Un amor sense vel. La lluita d´una parella contra l´odi i el rebuig

21.3.11

No és una novel·la d'un amor qualsevol, és la crònica directa i escrita en primera persona d'una parella que ha de fer front als problemes generats pel fet que ell és un marroquí i professa la fe islàmica i ella una noia catalana educada en la cultura cristiana. Les difícils relacions amb la família i els amics, així com la polèmica que envolta una mesquita de la ciutat i els salafistes (musulmans radicals) que la controlen, són els eixos sobre els quals gira la seva vida i la dels seus tres fills. Les dificultats de la seva lluita contra el fanatisme i el rebuig representen per a tots dos un motiu d'unió. Estem davant d'un relat amb força i sinceritat, tot un exemple de foc real en un món on la incomprensió i la por davant d'allò que no coneixem encara té vigència.

Dunia Carulla i Mirada, Bell-lloc d'Urgell (1977). Ha estudiat diversos cursos de teatre, cant i dansa. Mare de tres fills. Amant de la cultura àrab-musulmana i de les arts, professionalment es dedica al teatre i animació.

Entrevista:

Pregunta.- El llibre és una història d’amor o una història d’integració?

Resposta.- El llibre es una història de convivència entre dues persones que representen dues cultures, essent la història d’amor el fil conductor. És un relat real, narrat en primera persona, de vivències i experiències quotidianes entre una catalana i un marroquí, una història com pot ser la de milions de persones que viuen amb la seva parella que és d’una altra cultura.

Vostè, pel que es veu, no és ni cristiana ni musulmana...

És necessari tenir una religió? Cal tenir un codi ètic personal i un règim de comunitat que el reguli i aleshores la presència d’un Déu, sigui Al·là, sigui el Mestre o el nom que li vulgui donar, serveix d’ajuda i reflexió.

La interculturalitat és possible o ens hem de conformar amb la multiculturalitat?

A dia d’avui, la interculturalitat és una utopia o una frase de màrqueting polític. Els fenòmens generals poc tenen a veure amb el món particular de les persones, que són les que han de resoldre els seus propis conflictes. Tot, gairebé tot, depèn de les persones i només podrem aspirar a la interculturalitat quan ens comencem a mirar entre nosaltres com a éssers humans i no per la seva raça o per la seva condició religiosa, econòmica, social o cultural. Aquesta reflexió l’hauria de fer tothom, i quan dic tothom, em refereixo tant es autòctons com els nouvinguts.


La diferència de religions és un problema per a la integració de les persones arribades des del Magrib fins a Lleida? Per què?

A Lleida hi ha un gran nombre d’immigrants musulmans de diferents nacionalitats i diferents ideologies, no solament del Magrib. La religió és un procés personal, quan entra en una jerarquia es complica fins a punts inaudits del seu propòsit pacificador i motor de la convivència. No podem posar tots els musulmans dins del mateix sac, la desconeixença cap a allò nou fa por pels dos costats. Resumint: si la religió fa entrar en conflicte no és religió, és una altra cosa disfressada amb el nom de la religió, sigui la que sigui.
Si la religió fa entrar en conflicte, no és religió, és una altra cosa que es disfressa de religió

Creu que els corrents salafistes -coneguts per al gran públic com a integristes- són els que controlen els musulmans a Lleida? Quina és la solució?

D’Islam només n’hi ha un, però té, com totes les religions, diferents branques, n’hi ha que abracen la part mes ortodoxa -malauradament, són els que es veuen-, però també hi ha una gran majoria que són musulmans moderats que, per desgràcia, passen desapercebuts. Al conflicte de Lleida s’hi han implicat massa interessos, és un conflicte religiós però també polític. La solució es basa, com he dit, en les persones i en la manera com gestionen el seu entorn.

Al llibre explica els problemes que han tingut vostè i l’Omar de convivència. S’haguessin pogut evitar aquestes situacions?

Els problemes, si s’eviten, es converteixen en vergonyosos. Estimar és un sentiment superior que ens ajuda a resoldre les dificultats.

Defineixi l’Omar amb una frase breu.

Fort, lluitador i amb un gran cor. És la persona que he decidit que sigui el pare dels meus dos fills petits i, amb això, crec que està tot dit.

Creu que el llibre contribuirà a donar una imatge més positiva dels musulmans?

Ja m’agradaria, però crec que caldran molts més llibres i uns canvis profunds de maneres de fer. Depèn de tots que aquesta imatge canviï i els primers que han de posar de la seva part son els musulmans, perquè són ells els primers interessats.

Per últim, ara, amb perspectiva i després de tantes penalitats, suposo que creu que ha valgut la pena tot el seu esforç...

No en diria penalitats, sinó una preciosa historia d’amor i, com a tal, tornaria a sentir i viure el que he fet amb orgull i sense cap remordiment. /font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada