El sociòleg Flávio Carvalho parla del Brasil: La potència emergent

19.4.11

Itacat va participar d'una de les conferències sobre les potències emergents: Xina, Brasil, l'Índia i Rússia, organitzada pel CAATEEB de la mà d'amics de la Unesco. El primer coferenciant va ser en Flávio Carvalho, Sociòleg, Conseller Representant dels Brasilers a Europa, Coordinador del col-lectiu Brasil-Catalunya.

Considerem imprescindible llegir aquest assaig d'en Flávio Carvalho per entendre el Brasil, un país ple de contrasts, que en només vuit anys ha aconseguit canvis inimaginables per a la majoria dels països europeus, actualment.

Reflexions contemporànies sobre el país del futur

El major programa de transferència de renta del món, el Borsa Família, beneficia 12 milions de famílies brasileres. Per portar llum elèctrica a 2,2 milions de residències, s’han utilitzat 906 mil km de cables, suficients per donar 21 voltes al món. Aquestes famílies, han pogut comprar 1,5 milió de televisors i 1,4 milió de neveres. 31 milions de brasilers han entrat en la classe mitjana i vint milions ham sortit de la pobresa absoluta. Hem pagat tot el deute extern i avui, som creditors del Fons Monetari Internacional (FMI). Les nostres reserves internacionals van passar de 38 bilions a aproximadament 240 bilions de dòlars. Tenim fronteres amb 10 països sense cap conflicte amb els nostres veïns. En els últims set anys, el Brasil ha creat 12 milions de llocs de treball formals. El 2009, quan la major part dels països ha tingut disminució dels llocs de treball, el Brasil ha tingut un índex positiu d’ aproximadament un milió de nous empleats. Brasil, un dels últims països a entrar a la crisi i un dels primers a sortir”.

Part del discurs del President Lula en agraïment pel 1º Premi de Estadista Mundial concedit pel Fòrum Econòmic de Davos, en 2010. Lula, en el any 2005, va ser el primer President a fer discurs, en una mateixa setmana, en aquest Fòrum i en el Fòrum Social Mundial – amb la mateix quantitat d’aplaudiments. En Gener de 2010, Lula no ha pogut anar a Davos per dolor al pit i recomanacions mèdiques de descans.

Brasil, país del futur. Això va dir l’escriptor Stephen Zweig, sobre el país on va viure (encantat de la vida als tròpics) fins al dia 22 del febrer de 1942, quan es va suïcidar, en ple carnaval del Rio de Janeiro, decebut amb la seva Europa en guerra.

Un país contradictori? Difícil d’entendre? Fàcil d’agradar, millor dit.

La vuitena economia mundial – novena, segons una altra forma d’analitzar el Producte Intern Brut (7.545 milions de dòlars en 2009; més del doble del que hi havia l’any 2001), d’acord amb el Poder Adquisitiu del total d’habitants. Mirant d’una o d’altra perspectiva, el Brasil seria la vuitena economia mundial, Espanya la novena – o al revés.

Ara, a nivell comparatiu econòmic entre Brasil i Espanya, el més important és que entre les 30 més grans economies mundials, el Brasil té el segon més baix nivell de deute extern, amb 18,2% del PIB endeutat (Xina, en primer lloc i Índia, en segon). Espanya està entre els 10 més endeutats, actualment.

Cinquè país en territori (851.488 milions d’hectàrees), litoral oceànic i població (més de 190 milions d’habitants). Correspon a gairebé meitat del territori d’Amèrica Llatina. Un país amb dimensions continentals.

Dos dels sis biomes (reserves de diversitat biològica), Amazònia i Cerrado, corresponen a 2/3 parts del territori nacional. El Pantà (llatinoamericà) correspon a mitja Espanya.

Amb una densitat poblacional de 22 habitants per km quadrat. Una densitat poblacional que a Espanya és de 79 habitants per km quadrat.

El quart pitjor país del món en desigualtat social, segons l’Observatori de les Desigualtats de les Nacions Unides. Considerant la desproporció entre riquesa absoluta i pobresa relativa. Fins l’any passat, ocupava el tercer lloc, però Sud Àfrica l’ha superat en desigualtat social.

El país de l’alegria. Un tòpic mundial.

Més de mig milió de persones assassinades en només dues dècades (anys 80 i 90), segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística. Un país on han mort per armes de foc més joves que en moltes guerres arreu del món. Amb 3% de la població mundial, el Brasil tenia 9,8% d’homicidis registrats a tot el món, l’any 2007.

Tom Jobim, un dels pares de la Bossa Nova, amb molt d’èxit als Estats Units, rebutjava l’oferta de Frank Sinatra per viure allà, als anys 60, resumint en una entrevista: “viure als Estats Units és bo, però és una merda; viure al Brasil és una merda, però és bo”! Perfecte resum, fet per a pensar.

“Gegant per la pròpia natura”, diu l’himne nacional brasiler. Tot allà és motiu de dir-ho: “més gran”. I els brasilers no es cansen de dir-ho, amb la “boca plena” d’orgull. I en portuguès, tercera llengua més parlada a l’Occident i un dels pocs casos en que la colònia va superar el país de la llengua mare, Portugal.

Primer país en biodiversitat al món. País més gran del món en ecosistemes diversos (Amazònia i cinc ecosistemes més: Caatinga, Cerrado, Mata Atlàntica, Pampa Gaúcho i Pantanal). Només en superfície de bosc, el Brasil tenia 477 mil hectàrees, el 2005. Mèxic, el segon país amb boscs d’Amèrica Llatina en tenia 64 mil, per exemple, el mateix any. Més de 7 vegades de distància entre el primer i el segon.

Primer, també en quantitat d’aigua dolça (aproximadament el 20% de tota l’aigua dolça del món), en espècimens de peixos (més de tres mil espècimens; quan tota Europa en posseeix menys que dos-cents), primer en espècimens vegetals (i components actius de fàrmacs, principalment piratejats per empreses estrangeres per constituir la base de 1 de cada 8 fàrmacs que es produeixen al món), primer en animals mamífers (el doble que tota l’Àfrica), primer en animals primats (75 dels 250 “micos” catalogats al món).

Amb 23% de la biodiversitat del Planeta, molts aliments i components farmacològics originaris de cultius tradicionals indígenes brasilers, tenen propietat intel·lectual registrada a Europa. Per produir crema dental, crema repel·lent o crema protectora solar ecològica amb el vegetal Andiroba, el Brasil necessita demanar permís al laboratori europeu Rocher. El Cupuaçu, d’origen amazònic, està registrat com a propietat intel·lectual en Europa, Estats Units i Japó. Del llistat de la bio pirateria al món, més de dos cents productes son brasilers.
Campió més gran en mundials de futbol (i en l’exportació de futbolistes – tot i que només 0,02% dels futbolistes professionals van poder jugar un partit fora del Brasil). Entre els primers del món en ritmes musicals autòctons (o afrobrasilers). Algú pot pensar que el Cajón Flamenco (de fet, afro-peruà), va aparèixer per primera vegada, als anys setanta, en una gravació professional de les mans d’un músic brasiler (Rubem Dantas, considerat el “pare” del Cajón Flamenco)? Immens també en quantitat de festes populars (multitud als carrers, catalogades al Llibre dels Records). Primer en ètnies indígenes identificades (220 en el total, amb quantitat de dialectes que multipliquen per tres aquest número). Segon país del món en cirurgia estètica, després dels Estats Units. Un dels principals “productors mundials” de top models (tres entre les cinc més ben pagades del món). Líder en producció de derivats de la canya-de-sucre (inclòs biocombustibles i begudes alcohòliques), i de molts altres productes agrícoles, com la soja (el producte amb l’etiqueta bio més venut al món) i el pollastre de granja.

El monocultiu de la canya-de-sucre ocupa només l’1% del total de àrea agrícola plantada, i el de la soja, el 4%.

El Brasil és l’únic país del món que posseeix dos Ministeris per a l’agricultura. El Ministeri de l’Agricultura, amb més presència dels grans propietaris i el Ministeri del Desenvolupament Agrari (MDA), pels més petits, agricultors familiars i per fer la reforma agrària. El President Lula, només en el primer any de govern, va posar més diners a l’agricultura familiar (responsable del 70% del consum bàsic dels brasilers), que tots els vuit anys de govern de Cardoso.

El brasiler Moviment dels Sense Terra és el més gran moviment social d’Amèrica Llatina, en número de militants i d’ocupacions de terra. Des de la seva creació, al final dels anys vuitanta, es van originar més 14 moviments “sense terra” de les seves dissidències.
Dos dels escriptors més traduïts a tot el món, son brasilers: Jorge Amado i Paulo Coelho. El segon, a més de traduït, està entre els cinc més venuts mundialment. Amado, contra la crítica brasilera generalitzada (Coelho no ha tingut mai bona acceptació en la crítica brasilera), va fer el discurs d’homenatge a Coelho quan aquest va guanyar el principal premi literari de França. Amado va morir declarant-se comunista, afiliat al Partit Comunista Brasiler (com Niemeyer, un altre brasiler, arquitecte, amb reconeixement mundial). Coelho va començar la vida com a adorador del dimoni i després com a compositor de rock. Avui és el més gran del fenomen literari mundial conegut com a auto-ajuda. Va començar a “guanyar el món” des de l’Editorial Sant Jordi, primer a Rubí i després a Barcelona – i per la declaració d’admiradors com Bill Clinton.
“Un país amb molta pobresa”, va dir el diari New York Times en portada, l’any 2005. Correctament, el discurs està canviant: no es parla més del Brasil com un país pobre – ara és un país ric, però amb pobreses en el plural.

Un país molt i molt ric… però on el 36% del Producte Interior Brut es concentra en l’1% de les famílies – la històrica oligarquia. D’una altra forma, es pot dir que el 60% de tota la població, concentra només el 14% de la riquesa nacional.

“Ordre i Progrés”, diu la positivista senyera nacional. Verda dels boscs, groga de l’or, blava del cel i blanca de la pau. Com va dir la dictadura militar que va governar de 1964 a començaments dels 80, coneguts com un període de transició democràtica. La mateixa dictadura que va fer, amb Franco, Barcelona ciutat agermanada de Rio de Janeiro, l’any 1972.

El segon estat mundial en proporció de població catòlica del món, després del… Vaticà! Els primers colonitzadors ja deien que no hi ha pecat, a sota de l’Equador: s’havia trobat el paradís als tròpics. El sociòleg brasiler més important, Gilberto Freyre, va explicar la democràcia racial com a base d’una nova societat creada pel sexe forçat dels colonitzadors (la Casa Gran) amb els colonitzats (la Senzala, dormitori de poques hores dels esclaus).

La segona població negra més gran fora d’Àfrica. Bahia, província brasilera amb més negres declarats al cens (que es fa amb auto declaració dels censats), té proporcionalment més població afrodescendent que molts països de l’Àfrica Negra, com Nigèria, un dels països africans més grans.

La segona comunitat de japonesos més gran fora del Japó està a Sao Paulo i es diu Barri de la Llibertat.

El país que més ha acollit immigrants al món, i en temps de guerra. En primer lloc, amb immigrants europeus: primer italians, segon amb alemanys, tercer amb espanyols (72 mil espanyols declaren viure al Brasil, però la comunitat d’origen espanyola s’estima en més de 2,5 milió de persones). Voluntàriament i amb subsidi brasiler per importar els millors treballadors, ara fa 100 anys de la primera gran arribada registrada d’immigrants al Brasil, l’any 1910. S’atribueix als operaris italians de Sao Paulo, la primera vaga de la història del moviment obrer al Brasil.

No es pot oblidar del treball esclau africà al Brasil – forçats per un tràfic d’éssers humans on es parla de 4 milions de morts només en la travessia atlàntica. Sense comptar la mort en vida, de l’esclavitud.

El país de “l’home cordial”, segons el sociòleg Sérgio Buarque de Holanda, autor del clàssic Raízes do Brasil, que analitza la contribució portuguesa i espanyola en la formació del “caràcter nacional brasiler”. El mateix Buarque de Holanda, fundador del PT junt a Lula, ara fa 30 anys, i pare del cantautor d’esquerres més famós, Chico Buarque.

“Exemple de convivència” segons escriptors reconeguts com el sociòleg italià Toni Negri o el filòsof eslovè Slavoj Zizeck.

El “futur d’Europa” (sobretot en la precarietat de les relacions laborals), segons la contraportada d’un best-seller actual de la sociologia: “un nou món feliç”, d’Urich Beck.

Un “gegant adormit”, amb menys del 20% del seu potencial agrícola explotat, de moment, segons el Ministeri d’Agricultura. L’agromercat que més creix al món i amenaça, sobretot, l’Amazonia i els altres ecosistemes.

El gegant adormit, potència agrícola mundial, encara no ha fet créixer la seva superfície agrícola (però sí, els indicadors de productivitat agrícola i la capacitat d’exportació i de consum intern). Segons l’anuari estadístic 2009 de la CEPAL, la superfície agrícola de 261 milions de hectàrees no havia crescut gens amb el creixement econòmic (263 milions) vuit anys després. Com pot ser això? El fet de que un 5% de la població ara pugui fer el tercer àpat de cada dia, s’avalua en un creixement intern de l’1% del PIB. El Programa Nacional d’Alimentació Escolar, PNAE, és el programa d’alimentació més gran ja realitzat al món. 98% dels municipis brasilers, per rebre recursos del PNAE i qualsevol altra font del Govern Central, tenen regularitzats Consells Municipals d’Alimentació Escolar, amb representants de la societat civil i del govern municipal.

Al Brasil hi ha un únic empresari que posseeix 7 milions d’hectàrees (més que el territori de molts països), evidentment repartit en accions de diverses empreses, per no cridar l’atenció a la seva paral·lela vida de polític nacional. Però no és el latifundista més gran del món. Aquest títol correspon al també brasiler Falb Saraiva de Farias (d’origen libanès; entre les 20 més grans comunitats d’immigrants a Sao Paulo), propietari de 12 milions d’hectàrees, equivalent al territori de Portugal i Suïssa, o l’1,5% de tot el territori brasiler – tot i que denunciat diverses vegades per falsa propietat, però encara en plena llibertat.
En aquest procés de creixement econòmic (amb previsió de creixement de més del 5,3% del PIB, el 2010), crida l’atenció al món, també la devastació amazònica: de la mateixa mida, per exemple, que un país com Israel l’any 2004.

Aquesta dualitat entre creixement i preservació de la biodiversitat (la gran riquesa brasilera) constata, segons la CEPAL, que s’ha augmentat la superfície d’àrees terrestres protegides de 416 mil km quadrats el 2001 a 771 mil km quadrats, gairebé el doble, el 2009.
El primer lloc en vendes d’avions de dimensions petites (inventats pel brasiler Santos Dumont) i primer en lideratge d’extracció de petroli d’aigües profundes. Vuitè exportador de petroli al més gran consumidor del món, els Estats Units. Petrobras, l’empresa brasilera més gran, només en adquisicions va realitzar compres, en set anys del Govern Lula, igual al valor del PIB portuguès.

Sao Paulo és la tercera ciutat en trànsit aeri d’helicòpters, després de Tokio i Nova York. Al mes de setembre de 2007, Repsol ha trobat a Santos (São Paulo) una de les més productives fonts de petroli d’aquesta regió. S’estima que el subterrani brasiler té la reserva més gran de petroli del món. Des de aquell any, no s’atura la recerca i, conseqüentment, la trobada de petroli al subsòl brasiler.

El mateix dia que es feia la presentació d’aquesta conferència al Col·legi d’Economistes de Catalunya, 11 de febrer de 2010, la Telefònica espanyola anunciava el lucre més gran de tota la seva història fora d’Espanya, i en temps de crisi. El fet s’havia aconseguit pels seus negocis al Brasil. Igual que quatre de les vint empreses espanyoles més grans que sobreviuen a la crisis econòmica gràcies al lucre en terres brasileres.

Són líders al Brasil, en el seu sector, a més de Telefònica, Gas Natural i Viscoflex, que va descobrir com es pot créixer més de sis vegades en cinc anys, produint la pel·lícula vegetal que encobreix embotits (de pollastres, sobretot) brasilers. Sol Meliá és el segon grup hoteler més gran al Brasil. Els bancs espanyols vam comprar la major part dels bancs brasilers venuts en les dues últimes dècades. Grans constructores espanyoles no paren de guanyar i de participar de licitacions públiques al Brasil. Iberdrola va ser la principal guanyadora del procés de privatització brasilera d’infrastructures des dels anys noranta.

Espanya és, des de els anys noranta, el segon inversor privat més gran al Brasil, després dels Estats Units – sobretot per la presència dels bancs i altres inversors privats espanyols. Més que això, Brasil és el principal destí de l’inversor privat espanyol actualment. Grans, mitjanes i petites empreses espanyoles al Brasil, procedents d’Espanya. Una tercera part, catalanes. Roca té dues de les grans fàbriques mundials de productes ceràmics, una a Catalunya i altra a Brasil.

Brasil, en pocs anys (en perspectiva històrica) ha passat d’endeutat al Fòrum Monetari Internacional, a ser el país amb préstecs financers més creixents (8 bilions de dòlars, em 2009) per a països d’Amèrica Llatina. Segon país del món en proporcionalitat també creixent d’inversió privada a l’Àfrica, després de la Xina.

El President Lula, amb la seva estratègia africana, va ser el President brasiler que més països africans va visitar (15, contra només 4 de Cardoso, per exemple) i el que més ambaixades i missions oficials va obrir a l’Àfrica.

No per casualitat, el BRIX comença amb la B majúscula, de Brasil. Brix, és el nom del grup dels 4 grans països emergents, Brasil, Rússia, Índia i Xina – i la previsió de que siguin les 4 economies mundials més grans al 2050, segons Goldman i Sachs.

Rússia té problemes històrics amb el capitalisme i nacionalismes (inclòs terroristes) de la Ex Unió Soviètica. L’Índia té 200 milions de persones (un Brasil sencer) per sota de l’índex de pobresa i sistemes de desigualtats històriques i religioses molt complexos, com el sistema de castes. Xina encara viu sota una dictadura, amb molts problemes amb l’Occident. Els 3, excepte Brasil, tenen problemes militars a les seves fronteres o havien estat participant de grans conflictes mundials. Dos, Índia i Xina, tenen fronteres i conflictes armats en comú. De qualsevol manera no poden consolidar un bloc econòmic o ideològic homogeni, per les seves particularitats i idiosincràsies. Però les relacions bilaterals entre els mateixos són creixents. Brasil està al BRIX també a causa del creixement i expansió econòmica de Xina, en circumstàncies de crisi financera internacional. I el revés també es pot afirmar, pel creixement del Comerç agrícola de Brasil cap a Xina (la soja brasilera ja és un tòpic en diverses regions de la Xina) i de manufactures i diversos productes industrials de la Xina al Brasil.

Mentrestant, el Brasil, s’enorgulleix de la seva postura política de mediador de conflictes internacionals. No ha sortit del Brasil, però ja s’ha parlat de mediador entre el conflicte entre Israel i el món àrab. Declaracions del Primer Ministre d’Israel i de l’Autoritat Palestina.

Ara, com hi ha més diners per la realització dels somnis de la classe mitjana, augmenta tant l’emigració com el retorn, sobretot dels Estats Units cap al Brasil. Després de l’11 de setembre nord-americà, l’emigració dels brasilers apunta cada cop més cap a Europa. I és cap a Espanya on la immigració brasilera creix proporcionalment molt més que en molts altres països. L’Ajuntament de Barcelona va dir l’any 2009 que la comunitat brasilera és la segona que més creix proporcionalment entre les comunitats llatines immigrades a la Ciutat Comtal.

A més del tòpic de la prostitució brasilera femenina, que presenta el primer lloc en casos denunciats de tràfics d’éssers humans, la proporció més gran de prostitució (masculina!) a la capital espanyola està constituïda per brasilers. Del tràfic de treballadores sexuals esclavitzades en prostíbuls regularitzats a Espanya, Brasil té també el primer lloc. Quan una d’aquestes va denunciar el propietari que l’esclavitzava a Tarragona, un sicari la va matar al Brasil.

Al 15 de setembre, de l’any 2008, el President Zapatero acull per primera vegada un president estranger a la seva finca estatal a Toledo: Lula, President del Brasil. Segons el diari, Avui: “Te aprecio mucho”, ha trencat el protocol el mandatari espanyol, referint-se a Lula, Premi Príncep d’Astúries. Després, Zapatero ha escrit l’editorial de presentació de Lula, Home de l’Any 2009, d’El País.

El mateix Lula, a més d’El País, també apareix com a Personalitat de l’any 2009 del diari francès Le Monde. Al Jazyra, declarava considerar Lula un “referent internacional”, mesos després que va dir Barack Obama: “Lula! This is the man!”, en entrevista al Washington Post, en setembre de 2009.

El nivell de popularitat més gran d’un president entre la població brasilera (78% de valoració positiva), en tota la història, té la seva biografia al cine com la pel·lícula més vista pels brasilers entre 2009 i 2010: Lula, el fill del Brasil. Lula ja passa a la història del País per la quantitat de vegades que va fer discursos dient: “mai abans en la història del Brasil…”. Ja hi ha un Brasil AL i DL (Abans i Després de Lula).

L’octubre de 2010 hi haurà eleccions i la candidata a successió de Lula, la seva “1ª Ministre” Dilma Rouseff (neta d’emigrants ucranians i guerrillera en la lluita armada contra la dictadura militar brasilera), pot ser la primera Presidenta de Brasil. La seva principal amenaça no seria tant el social-demòcrata José Serra (que garanteix la continuïtat de la política econòmica de Lula, heretada del també social-demòcrata Cardoso). És l’ex-sindicalista (com Lula) i ex-Ministra d’esquerres Marina da Silva (da Silva, com Lula, un cognom popular en Brasil) que va deixar el Govern Lula per la seva lluita de preservació de la biodiversitat. La dualitat que ja havien parlat entre creixement econòmic i defensa ecologista. Marina pot treure més vots a l’esquerra de Dilma, que de Serra – aquest últim amb més vots consolidats entre l’opció de la dreta més conservadora.

Marina, nascuda a l’Amazonia i treballadora amb antecedents de malaltia laboral (com Lula que va perdre un dit a la indústria metal·lúrgica) té una història de pobresa semblant a la de Lula. Lula va migrar d’una regió de les més pobres del país (entre els més de quaranta milions de brasilers de pobresa extrema), tretze dies sobre un precari camió, compartint amb el germà gran un parell de sabates i un pantaló. Vam anar a viure compartint lavabo amb clients d’un bar. Renegat pel seu pare, que ja tenia una altra família. El nen que no tenia estudis i treballava des de petit (amb set anys), té més títols internacionals que qualsevol altre president brasiler.

El Brasil de Lula, encara un il·lustre desconegut, va obrint espai.

Hi ha europeus que encara diuen que està a l’Amèrica Central, per desconeixement. Molts espanyols diuen “cariocas”, referint-se a tots els brasilers, desconeixent que “carioca” és només el que neix a Rio de Janeiro i que a un “paulista” (de Sao Paulo, que té fronteres i rivalitats històriques amb Rio), potser no li agradi massa.

Un país amb molta esperança, perquè allà diuen que “Déu és brasiler”.

I, ara per ara, ni tan sols hem parlat de Pelé.

http://brasiler.wordpress.com/about/

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada