Gaddafi matant i Europa mirant

26.2.11

Només Cuba i Nicaragua han manifestat, expressament, el seu suport al dictador en aquests moments. Estats Units l'ha condemnat i cridat pel seu nom. La Unió Europea es remet al que digui Nacions Unides, que continua deliberant: l'Europa política no s'atreveix, i l'Europa social no es mou (ahir a la nit va començar a reaccionar). En resum, encara ens queda Obama per tallar la guerra civil que Gaddafi ha declarat des de Trípoli.


Des de fa setmanes, i per primera vegada en la història contemporània, assistim a un aixecament de la joventut àrab que no va dirigit ni contra Occident, ni contra Israel. Per primera vegada, l'absència del món bipolar està permetent que explotin els anhels de llibertat dels països que van ser part geoestratègica dels que es repartien el planeta. Per primera vegada el sentit comú té sentit. I, per primera vegada, són Estats Units els qui juguen més fort que Europa en favor de les llibertats i del respecte a la voluntat popular: Gaddafi matant i Europa mirant. Sí, per primera vegada els demòcrates progressistes del món ens diem a nosaltres mateixos: "Aquesta vegada, ens queda Estats Units".

Europa gira a la dreta. El referèndum per a la Constitució europea tingué a Espanya un sí majúscul, que no es va veure correspost per França i Holanda: van dir no. Aquell dia, Europa va optar per deconstruir-se.
Jean-Pierre Chevènement, que fou ministre socialista de França i va crear, després, la seva pròpia formació política, acaba de referir-se al tema. El seu últim llibre (La France est-elle fini? Fayard, 2011) s'està convertint en punt de referència obligada sobre l'avui de la nostra Europa. Va més enllà d'aquest càncer que és el profund sentiment d'Estat-nació, que està fent metàstasi en la medul·la dels països més rics de la Unió. Chevènement apunta altres punts de notable interès per al diagnòstic:

- El neoliberalisme ha governat de tal manera la globalització que aquesta ha aconseguit fer saltar per l'aire la redistribució social segons es derivava, fins ara, del repartiment del valor afegit entre el salari i el benefici. O, dit d'una altra manera, la desregulació neoliberal ha destrossat els fonaments ideològics que sostenien el finançament de l'Estat de benestar.

- Alemanya és encara Europa?, es pregunta el nostre il·lustre republicà. La inspectora Merkel (i canceller, alhora) no ha dubtat a bloquejar el govern europeu de l'economia; la seva recent visita d'inspecció fiscal a Espanya ho il·lustra prou.

- I subliminalment, com a rerefons, el tità Mitterrand, que va voler evitar fos el marc qui decidís la política monetària francesa, i va pensar en l'euro com la solució, sense passar-li pel cap que la moneda europea podia acabar sent un marc-bis. Sí, François Mitterrand va estar sempre marcat pel trauma de veure França dividida en dos en només quatre setmanes, quan Hitler va voler conquerir-la el 1940. Sempre li va obsessionar aconseguir tenir als seus veïns com a aliats, quelcom que amb Helmut Kokhl va aconseguir. El parer de Merkel és un altre.

- Per acabar, llença una idea força: la proclamació de la República Europea dels Pobles (REP). Els partits progressistes haurien de prendre nota, perquè de la desconstrucció tornem a la construcció d'una Unió europea més necessària que mai.

Pensem i actuem.

Autor: Carles Navales

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada