Aquest 8 de març ens arriba marcat per la crisi. I avui, un segle després de la històrica lluita de les dones pels seus drets laborals que van iniciar la celebració d'aquest dia internacional de les dones, encara la meitat de la població mundial segueix patint més discriminacions pel fet de ser dones, que s'agreugen quan són creuades amb altres diferències de condició socioeconòmica, orientació sexual, origen ètnic i cultural... Ens preguntem: si no és ara, ¿quan canviarem aquestes desigualtats que no ens ajuden a construir un nou model de societat més just
i equitatiu per a totes i tots? I per això ara, avui, demà, tots els dies seguirem lluitant contra la iniquitat de gènere, aquí i arreu del món.
Per celebrar el 8 de març, a la FCONGD hem llançat el manifest “Si no és ara, quan?”. Volem denunciar que les dones són les que estan rebent el cop més dur d'aquesta crisi econòmica. Si bé la reducció en els pressuposts dels serveis socials afecta especialment les capes de la població amb menys poder econòmic i, per definició, els que més necessiten aquests serveis, les dades ja han demostrat en darreres ocasions que quan s’aplica la tisora als serveis socials qui paga la factura de forma més significativa són les dones. Perquè elles són les que han de reduir la jornada laboral, o deixar el lloc de treball, per poder cuidar dels més petits i els més grans de la casa; són les dones les que han de fer dos o tres torns a la feina, tots ells a l'economia submergida sense cotitzar a la seguretat social ni gaudir de drets socials per poder quadrar els comptes a final de mes...
Per celebrar el 8 de març, a la FCONGD hem llançat el manifest “Si no és ara, quan?”. Volem denunciar que les dones són les que estan rebent el cop més dur d'aquesta crisi econòmica. Si bé la reducció en els pressuposts dels serveis socials afecta especialment les capes de la població amb menys poder econòmic i, per definició, els que més necessiten aquests serveis, les dades ja han demostrat en darreres ocasions que quan s’aplica la tisora als serveis socials qui paga la factura de forma més significativa són les dones. Perquè elles són les que han de reduir la jornada laboral, o deixar el lloc de treball, per poder cuidar dels més petits i els més grans de la casa; són les dones les que han de fer dos o tres torns a la feina, tots ells a l'economia submergida sense cotitzar a la seguretat social ni gaudir de drets socials per poder quadrar els comptes a final de mes...
Als països del Sud van ser fonamentalment les dones les que als anys 80 van aguantar el cop dels Programes d’Ajust Estructural el quals van desmantellar la llavors feble estructura social i estatal que tenien aquests països. Avui, després de tres dècades de corrupció tolerada (i en alguns casos fomentada) pels països donants, la SIDA i la sistemàtica explotació de les persones treballadores per part de les multinacionals que van aterrar a aquests països gràcies a aquells plans d’ajust, les dones tornen a ser les que de manera més forta absorbiran l’impacte de la crisi.
Seran les dones les que sortiran de les fàbriques per fer la mateixa feina des de casa per menys sou i sense cap benefici social. Seran elles les que hauran de mantenir les seves famílies, les que hauran de tornar al seu país després d’anys a Europa treballant en feines poc qualificades i precàries per poder enviar a casa més de la meitat del sou per pagar l’educació de les seves filles. Seran les dones les que cauran a les xarxes d'explotació sexual o de tràfic de persones. I seran elles les que veuran com, un altre cop, les seves filles no aniran a l’escola perquè s’ha de prioritzar la despesa familiar en favor del germà, perquè ell sí tindrà més oportunitats malgrat la crisi.
Aquest 8 de març ens preguntem: fins quan tolerarem aquesta situació? ¿És ara quan deixarem de considerar l’ajut al desenvolupament com una propina que es fa en època de vaques grosses i no com una obligació moral i de justícia social? ¿No és ara quan canviarem aquest sistema econòmic que crea desigualtats i que està basat que les poblacions més desfavorides paguin la factura quan les coses surten malament i, en particular, les dones? La resposta està a les nostres mans. Sense una transformació del sistema que articuli relacions de treball més igualitàries, que organitzi processos de presa de decisions oberts en què les dones tinguin el pes equivalent a la seva aportació (formal i informal) al sistema econòmic, i que prioritzi per davant de qualsevol altra qüestió la reducció i eliminació de les desigualtats socials al món, tindrem més crisi, més pobresa i més desigualtat. I les dones continuaran pagant la factura. (font)
