La mort pica la porta en una ciutat on tot era tranquil·litat. Just fa un any em van convidar a Oslo, on hi viu una bona amiga. Ens delíem per fugir de la xafogor de Barcelona i ens varem decidir a comprar els bitllets d'avió. Si normalment els vols de Ryanair són atapeïts i amb crits i empentes, en el cas del Barcelona–Oslo, tot era ben diferent. Els passatgers, en la seva majoria estiuejants Noruecs, vermells com escamarlans, viatjaven de retorn al seu país amb l'educació que els caracteritza com a societat. Una serenor confiada i innocent plana al damunt d'aquesta gent, que vaig poder confirmar quan al 'duty free' de l'aeroport una dona Noruega oblidava la seva cartera descurada i oberta al damunt d'una taula. Li vaig haver de portar i, en adonar-se del descuit, va somriure, em va donar les gràcies, i va continuar el seu camí errant.
Recordem l'estada a Oslo com un gran viatge. Ens havien dit que la ciutat era avorrida i que no hi havia gaire coses per veure. Però no varem parar de caminar, albirant paisatges preciosos, visitant les seves illes i meravellant-nos amb els seus llacs. La cordialitat de la seva gent és envejable. Fins i tot, em vaig acostar a la universitat per esbrinar els requisits de programes per estudiar allí i passar una temporada més àmplia amb la meva família.
Un any després, just fa uns dies, erem de vacances als Pirineus catalans. I va ser en una petita tenda, mentre compràvem algunes fruites, que varem veure l'esgarrifós titular als diaris: 'Atemptat terrorista a Oslo'. Em vaig quedar petrificada. Vam parlar del tema, incrèduls i trasbalsats, mentre enfilàvem el camí que duu cap a la Roca Aguda, l'excursió que teníem prevista. Al final del dia, un cop retornats, vaig contactar amb la meva amiga noruega. La seva filla, molt vinculada a les joventuts del Partit Laborista que va patir l'atemptat, va lliurar-se de la tragèdia gràcies a un viatge a Colòmbia. Tanmateix, des de la distància, patia molt pels amics i coneguts que havia perdut.
Molt sovint, com molts altres joves d'Oslo, havia participat en aquesta acampada juvenil. Conversant amb la meva amiga, vaig comprendre que aquella pau i tranquil·litat ja no tornaria a estar en els cors dels Noruecs. Em pregunto perquè els feixistes i racistes no són perseguits i jutjats. Perquè tants activistes d'esquerres i defensors dels drets humans han estat encausats i engarjolats mentrela ultra-dreta xenòfoba sempre campa al seu aire? La impunitat amb els racistes i amb la gent violenta s'ha d'acabar per sempre més.
La llibertat d'expressió té un límit i aquest es diu 'racisme i violència'. A Catalunya, tant el PP com 'Plataforma per Catalunya' o Ciutatans, és a dir, l'ultra-dreta nacionalista espanyola, va utilitzar l'odi a la immigració com a eslògan de la seva campanya electoral. 'Vota per nosaltres i no tindràs immigrants que et molestin'. Això no es pot tornar a repetir. Quant temps passarà fins que un trastornat mental, atiat per aquestes mentides, dispari contra immigrants a casa nostra? Perquè es permet que aquests grups polítics racistes creixin i s'enforteixin amb campanyes discriminatòries? Quan tindrem lleis que els enviïn a presó, per xenòfobs?
Omaira Beltrán Sánchez
Comunicadora social i periodista. Master en didàctica de la llengua i la literatura per la UAB.
