´L´actriu iraniana´

13.10.11

Marzie Vafamehr ha estat arrestada i condemnada a un càstig de presó i fuetades (un any de presó i 90 fuetades) pel paper a la pel·lícula "My Tehran for sale" que explica els límits que tenen els artistes a l’Iran. Com una manera d´evidenciar que la repressió a l´Iran s´acarnissa en la pell de les seves dones. Així cal entendre la increïble forma del càstig: ferir el cos d´una dona és una forma de censurar allà on comença la seva revolta individual, amb la decisió de cadascuna de confrontar-se a les lleis que busquen humiliar-les. El cos modelat i vestit per cada dona iraniana suposa un acte invencible enfront del poder que pretén coartar-la: per això aquest poder masculí i integrista actua contra aquest cos de manera histèrica.

Però no deixa de cridar l´atenció que aquest càstig judicial es faci contra una actriu pel fet d´haver encarnat a un personatge que no té per què ser el seu. Aquesta acusació és un pas més de l´acció política i judicial contra el cinema iranià, que té fins ara efectes molt cridaners. En un cas, empresonant a Jafar Panahi per una pel·lícula que no havia encara ni rodat, però que se li suposava subversiva. En aquest altre, condemnant una actriu pel fet de presumir que el personatge que encarna en una pel·lícula té alguna cosa d´ella mateixa. En els dos casos, l´aparell judicial iranià actua com una màquina de poder absurda, fastigosa i fanàtica. Però no són idiotes aquests jutges, perquè, efectivament, si alguna cosa és realment forta del cinema iranià és la convicció que transmet que els actors estan totalment compromesos amb allò que encarnen.

Vegeu sinó la pel·lícula Nader y Simin, una separación, actualment en cartellera, que es va endur l´Ós d´Or en l´últim festival de Berlín i els premis de millors interpretacions masculina i femenina. Centrem-nos en el personatge de la dona, Simin, que encarna Leila Hatami. Des de la primera imatge de la parella davant el jutge que ha de decidir sobre la seva separació, ja podem saber-ho tot de l´actitud política i social de Leila/Simin, només amb la manera despreocupada com l´actriu porta un mocador al cap, pel color d´aquest o el del seus cabells visibles. No ens estranya gens que la dona somiï amb anar-se´n del país i emportar-se la seva filla.

Malgrat no ser explícit, l´esdevenir de la dona està sempre lligat a la forma com modela i actua amb el seu cos, en com vesteix amb texans, en com administra perfectament els cabells que desborden el mocador solt que porta al cap. Són aquests detalls els que creen el caràcter d´un personatge que està sota sospita. Si un no ha estat a l´Iran potser no sap reconèixer com tan sols amb un color, un gest, o l´angle d´un mocador, emergeix una subversió femenina contra el sistema. Però si hi ha estat una o més vegades, ho entén de seguida, i es crea aquesta meravellosa forma de comunicació i solidaritat amb una dona, una actriu en aquest cas, que amb només estar ja et transmet gran part de la seva radical impostura.

Jordi Balló. Periodista

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada