TUNÍSIA: Tres anys del 14 de Gener. Política i revolta

3.2.14

Quan es compleixen tres anys de la revolució popular que va enderrocar a Tunísia el dictador Ben Ali, les bones notícies són dolentes i les males notícies, en qualsevol cas, no són tan dolentes. Quina és la mala notícia? Que no s’han produït les transformacions estructurals que des de l’esquerra hauríem desitjat -i per a les quals, de totes maneres, no hi havia condicions- i que els sectors més desfavorits, els que van protagonitzar la revolta, han estat desplaçats lluny de les institucions sense haver vist millorar tampoc la seva situació d’exclusió econòmica i social. La bona notícia és que, després de mesos en la corda fluixa, sembla que Tunísia ha aconseguit evitar, almenys de moment, una brutal reculada dictatorial, segons el model colpista d’Egipte, i això quan la reversió regional dels processos populars ha invertit la direcció de l’ona que es va alçar des de Tunísia el 14 de gener de 2011 i que amenaçava amb enfonsar també, de tornada al passat, el bressol de l’anomenada «primavera àrab».

No cal una anàlisi en profunditat per adonar-se de la divisió creixent entre l’àmbit de la política institucional i el de la realitat social. La bona notícia és objectivament una bona notícia. No pot menysprear-se la importància de la fràgil democràcia formal conquerida ni la potència simbòlica dels petits avanços institucionals realitzats: mentre redacto aquestes línies, l’Assemblea Constituent es reuneix en dia festiu per accelerar l’aprovació d’una Constitució laica i liberal poc revolucionària però que, tant en si mateixa com per comparació amb l’aberració religiosa- militar d’Egipte, representa una ruptura cultural i política sense precedents en el context àrab. La declaració formal del caràcter civil de l’Estat, l’afirmació de la llibertat de creença i el reconeixement explícit (art. 45) de la igualtat de gènere, amb l’exigència de «paritat total» en els consells electes, representa un avanç potencialment contagiós i demostra la possibilitat de «domesticació» de l’islamisme moderat, artífex en últim terme de la carta magna tunisiana.

Però la mala notícia d’aquesta bona notícia és que aquesta innegable conquesta és el resultat de dues pressions convergents alienes a la pressió popular. Com sabem, la revolució tunisiana va començar realment el 14 de gener, amb la sortida del dictador, i va ser d’alguna manera avortada dos mesos després, el 3 de març de 2011, amb la victòria de la Qasba2, que demandava una Assemblea Constituent. D’alguna manera, i per molt paradoxal que sembli, el triomf mateix de les reivindicacions populars va interrompre un procés immadur d’auto-organització i va dipositar la gestió de la «transició democràtica» a les mans dels partits polítics i les elits nacionals i internacionals. La revolució, que potser no hauria triomfat en cap cas, va ser canalitzada en el motlle dels interessos institucionals, al marge de les forces implicades en les revoltes. Es va produir, per així dir-ho, una «normalització» política prematura que no es corresponia ni amb les demandes de la població ni amb la realitat profunda de l’Estat, l’aparell del qual es mantenia i es manté gairebé inalterat. En aquest context, el joc pròpiament polític, que els partits -inclosa l’esquerrahan fet pivotar entorn del conflicte laïcisme-islam, ha tingut sempre una mica de fals i, al mateix temps, d’encobridor, precipitant en poc temps un procés de desencantament general, retirada «hivernal» dels moviments socials i fins i tot nostàlgia reaccionària de «l’antic règim».

Perquè aquest joc polític -amb l’enfrontament agut i teatral entre el govern encapçalat per Ennahda i l’heterogènia oposició «laica»- ha estat sempre amenaçat: des de baix pel descontentament popular, des de les clavegueres per l’Estat profund i les seves mans negres obstinades a desestabilitzar el precari procés democràtic. Una minuciosa estratègia de la tensió, en efecte, ha mantingut en escac Ennahda i els seus aliats, estratègia que va ser a punt d’aconseguir els seus objectius al febrer de 2013 amb l’assassinat de Chukri Belaid, dirigent carismàtic del Front Popular, i cinc mesos més tard amb el del seu company Mohamed Brahmi.

El cop d’estat egipci, el 3 de juliol, va activar les temptacions colpistes d’un grapat de forces, polítiques i policials, que van trobar un inesperat aliat en el terrorisme jihadista i que, coincidint amb el segon aniversari de les eleccions (23 d’octubre), va estar a punt de fer descarrilar les fràgils bastides de les institucions protodemocràtiques.

El que ha salvat aquest joc polític i institucional ha estat la intervenció exterior de la UE i la interior - difícilment discernible- del tàndem UGTT-Patronal, les dues orientades a forçar un consens d’elits al marge de la Constituent que respecti, al mateix temps, tant l’existència de l’Assemblea com l’acord sobre la Constitució. És el que s’ha anomenat «diàleg nacional», una solució de compromís que ha aconseguit desbloquejar l’atzucac de l’enfrontament inter-partidista a partir de la doble acceptació d’un canvi de govern per part d’Ennahda i del respecte al procés constituent per part de l’oposició. La primera part de l’acord es va complir el passat 10 de gener, quan Ali Laraydh, primer ministre d’Ennahda, va presentar la seva dimissió i el president Moncef Marzouki va encomanar la formació d’un nou govern a «l’independent» Amed Jomaa, fins ara ministre d’indústria i home vinculat a la multinacional Total. Per la seva banda l’oposició va acceptar tornar a l’Assemblea, que en molt pocs dies va aprovar la fonamental Llei de Justícia Transicional, ajornada durant dos anys, i ara aprova la Constitució, article per article, a una velocitat sideral que introdueix -com bé diu l’analista Saif Soudani- un element «apassionat» «d’improvisació emocional» en els articles i que contrasta amb la parsimònia i fins el boicot opositor dels últims mesos. Paradoxalment, quan més arraconat semblava el partit Ennahda, per la situació internacional i l’assetjament local, la resolució provisional de la crisi torna a donar-li avantatge, fins i tot als ulls de l’opinió pública: deixa el govern amb una elegància democràtica que contrasta amb l’escassa ètica política i l’oportunisme de l’oposició, l’únic objectiu de la qual ha estat el d’enderrocar «la dictadura islàmica» per qualsevol mitjà. Segons les últimes enquestes, Ennahda supera en quatre punts Nideh Tunis, l’aliança de la dreta, i en més de 20 al Front Popular, la coalició de l’esquerra radical que ha sacrificat en va el seu capital polític per sumar- se a l’estratègia de Caid Essebsi i els fulul de l’»ancien régime». El «diàleg nacional» ha salvat el «joc polític» degradant-lo, però en tot cas no ha tancat tots els perills.

En una situació revolucionària, el nivell institucional i partidista compta amb un marge d’autonomia impensable -per exemple- en l’Estat espanyol, com ho demostra la indisciplina de molts diputats, que han votat a l’Assemblea, al fil de les deliberació sobre els articles de la Constitució, contra els «consensos» aconseguits en el marc del «diàleg nacional» (o el polèmic Llibre Negre de la Propaganda sota Ben Ali, publicat per iniciativa personal del president Marzouki i a despit del propi govern). D’altra banda, les divisions i escissions dins de gairebé totes les forces -incloses Ennahda i Nideh Tunis-, al costat del risc sempre present d’un nou atemptat, mantenen la fragilitat de l’àmbit pròpiament polític. La bona notícia és dolenta perquè finalment el «diàleg» s’ha imposat des de fora i contra la legitimitat revolucionària (la del poble i la de la Constituent), però en tot cas podria ser molt pitjor - una veritable mala notícia- si un cop d’estat, momentàniament allunyat de l’horitzó, fes canviar a la UE i als EUA, com ha ocorregut a Egipte, el seu model estratègic a Tunísia.

Però hi ha una mala notícia que és una mala notícia. Com dèiem al principi, la creixent separació entre l’àmbit institucional i partidista i l’àmbit social determina un creixent malestar que, arribat el moment, podrien aprofitar, com a Europa, les forces més retrògrades o menys democràtiques. Mentre els diputats discutien la Constitució, en la segona setmana de gener, les vagues es multiplicaven (metges, recollida d’escombraries, aeroports, transports) i una veritable revolta cremava comissaries i seus d’Ennahda en diferents ciutats de l’interior (notablement a Kasserine) i barris perifèrics de la capital (com Hay-Tadamun o Sukra). El que va començar com una protesta contra el nou impost sobre vehicles -que, abans de dimitir, Lareydh astutament ha suprimit- s’ha convertit en una epidèmia de focus revoltosos, amb enfrontaments violents amb la policia, en els quals el radicalisme polític de totes les tendències - salafistes i anarquistes- s’uneix al saqueig irat i indiscriminat.

Quan es compleixen tres anys de la revolució, la qüestió pròpiament «de classe», més o menys deformada o autoconscient, està més viva que mai. La inflació galopant, els impostos, l’atur, al costat dels acords amb el FMI i la recomposició d’una burgesia empresarial corrupta (en molts casos la mateixa que la revolució va amenaçar), seran el factor decisiu d’una contesa política en la qual l’esquerra ha perdut almenys dues ocasions històriques (abans de les eleccions del 23 d’octubre de 2011, després de la mort de Chukri Belaid al febrer de 2013) i en la qual l’oportunisme del Front Popular i la «retirada» dels moviments socials pot deixar lliure el terreny a totes les ultradretes, laiques o religioses.

Info: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2141

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada