El proper divendres 8 de maig organitzem una jornada amb la finalitat d'oferir eines per enfortir la lluita contra el racisme i, alhora, treballar bones pràctiques i experiències d'interculturalitat. Una gran ocasió per ampliar els nostres coneixements, debatre diferents punts de vista i compartir experiències amb persones expertes en la temàtica.

A la jornada "Accés a drets i eines per combatre el racisme i la xenofòbia", parlarem dels drets no reconeguts, vulnerats.... no exercits. Concretament treballarem el Dret a l'accés a sanitat, a l'habitatge i el dret a vot (adjuntem el programa)

Aquesta acció es realitza en el marc del projecte "Ciutadania a parts iguals", que organitzem amb l'associació Salut i Família, destinat a les persones usuàries dels banc del temps i públic en general.

Recordeu: la jornada es celebrarà el divendres 8 de maig al Pati Manning (carrer Montalegre 7 Barcelona), de 9h a 18.30h.
Durant la jornada hi haurà esmorzar i dinar per a les persones participants.
La inscripció és gratuïta i podeu fer-la a la nostra web:http://www.sosracisme.org/general/apartesiguales

Concentració, L’Hospitalet, dimecres 11 de març al vespre.
Detalls per concretar · Difoneu si us plau

Aquests dies s’ha anunciat —una altra vegada— l’arribada del moviment islamòfob alemany, Pegida, a l’Estat espanyol. Volen concentrar-se a L’Hospitalet el proper 11 de març.

Pegida, acrònim en alemany de “Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident” es va crear a Dresden l’octubre passat. Va començar amb petites accions, però va arribar a aplegar milers de persones a les seves manifestacions de cada dilluns. Es van aprofitar dels terribles atemptats de París per créixer encara més. Però, com van denunciar els moviments socials i les forces progressistes d’Alemanya, darrera la lletja màscara de la islamofòbia, s’amagava la cara encara més lletja del feixisme. Grups nazis organitzats formen una part significativa de Pegida. Per aquest motiu, cada vegada més persones es van mobilitzar contra aquests racistes. La veritat va sortir a la llum en veure com el co-fundador de Pegida, Lutz Bachmann, es feia una foto disfressat de Hitler.

Amb l’augment de la islamofòbia després dels atemptats de París, Pegida va iniciar una campanya per estendre’s arreu d’Europa. Fins ara, ha fracassat, gràcies a l’oposició popular. A Dinamarca, les primeres concentracions de Pegida van aplegar uns centenars de persones, però van caure a unes desenes (i a Aarhus, la segona ciutat del país, Pegida es va dissoldre després d’una “concentració” de només 8 persones). A Suècia, Pegida va convocar una concentració el passat 9 de febrer a Malmö: la ciutat és al sud del país, on el partit feixista disfressat, “Demòcrates Suecs”, rep més vots. La foto de l’acte (a dalt) mostra unes poques desenes de manifestants racistes, totalment envoltats de molts milers d’antiracistes. També a Viena, Àustria, milers de persones van bloquejar una manifestació de Pegida formada principalment per nazis. A Newcastle, milers de persones d’esquerres, sindicats, associacions musulmanes, moviments socials… es van unir en una protesta el passat 28 de febrer, contra la primera mobilització de Pegida a Gran Bretanya, que només va sumar uns pocs centenars de persones, incloent-hi feixistes coneguts. També l’anunci d’una primera acció de Pegida a l’Hospitalet, al gener, va provocar una concentració de rebuig.

Tot això demostra dues coses. Primer, que Pegida no és un moviment ciutadà que defensa la laïcitat, sinó un cavall de Troia del feixisme. Segon, que som molta gent la que hi estem en contra: si ens mobilitzem, els podem aturar.

La convocatòria de l’11 de març a L’Hospitalet confirma el primer punt. Aquesta ciutat actualment pateix la presència a l’ajuntament de dos regidors de “Plataforma per Catalunya” (PxC); dirigents d’aquest partit feixista han anat a Dresden per retre homenatge a Pegida. A l’intentar crear aquest moviment a Catalunya, sembla que PxC cerca superar les seves últimes derrotes electorals i divisions internes. Els abundants reportatges a la premsa de “l’arribada de Pegida” citaven l’actual secretari general de PxC, Robert Hernando.

Respecte als mitjans, cal dir que és xocant que una nota de premsa emesa per feixistes hagi rebut una cobertura tant àmplia. En canvi, al gran acte, #StopIslamofòbia, celebrat el passat 19 de febrer a la Universitat de Barcelona, amb el suport d’UCFR i centenars d’altres entitats, no hi va assistir cap mitjà. És molt trist que es doni més valor a les declaracions incendiàries d’uns pocs impulsors de l’odi que a la majoria de la població que defensa els drets humans i la convivència.

El nostre rebuig al feixisme, al racisme i a la islamofòbia ens porta a rebutjar de ple aquest acte de Pegida/PxC. Rebutgem que les autoritats li donin suport, però donat que Interior ha permès nombroses manifestacions obertament nazis no podem esperar que impedeixi aquest acte.

Per aquest motiu, UCFR —tant des de L’Hospitalet com en general— fem una crida a la mobilització ciutadana, massiva i pacífica el proper 11 de març. Deixem clar que els feixistes i racistes no tenen cabuda, ni a L’Hospitalet, ni enlloc. Encerclem Pegida. #StopIslamofòbia. No passaran!

Nota: Aquesta mobilització forma part de la campanya #StopIslamofòbia. Us animem a participar en la manifestació del 21 de març, dins la jornada internacional contra el feixisme, el racisme i la islamofòbia, que se celebrarà des de Ferguson, EUA fins a Atenes, Grècia.

Unitat contra el feixisme i el racisme
http://unitatcontraelfeixisme.org
http://www.facebook.com/unitatcfr

http://twitter.com/#!/UnitatvsRacisme

¿Sólo fascistas votan a los fascistas?

Por David Karvala

Surgió un debate interesante en la reciente asamblea de KEERFA, el movimiento antifascista de Grecia (la asamblea coincidió con un encuentro antifascista internacional, ver Karvala 2014b). ¿Cómo definimos a la gente que vota a los fascistas?

Contradicciones en el voto de derechas

A menudo, en el movimiento unitario contra el fascismo, insistimos en que muchas personas que votan a los partidos fascistas realmente no son fascistas. Por este motivo, las campañas que señalan la naturaleza real de estos partidos reducen su apoyo electoral. En cambio, en algunas ponencias en la asamblea se argumentó exactamente lo contrario. Se afirmó que, dado que Amanecer Dorado es claramente una organización fascista, quienes la votan también deben ser fascistas. Con partidos como el Front National (FN) o Plataforma per Catalunya, que se esconden tras una máscara de respetabilidad, se puede aceptar que mucha gente los vota sin saber qué son (ver Karvala 2014a), pero en el caso de Amanecer Dorado, que tiene una estética abiertamente nazi, parece obvio que nadie excepto un nazi los votaría. Sin embargo, no es tan sencillo.

Los propios dirigentes de Amanecer Dorado (AD) insisten, increíblemente, en que su partido no es nazi, llegando incluso a denunciar a gente que afirma que sí lo es (Dabilis, 2012). Si los dirigentes del partido quieren alejarse de la etiqueta de nazi, por algo será. ¿No podría ser porque, igual que el FN, tienen votantes actuales o potenciales que huyen de la asociación directa con el fascismo? Si todos sus votantes fueran fascistas, no les preocuparía la etiqueta.

Existe otro factor más complejo. Incluso cuando una persona vota a AD sabiendo que son nazis, esto no implica que esta persona necesariamente también lo sea. Hay ejemplos de otros partidos que demuestran claramente esta disyuntiva entre el voto y las ideas de una persona.

En el Estado español, parte de la izquierda atribuye la relativa debilidad electoral de la extrema derecha al hecho de que muchos fascistas votan al PP. En realidad, invierten la causa y el efecto; la debilidad de los partidos fascistas deja a muchas personas de extrema derecha sin más opción que votar al PP. Pues bien, si un fascista vota al PP, ¿deja de ser fascista? Por supuesto que no. Pero al aceptar esto, rompemos la conexión mecánica entre el voto y las ideas. Se podría mantener esta conexión afirmando que el PP realmente es fascista y que un seguidor de Hitler o Franco no entra en contradicción al votarlo. Pero esto a su vez implicaría que el resto de los 10 o 11 millones de votantes del PP también serían fascistas, aumentando aún más la confusión. Lo cierto es que no hay una conexión mecánica entre el voto y las ideas políticas.

Ya en los años 30, el marxista italiano, Gramsci, explicó que la gente —y sobre todo la gente trabajadora— tiene una conciencia contradictoria: “su conciencia teórica se encuentra históricamente en contradicción con su hacer. Puede decirse que tiene dos conciencias teóricas (o una conciencia contradictoria): una implícita en su hacer, y que realmente lo une a todos sus colaboradores en la transformación práctica de la realidad, y otra superficialmente explícita o verbal, que ha heredado del pasado y ha recogido sin crítica. Pero esa concepción ‘verbal’ no carece de consecuencias…”. (Gramsci 1971, p.16). Como siempre, lo que Gramsci escribió en la cárcel hay que descodificarlo. La conciencia que “realmente lo une a todos sus colaboradores en la transformación práctica de la realidad” es el interés fundamental de clase, lo que en ciertas circunstancias lleva a personas supuestamente “no radicales” a ir a la huelga o a manifestarse de manera combativa. La otra, la “superficialmente explícita o verbal”, es la que se adquiere de la TV, etc. y más en general de la vida “normal”. Y si “no carece de consecuencias”, una de éstas es votar a un partido que no representa sus intereses reales. Éste puede ser un partido conservador “normal”, un partido populista de derechas, o incluso un partido fascista. (De hecho, esto también explica por qué millones de personas trabajadoras siguen votando a partidos “reformistas” que llevan muchas décadas traicionándolas.)

De todas maneras, la idea de que “eres lo que votas” implica ignorar todo esto.

Para entender mejor estas contradicciones en la consciencia, miremos un ejemplo de cómo puede funcionar en un voto de izquierdas.

Contradicciones también en el voto de izquierdas

Podemos surgió del movimiento 15M —también conocido como indignado, o anticapitalista— y sus votantes lo saben. En las elecciones europeas de mayo de 2014, donde se presentó con un programa radical que reflejaba bastantes posiciones del movimiento 15M, Podemos recibió más de un millón de votos. ¿Significa que toda esta gente se había vuelto repentina y genuinamente anticapitalista? No; una parte sí, pero gran parte los votó por otros motivos.

Muchísima gente está harta de los partidos institucionales, de la corrupción, de la falta de una democracia real, de que se den miles de millones a la banca mientras hay gente que pasa hambre o que pierde su casa... Son sentimientos que deben encontrar su eco en una opción política anticapitalista, pero compartir estas ideas no implica tener una visión coherentemente anticapitalista. Llegar a tal visión requeriría que la izquierda anticapitalista organizada —dicho más claramente, la izquierda revolucionaria— se relacionase con estas personas, en un proceso de debate y sobre todo de experiencia compartida de lucha. Es todo un reto para la izquierda anticapitalista convencer a gente que ha votado a Podemos para que participe en un proyecto sostenido de lucha para cambiar el mundo. Este es otro debate, pero como veremos el argumento tiene implicaciones en la cuestión de las y los votantes fascistas.

Mucha gente que vota a Podemos lo hace porque, con o sin razón, piensa que esta formación responde a sus preocupaciones y quizás —siempre queda la esperanza— pueda resolver algunas de ellas. Se podría resumir esta actitud en una frase como: “No sé gran cosa de Podemos y en algunas cosas pueden ser demasiado radicales, pero a diferencia de los demás, al menos nos escuchan y hablan de cosas que nos preocupan.” (Tenemos un indicio de la indefinición política de mucha gente que vota a Podemos en el análisis “Perfil del votante de Podemos” de El País. La categoría “Dudaba entre varios partidos y optó por el que más afinidad o simpatía sintió al ir a votar” abarcó al 60% del voto de Podemos, comparado con el 30% para el PSOE y el 24% en el caso del PP. El País, 31/05/14.)

Pues bien, todo esto —con muy pocos cambios— también podría decantar el voto hacia la extrema derecha. Los fascistas modernos, desde Amanecer Dorado hasta el Front National, sin olvidar PxC y el centro nazi Tramuntana, intentan presentarse como “anti sistema”, opuestos a la gran banca, las estafas, la corrupción; y como los defensores de la gente común. A diferencia de la izquierda anticapitalista, esta retórica es pura mentira, pero mientras la gente se lo crea, tendrá su efecto.

La historia nos ofrece ejemplos muy importantes de esta ambigüedad política. Durante los años de la subida de Hitler, sus tropas de asalto utilizaron una retórica antisistema, hablando incluso de revolución (como también lo hacen algunos fascistas hoy). No olvidemos que el nombre completo del partido nazi fue el Partido NacionalSocialista Obrero de Alemania. El hecho de que esto fuese retórica vacía y falsa no impidió que numerosos militantes comunistas se dejasen engañar, pasando al bando nazi. Incluso el propio partido comunista alemán se dirigió a los “compañeros obreros” del partido nazi y de las tropas de asalto, como a “sinceros luchadores contra el sistema del hambre” (Rote Fahne, 1/11/1931). Votantes, e incluso militantes, cambiaron de bando entre el partido comunista y el partido nazi. ¿Esto supone que se pasaron de la noche a la mañana del comunismo al fascismo, o al revés?

Las circunstancias puntuales —la desesperación en sentido literal; la falta de esperanzas— pueden llevar a una persona a votar a opciones de la izquierda radical o la extrema derecha, si piensa que le pueden ofrecer algo. No implica que esta persona tenga una visión política coherente en uno u otro sentido. Y volviendo a la pregunta inicial, alguien que vota a Amanecer Dorado, u a otro partido fascista, no es necesariamente fascista.

Aún así, importa

¿Estos votos, entonces, carecen de importancia? En absoluto, por diferentes motivos. Por un lado, los cargos obtenidos por la extrema derecha —y los recursos que estos cargos conllevan, recursos tan denostados en la retórica populista del fascismo— le dan más poder, permitiéndole causar más daño.

Por otro, y muy importante para el crecimiento del fascismo como fuerza política, está la cuestión de consolidar a los votantes, y más en general, a los simpatizantes, de un partido fascista. Hay que insistir; no es una cuestión de que se vota un día a los fascistas y se es fascista. Los propios dirigentes ultras entienden que es un proceso gradual, que tienen que fomentar de manera activa y consciente.

Sólo así se entiende la estrategia utilizada por Jean Marie Le Pen, e imitada por Josep Anglada. Ya se sabe que se ponen traje y corbata, para ser una opción más aceptable y conseguir votos, pero éste es sólo un elemento. Otro factor entra en juego cuando Le Pen suelta un comentario abiertamente fascista, como describir las cámaras de gas de Auschwitz como meramente “un detalle en la historia”. Algunas afirmaciones de este tipo pueden ser fruto de un desliz, digamos unlapsus freudiano, pero otras tienen una función perfectamente calculada. Se trata de intentar desensibilizar a sus votantes, acostumbrarlos a posiciones cada vez más extremas, efectivamente intentar convertirlos, gradualmente, en fascistas. (Estas declaraciones también sirven para “contentar a las bases que ya están comprometidas con el fascismo y se impacientan con la respetabilidad”. Karvala 2010, pág. 166.) Otro aspecto de esta estrategia de desensibilización es conseguir que al menos una parte de sus votantes participen en sus manifestaciones, donde se encontrarán desfilando codo con codo con nazis. Tanto las declaraciones extremistas como estas manifestaciones espantarán a una parte de su base electoral, pero es un coste que la dirección fascista está dispuesta a asumir: su objetivo es fortalecer el núcleo fascista del partido, aunque sea a costa de perder a algunos seguidores menos ultras. Como ya se ha dicho, nada de esto es comprensible si se mantiene que el votante de uno de estos partidos es automáticamente fascista.

Cómo combatir el fascismo, también en las elecciones

Dada esta realidad, la cuestión es qué estrategias sirven para interferir en este proceso.

Al principio se comentó que “en el movimiento unitario contra el fascismo, insistimos en que muchas personas que votan a los partidos fascistas realmente no son fascistas. Por este motivo, las campañas que señalan la naturaleza real de estos partidos reducen su apoyo electoral.” Éste es un hecho muy importante. Unite Against Fascism (UAF) en Gran Bretaña, como antes la Liga Anti Nazi (Anti Nazi League, ANL), han producido cientos de miles de octavillas para desenmascarar a los partidos fascistas trajeados. En los 70 fue el National Front, que se fragmentó en 1981 gracias a la campaña de la ANL. (El Front National francés, en cambio, que sólo se fundó en 1972 y era mucho más pequeño que el equivalente británico, no se enfrentó a ninguna campaña parecida y pudo crecer hasta ser lo que es ahora.) Más recientemente, gracias a una fuerte campaña de UAF, el British National Party (BNP) ha perdido sus dos eurodiputados y medio centenar de concejalías. En Catalunya, UCFR ya ha perjudicado el voto de Plataforma per Catalunya, mediante una estrategia parecida. Estas campañas funcionan, porque revelan la realidad fascista tras los trajes.

En Grecia, el partido nazi griego Amanecer Dorado no se disfraza tanto, o mejor dicho, se disfraza de otra manera, por ejemplo con sus repartos de comida “sólo para los de casa”. Por esto, el movimiento antifascista unitario KEERFA tiene que aplicar una versión más sofisticada de esta estrategia. KEERFA demuestra que, tras la retórica social, “antisistema”, los nazis tienen fuertes conexiones con importantes empresarios griegos, sobre todo del sector naval. Por eso, como denuncian, en el parlamento griego, AD vota a favor de sus intereses, por ejemplo, contra propuestas de aumentar los impuestos a estas empresas, para poder dedicar más recursos a servicios sociales.

Aparte de la propaganda está el aspecto de la movilización en la calle, que incluso puede incluir enfrentamientos directos con los fascistas. Sin embargo, el análisis aquí presentado conlleva unas estrategias muy pensadas. El objetivo de los movimiento unitarios no es el choque violento, sino la mayor movilización popular posible; no se busca movilizar sólo a “unos pocos y valientes”, sino a un amplio espectro de la población. Evidentemente, existe el riesgo de ataques violentos por parte de los nazis, pero la mejor protección para la protesta antifascista es su magnitud. Si los matones atacan una protesta ciudadana de este tipo, pueden provocar daños físicos que serían lamentables, pero controlables mediante un servicio de orden. Sin embargo, en términos políticos tales ataques debilitarían a los fascistas. El hecho de atacar una manifestación compuesta claramente por gente corriente, no sólo por “jóvenes radicales”, deja en evidencia las afirmaciones de los fascistas de que representan a “los de casa”. Si, además, una manifestación plural, formada por gente de diferentes edades y sensibilidades, logra parar a los fascistas y hacerlos recular, habrán demostrado no sólo que los fascistas son violentos, sino también que se les puede derrotar. Sería una victoria para toda la gente del movimiento unitario, no sólo para una minoría partidaria de la “acción directa” (que por supuesto debería también formar parte del movimiento unitario).

Es decir, incluso cuando hace falta una respuesta física, esta respuesta también debe medirse en términos políticos, no como si fuera una exhibición de artes marciales.

Para resumir

Volvamos entonces a la pregunta inicial. ¿Quién vota a los nazis? Aquí no se ha dado una respuesta completa. En parte son fascistas, por supuesto. Pero no se puede argumentar que toda persona que los vota lo sea. Para realmente entender lo que ocurre, haría falta un estudio serio, específico para cada caso, teniendo en cuenta factores de clase social, pobreza y desempleo; las afiliaciones políticas anteriores, si las hubiera, etc. Todo esto probablemente interesa al mundo académico; no pasa nada. Pero para el movimiento contra el fascismo es una cuestión de vital importancia. Y las simplificaciones mecánicas no son una buena guía para la acción.

En Catalunya, en noviembre de 2010, unas 75.000 personas votaron al partido fascista, PxC. UCFR trabajó en base al convencimiento de que la gran mayoría de estas personas no eran fascistas. Desde entonces, PxC ha caído en votos, ha expulsado a su histórico dirigente, y ha sufrido unas cuatro escisiones. Parece una prueba práctica de la importancia de este análisis.

Bibliografía

Dabilis, Andy (2012), “Golden Dawn Leader Says They’re Not Nazis”, greekreporter.com, 25/10/2012.http://greece.greekreporter.com/2012/10/25/golden-dawn-leader-says-theyre-not-nazis/

El País, 31/05/14, “Perfil del votante de Podemos”.http://elpais.com/elpais/2014/05/31/media/1401571468_769193.html

Gramsci, Antonio (1971), El materialismo histórico y la filosofía de Benedetto Croce, Ediciones Nueva Visión, Buenos Aires.

Karvala, David (coord.), (2010), No pasarán… aunque lleven trajes, Ed. Tempestad, Barcelona.

Karvala, David (2014a), “Los fascistas con traje, ¿realmente son fascistas?”http://davidkarvala.blogspot.com.es/2014/04/los-fascistas-con-traje-realmente-son.html

Karvala, David (2014b), “L’antifeixisme unitari s’enxarxa a Grècia”. La Directa, 23/10/2014.https://directa.cat/lantifeixisme-unitari-senxarxa-grecia

Karvala, David (2014c), “Desmontar a la extrema derecha”, La Hiedra 10, septiembre de 2014. http://lahiedra.info/desmontar-a-la-extrema-derecha/

David Karvala es activista anticapitalista, antifeixista, antiimperialista... agitador revolucionari... a Barcelona. Col·labora al diari En lluita/En lucha. És autor del llibre "Rusia 1917: La revolución rusa y su significado hoy", i coordinador del llibre "No pasarán... aunque lleven trajes".

Escrit per Sara Cuentas Ramírez, feminista postcolonial*

El proper 21 de març, se celebra el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial, declarat així per l'Assemblea General de Nacions Unides. Aquest dia ens recorda la tragèdia racista ocorreguda el 1960 a la ciutat de Sharpeville, a Sud-àfrica, i ens impulsa al compromís i l'acció col·lectiva per eradicar aquest problema estructural que forma part del sistema colonialista heteropatriarcal.

Aquell dia es desenvolupava una gran concentració que va reunir 20.000 persones convocades pel Congrés Pa-Africà per protestar, de manera no-violenta, contra l'apartheid com a pràctica colonialista i de poder desmesurat. Les lleis racistes de Sud-àfrica exigien la identificació de les persones negres quan entraven en àrees diferents a les que tenien consignades. La protesta pacífica va ser violentament dissolta per la policia que va disparar contra la gent que es manifestava. El resultat d'aquesta repressió criminal va ser de 69 persones mortes y186 ferides, moltes d'elles dones, nenes i nens.

A partir de llavors, aquest fet va ser conegut com la Massacre de Sharpeville i va ser una de les primeres accions de resposta contra el sistema repressiu de l'apartheid a Sud-àfrica. En memòria dels éssers humans que hi van perdre la vida i dels que van lluitar contra el govern racista de Sud-àfrica, Nacions Unides va proclamar el 21 de març com a data significativa de lluita contra la intolerància racista i la violència.

La Llei Europea contra el Racisme i la Xenofòbia, aprovada fa quatre anys, que els assumeix com una amenaça amb contra les persones que són objecte d'aquest comportament, que estableix sancions efectives contra les persones físiques i jurídiques que cometin aquests delictes i que en són responsables  i que obliga tots els estats membres de la Unió Europea a adoptar les mesures necessàries per garantir que els compromisos assumits en aquesta llei es facin efectius, encara manca molt per ser una realitat.

A Europa, l'actual context de crisi, de grans contrastos i contradiccions polítiques, socials, econòmiques i por pel futur davant la desocupació i la pobresa, la xenofòbia, el racisme, la intolerància i l'etnocentrisme continuen no només a nivell de les actituds, sinó de les polítiques i les institucions que les gestionen. Així, les formes subtils i explicites de violència racista i xenòfoba, de discriminació, de rebuig i atac contra les persones i grups que considerem "com diferents, com els altres i les altres", evidencien que continuem convivint amb una pràctica neocolonialista, de dominació i poder desmesurat que violenta la dignitat de les persones i menyscaba el seu dret a la ciutadania.

A Catalunya i Espanya, durant els últims anys s'han multiplicat les manifestacions violentes, derivades de nacionalismes agressius i excloents, representats en partits polítics, s'han dictat polítiques excloents i etnocèntriques i s'han incrementat els actes de discriminació i agressió contra les persones considerades migrades i altres minories. Sent així, és contraproduent, per exemple, que la Llei 19/2007 només es restringeixi a sancionar el racisme i la xenofòbia en l'àmbit de l'esport. Pel que sembla encara costa entendre que l'absència de polítiques integrals significa que els Estats no estan complint amb la seva obligació de promoure, protegir i assegurar els drets humans per a totes i tots

Les expulsions, el blindatge de les fronteres, el tractament inhumà en els espais administratius a les persones que van decidir viure en aquest país, els Centres d'Internament d'Estrangers, les batudes, la negació a l'accés a l'habitatge, l'ocupació digne, als serveis de salut, a l'educació en igualtat, l'assetjament sexual i racista a les treballadores domèstiques, la violència masclista i racista contra les dones migrades, el tràfic i explotació sexual de dones estrangeres, l'etern estigma de ser considerades "persones migrades" en un país on ja fa anys que viuen i que hauria d'assumir la seva ciutadania, el que es facin estudis i polítiques sobre migració des d'una perspectiva etnocèntrica (identificant com testimoniantes i fonts passives d'informació a les persones denominades migrades) i no des de la horitzontalitat ni valoració de les capacitats, on experts i expertes en migració del país de destinació s'arroguen els seus discursos i parlen per les persones que viuen en contextos de migració, tancant espais per a la generació de referents socials representatius amb veu pròpia i no mediatitzada, entre d'altres, són pràctiques que atempten contra la democràcia, la cohesió social, la convivència, l'equitat, la justícia i els drets humans.

Fer memòria històrica de com s'han consolidat la xenofòbia i el racisme és imperatiu. Sobretot per saber d'on partim i trobar l'arrel d'aquest problema estructural. Hem de reconèixer que va ser en les societats occidentals que es va establir una jerarquia entre les "races" basant-se en el color de la pell, la forma del crani, del cabell, l'estructura física. Aquesta manera de classificar els grups humans, per les seves característiques biològiques en superiors i inferiors, va atorgar a la "raça blanca" un estatus de superioritat, identificada com la més desenvolupada, ben preparada, i més armada per ser conqueridora. D'altra banda es va consolidar la xenofòbia com a ideologia de recel, odi, fòbia i rebuig contra els grups ètnics diferents, la fesomia social i cultural es desconeix i es va proclamar la segregació cultural i l'acceptació a les persones estrangeres i immigrants només mitjançant la seva assimilació sociocultural i "integració". És a dir, s'imposen prejudicis històrics, lingüístics, religiosos, culturals, i fins i tot nacionals, per justificar la separació total i obligatòria entre diferents grups ètnics, per tal de no perdre la identitat pròpia.

És així, com s'han socialitzat homes i dones de les societats occidentals i les societats que van ser colonitzades, des d'una manera hegemònica de concebre el món, des de formes colonialistes i neocolonialistes de relació amb dones i homes d'altres pobles del planeta. Des de mecanismes d'opressió i discriminació, on "la cultura blanca" ha expandit les seves formes de fer, desfer, construir i destruir la condició humana i tota la biodiversitat planetària, a la mida dels seus interessos. I dins d'ella grups de poder desmesurat continuen augmentant aquest tipus de diferenciacions i separacions i diversos sistemes d'opressió per subjugar a la humanitat davant del sistema colonialista, neoliberal i heteropatriarcal.

En aquest sentit la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament (RMGD en castellà), integrada per diverses organitzacions i dones que accionen per la promoció, protecció i defensa dels drets humans de les persones que viuen contextos de migració (Associació Integració de Joves Llatinoamericans, Grup de Dones Immigrants de Sant Cugat. Associació Q'atary Perú, Associació Diàspora Solidària, Associació Cultural Educativa Social i Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP), Comitè de Dones - FEPERCAT, Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) i Dones Palante i a nivell individual: Leticia Cruz, Silvia Fernández i Maritza Buitrago Rave), el 21 de març, organitzen l'Acció Pública: Dones contra el racisme, amb la finalitat de generar un espai analític, reivindicatiu i de denúncia sobre l'afectació i vulneració als drets humans que causen les actituds racistes i xenòfobes, sobretot cap a les dones i més en contextos de crisi.

Des d'una mirada feminista postcolonial, des d'un enfocament interseccional que supera la mirada de gènere i de drets humans es pretén amb aquesta acció mobilitzar les consciències i la indignació respecte a les afectacions que impacten en la vida de les persones i com generen situacions de vulneració, de postergació i pèrdua de ciutadania.

A més, s'obriran espais per a l'anàlisi i la reflexió des de les pròpies propostes de les organitzacions integrants de la RMGD i les persones i organitzacions participants, per a l'elaboració de l'Agenda Política comú amb propostes concretes i reivindicatives encaminades a eradicar el racisme i la xenofòbia a Catalunya.

Les reflexions analítiques que es compartiran en aquesta Acció, seran des de la pràctica vivencial de les dones integrants de la RMGD, no només des de la teoria i anàlisi política, sinó des de l'experiència vital significativa davant situacions racistes i xenòfobes. Les ponències es situaran no per parlar de "les altres", sinó que seran elles i les seves veus pròpies i no mediatitzades les que faran presència.

Cal assenyalar, que en els últims dies, la RMGD s'ha reunit amb diverses autoritats públiques que gestionen temes de migració i polítiques d'igualtat, tant dels governs locals com de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, amb la finalitat d'apropar la seva proposta reivindicativa enfront del racisme i la xenofòbia. Així mateix, van estar participant en la reunió d'incidència que es va desenvolupar el mes de febrer amb el Relator de l'ONU contra el Racisme, i estan donant suport a la realització de l'Assemblea Mundial dels i les Migrants i de les Associacions de Solidaritat en el marc del Fòrum Social Mundial a dur-se a terme a Tunísia del 26 al 30 de març de 2013.

L'Acció Pública: Dones contra el Racisme, que es realitzarà el 21 de març a l'Espai Francesca Bonnemaison*', està adreçada a càrrecs polítics, personal tècnic i polític d'institucions públiques i privades que treballen temes de migració, organitzacions de la societat civil, moviments socials, feministes i mitjans de comunicació.

Sara Cuentas (primera per l'esquerra) i unes companyes en la manifestació del 8 de març de 2010

*(Coordinadora de la Diáspora Solidaria, organización integrante de la Red de Migración, Género y Desarrollo)

UCFR - Unitat contra el feixisme i el racisme

Un 21 de març una setantena de persones van ser assassinades per reclamar els seus drets i més de 180 van resultar ferides. La policia va obrir foc contra una manifestació contrària a una llei que controlava els moviments de la població negra, anomenada “llei de passis”. Això va passar al poble de Shaperville, Sudàfrica, el 1960.

Actualment, any 2013, el govern espanyol ha exclòs a una part de la població del seu dret a l’atenció sanitària pública i gratuïta mitjançant una reforma de llei. La sostracció d’aquest dret fonamental és  justificat com una mesura de retallada en època de crisi econòmica i austeritat. I l’enduriment en política d’estrangeria que dificulta les renovacions de permisos de residència condemna a milers de persones a caure una altra vegada en la irregularitat administrativa. Exemples de discriminació i de clar racisme institucional. I –gairebé- ningú diu res perquè és un acte de discriminació més i perquè el discurs racista que utilitza com lema populista i demagògica “ els primers són la gent d’aquí”  ha  guanyant terreny.

Tenim assumida la discriminació racista i xenòfoba com un fet normal, habitual, que es dóna al nostre voltant o que, tot i que ens afecti directament, no ens genera alarma. Com hem arribat a aquest punt? En bona part degut al control exercit per algunes forces polítiques que instrumentalitzen el fet migratori, que han promogut la divisió entre la població instrumentalitzant l’efecte de la crisis, l’atur, i  la manca de recursos socials, per a culpabilitzar a la immigració. Focalitzar un enemic comú en la persona diferent per raó de color de pell, ètnia o cultura, és un mecanisme per amagar la identitat dels veritables culpables del patiment actual, els vertaders enemics del poble.

En definitiva, el racisme i la discriminació són un mecanisme clau per mantenir el sistema de dominació social actual.

Les conseqüències dins la societat d’aquesta maquinària repressora no cal buscar-les als llibres ni els esperem en un futur: les conseqüències les tenim aquí i ara. En els últims anys han incrementat lesagressions racistes i les actuacions racistes de grups organitzats, segon les diferents organitzacions. I tal i com recull SOS Racisme Catalunya en el seu darrer informe, adverteix que  en 20 anys d’experiència és el primer cop que els casos de conflictes entre particulars són la tipologia més nombrosa. I, el que és pitjor, gairebé la meitat d’aquests casos són agressions físiques. Així que no només ha augmentat el número de casos sinó que són més greus.

Per altra banda, les polítiques adreçades a gestionar –o millor dit, aturar- les migracions, converteixen als governs en repressors. Les polítiques d’estrangeria suposen la condemna a l’exclusió social de milers de persones al nostre país, o directament la mort de centenar de milers de persones a les fronteres o al mar.

I el discurs de l’odi i l’extrema dreta va guanyant adeptes arreu del continent. Un perill present a tota Europa i als nostres carrers que no rep la resposta contundent necessària per part de les institucions, els polítics ni la justícia. Doncs de les paraules que instiguen a l’odi a les agressions físiques per motivació racista, només hi ha un pas.

Catalunya va ser sempre un país d'acollida, que considera la diversitat com un fet que aporta riquesa cultural, social i econòmica. Davant aquest context advers i per tal d’aturar la normalització del racisme a la nostra societat, en el Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia les entitats sota signants volem fer una crida per construir una lluita conjunta, ja que els retrocessos en drets i llibertats ens afecten a tothom!

21 de març del 2013, Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia

Recollida d’adhesions: comunicacio@sosracisme.org

Informe 2012. L’estat del racisme a Catalunya

S.O.S. Racisme

Coincidint amb el Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia, SOS Racisme Catalunya ha presentat el quart informe "L'estat del racisme a Catalunya" avui, dijous 21 de març.

L’informe és una eina imprescindible per revelar i denunciar públicament l’existència de situacions discriminatòries a Catalunya (racisme institucional, racisme social, extrema dreta, etc.), per això esdevé una eina tant de sensibilització social com de suport a les administracions per planificar polítiques de lluita contra la discriminació i el racisme.

Informe L'estat del racisme a Catalunya 2012 (pdf. 4MB)

Dossier de premsa 2012 (pdf. 2MB)