celoni a la xerrada de Lema Rashid, ciutadana afganesa, organitzada pel col.lectiu feminista local Gita de Bruixa. Rashid va arribar a aquesta vila del Montseny, ara fa uns 15 anys,on es va sentir molt ben acollida, on s'ha quedat a viure i des d'on està fent tot el possible per ajudar a les dones que s'han quedat a l'Afaganistan sota la opressió talibana.
La Lema ens transporta als anys de l'ocupació soviètica del seu país i ens fa un resum de dades i dates rellevants de la història recent de l'Afganistan. La xerrada va estar plena de reflexions, fetes des d’una mirada interna i a través de les quals ens desvela les estratègies que s'han posat en pràctica per apropiar-se d’aquest territori,així com de la sensació de manipulació i engany en la qual es troba la ciutadania afganesa, mentre conviuen amb una guerra interminable, de la qual no volen formar part.
Les emocions afloren quan explica la seva experiència personal, com a persona nascuda en un camp de refugiades al Pakistan. La duresa de ser enviada de ben petita a un orfenat per poder estudiar i tenir un futur. Com tot això deixa una profunda marca que t’acompanya la resta de la teva vida.
També quan ens transmet les paraules de la seva cosina, amb la qual manté contacte en la distancia. Una dona que se sent enterrada en vida i a la qual li han pres totes les llibertats, els drets i, en definitiva, el futur: ”Les dones no poden estudiar, ni treballar. No poden sortir al carrer sense un home. Fins-i-tot, poden ser nens els acompanyants mentre no sigui soles. No poden menjar al carrer, ni abraçar als seus fills i les seves filles. Es un ambient opressiu on cada dia sents que t’ofegues més.”
La xerrada va continuar amb el relat de la seva mare sobre la fugida durant l’ocupació soviètica. Com aquesta es feia passar per un home, per poder donar de menjar a la família, i com a través de la seva experiència, realitzant la primera acollida a les persones refugiades que van arribant, se n’adona que els preceptes d'en Bin Laden, l'ex-líder talibà, que fomenten la violència envers les dones i a la vida en general, han quedat impregnats a les ments de grans i petits.
Les llàgrimes es fan presents davant la sensació d’impotència: “aquests bàrbars dominen el meu país i el món segueix igual, no passa res”. I també fa acte de presència la sororitat, la col·laboració entre dones, per sostenir-se l’una a l’altra, per defensar a les dones afganes en la distancia, a través del col·lectiu creat i organitzat per la seva mare.
Ella ens ha parlat del periple personal d’haver d’enfrontar-se a un marit que va lluitar per la democràcia i els drets de les dones i a casa, en canvi, limitava la llibertat de la seva dona i de les seves filles, exercint els seu poder i la violència. Com també, decidint separar-se, va haver d’enfrontar-se amb la part de la família que s’havia quedat al país.
La seva mare ho diu clar:” Les dues coses més importants per a una persona són el seu país (el seu poble) i la seva mare. Jo he perdut les dues…”. Algú del públic li pregunta: “què podem fer per ajudar, des d’aquí, des d’Europa?”. La Lema ens anima a recolzar la feina de RAWA, l'associació de dones afganeses que va crear al camp de refugiats on va viure. I el més important, informar del què està passant, del que estan vivint les dones que viuen allà, i fer el més gran l'exercici de sororitat, fent tot el soroll possible..
.
