Terror en un país nòrdic: Anàlisi

24.7.11

L'ou de la serp torna a donar fruits

La barbàrie va sacsejar divendres passat Oslo, la capital de Noruega, un petit i confiat país de cinc milions d'habitants que gaudeix d'un elevat nivell de vida i és el primer contribuent per càpita en ajuda humanitària. 

Membre de l'OTAN, amb tropes a l'Afganistan i Líbia, i firmant del tractat de Schengen, però no de la UE, practica una generosa política d'asil i immigració, malgrat que aquesta no representa més del 9,5% de la població (una quarta part musulmans, incloses les segones generacions). Després de l'atemptat al centre polític de la ciutat i la massacre de l'illa d'Utoya, les primeres sospites es van dirigir cap a Al-Qaida o el seu entorn. Va ser la resposta instintiva, espontània, alimentada per la paranoia creada després dels atemptats del 2001, 2004 i 2005.

L'opinió pública occidental viu obsessionada amb el terrorisme islamista, oblidant que la reacció islamòfoba que es va produir després del 2001 està incubant un altre extremisme populista, també a vegades de base confessional, que és caldo de cultiu per al creixement de l'extrema dreta. De poc han servit les advertències de l'Observatori Europeu de Racisme i Xenofòbia-EUMC, que el 2006 assenyalava que agafava força «la idea que la presència de l'islam a Europa, que es materialitza a través dels ciutadans i immigrants musulmans, és un desafiament per a Europa i els valors europeus». Aquesta idea «s'ha instal·lat en el discurs polític europeu i ha contribuït a crear un clima de por».

Ja el 2004, John Richarson advertia de l'avanç electoral dels partits xenòfobs, populistes i d'extrema dreta: a Holanda, la llista electoral creada per Pim Fortuyn (assassinat el 2002); el British National Party; el Front Nacional a França; el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), de Jörg Haider (mort el 2008); el Partit del Poble Danès (DDP); l'Aliança Nacional a Itàlia; el partit xenòfob Demòcrates suecs; el Partit del Progrés a Noruega, que després de les eleccions del 2005 es va convertir en la segona força política, obtenint el 22,9% dels vots i 41 escons el 2009.

En definitiva, avui que Al-Qaida està més debilitada que mai i quan el seu discurs totalitari i excloent ha perdut força davant les revoltes àrabs, la perversa disjuntiva entre llibertats i seguretat imposada després de l'11-S està incubant de nou l'ou de la serp a Europa amb conseqüències tràgiques com els atemptats de Noruega, perpetrats per un fonamentalista cristià.

Com adverteix Catriona McKinnon, els moviments neopopulistes i d'extrema dreta «estan units pel que ells mateixos descriuen com parlar per a 'l'home comú', i com un aspecte més d'aquest discurs s'oposen a la immigració i proposen restringir el multiculturalisme, i no es penedeixen d'abominar del que consideren exagerades i desencaminades 'polítiques correctes', guiades per una preocupació pels drets humans, el canvi climàtic i el multiculturalisme. La seva irrupció en l'escena política hauria de ser un avís per als defensors de la tolerància».

Antoni Segura Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada