Simona Skrabec: 'No hem de deixar que la gent acabi creient els discursos intolerants'

1.8.11

'La situació és molt més greu que no volem reconèixer tots plegats'

Simona Skrabec va néixer a Ljubljana (Eslovènia) el 1968. És escriptora, assagista i traductora. Es va doctorar a la UAB amb la tesi 'Els marcs identitaris en el cas de Centreeuropa' (2002). Resideix a Barcelona des del 1992. Amb Arnau Pons va coordinar l'extens projecte d'investigació 'Carrers de frontera' (2007-2008)', sobre les relacions entre les cultures alemanya i catalana. Dirigeix la revista Visat del PEN català.

—Els fets d'Oslo han tornat a obrir el debat sobre l'extrema dreta europea. Des de la vostra posició privilegiada, com veieu l'extrema dreta a Europa?

La situació és molt més greu que no volem reconèixer tots plegats. Cert que fets com aquests surten de tota cosa previsible, però no es pot dir que siguin del tot inesperats, perquè el discurs xenofòbic va penetrant les societats europees. Després de la Segona Guerra Mundial hi havia consens a Europa sobre contra aquestes idees extremistes, i aquest consens lligava la cultura europea. Però això ja no és així i apareixen massa fàcilment manifestacions i accions xenòfobes, sense cap mena de fre que les aturi.

—Què ha canviat?

L'aparició de l'extrema dreta d'una manera tan visible a tots els països europeus té raons complexes, que la fan difícil d'entendre. Amb la caiguda del mur de Berlín l'optimisme va inundar Europa, però a molts països va somoure elements del passat que no s'havien paït bé. Per exemple, a Itàlia: durant la postguerra l'antifeixisme va ser un element de cohesió social, però avui la societat italiana accepta que el feixisme convisqui amb la democràcia. I això és molt preocupant.

—Com pot oposar-se la societat a aquesta pujada de l'extrema dreta?

La societat civil ha de ser molt activa. I si l'extrema dreta es propaga en un extrem, nosaltres ens hem de situar a l'altra banda, amb arguments i pensaments raonats. A Alemanya, un país que ha parlat molt del nazisme i dels totalitarismes, té una opinió pública majoritària que diu ben clar que no vol idees d'extrema dreta. Aquest procés de reflexió del passat recent, no l'han fet ni Itàlia, ni Espanya, ni Grècia, i per aquesta  raó hi perviu un ressentiment que no han sortit mai a la llum, però que hi és, perquè no s'ha paït, sinó que solament s'ha congelat. I un bon exemple d'aquest procés mal fet és la transició espanyola.

A Europa, aquests sentiments d'odi i de creure que els perills vénen de fora ja hi eren els anys quaranta, però, com que no es van resoldre, ara, amb la globalització, s'han revifat. Si la gent no entén el món en què viu pot adoptar posicions perilloses,  que poden derivar a fets tan escruixidors com els camps de concentració i les deportacions... Això ja ha passat abans. Voldria explicar una anècdota del meu país, on hi ha grups neonazis molt aïllats, però que hi són: una vegada un professor d'institut va portar els alumnes a veure un camp de concentració d'Itàlia, prop de Trieste, i un minyó de quinze anys, que deia que formava part d'un d'aquests grups neonazis, va voler entrar al camp amb una samarreta amb la creu gammada. L'absurditat del gest és molt preocupant, oimés si tenim present que el nazisme va sotmetre i triturar el nostre poble… No tenim la consciència històrica que cal, ni com cal.

—...?

Ho dic pensant en els fets dels Balcans dels anys noranta. A l'època de Tito la societat iugoslava era aparentment perfecta, però els perjudicis anaven fent via per sota, i ningú no va fer res per mirar de posar-hi remei. I quan va esclatar el conflicte, la situació ja era incontenible. Els Balcans són una advertència per al futur d'Europa. Si l'esclat de la xenofòbia va passar en un país tan tranquil i ple de tolerància com era Iugoslàvia, pot passar a qualsevol país d'Europa. Pensem que els eslovens nascuts els anys seixanta anàvem tranquil·lament a fer colònies a Iugoslàvia i hi havia la voluntat d'un contacte entre cultures.

—I què s'hi pot fer?

L'única manera de contenir el discurs d'extrema dreta és impedint que es facin sentir gaire, no legitimant-los, plantant-hi cara. A Sèrbia, per exemple, la televisió va dir grans barbaritats impunement. La gent ha de rebel·lar-se contra totes les mentides de l'extrema dreta. Perquè, si la gent es creu aquestes mentides, estem perduts. No hem de deixar que la gent acabi creient els discursos intolerants.

—En la vostra la tesi, 'Els marcs identitaris en el cas de Centreeuropa', publicada el 2002. No vau tractar de l'extrema dreta. Per què?

Quan començava a investigar vivíem un moment dolç: Europa s'obria, la caiguda del mur de Berlín ens va fer canviar de vida. A mi mateixa, per exemple. Ja no recordem que difícil que era viatjar per Europa: fronteres, canvis de moneda… Ha canviat molt Europa, sense fronteres, amb una moneda única, un mateix estil de vida… I ara cal que l'extrema dreta no ens prengui allò que s'ha aconseguit. Ens hi juguem el model de progrés, de la societat en què volem viure. Aquest és el missatge.

—L'extrema dreta no es podria frenar il·legalitzant-ne els partits?

No té sentit. Tot allò que es posa fora llei pot acabar tenint més força. Aquests moviments han de formar part del món visible. Tenim la capacitat de denunciar i d'argumentar. Si poses aquests partits fora llei, pots fomentar la sensació que són ells que salvaran el món i que fan allò que ningú no gosa fer per arribar a un món millor…  El discurs de l'extrema dreta és molt perillós, perquè és fals, perquè no té en compte l'altre, i nega tota l'herència del pensament europeu. L'antiga tragèdia grega ja fomenta el diàleg, la societat que conviu amb els antagonismes. L'ideal de l'extrema dreta és de construir una societat homogènia, sense impureses. Doncs això és impossible, perquè no és veritat que tots siguem iguals. I únicament s'avança des de la diferència. Aquest és el nucli del relat clàssic. Hi ha antagonismes que no es poden resoldre, però és per això que les societats avancen. Perquè, si imposo la meva raó, automàticament la perdo.

I voldria afegir-hi que no podem delegar en un jutge i en un polític aquesta qüestió, perquè hi ha una responsabilitat personal que tothom ha d'assumir. Perquè delegar el problema no és resoldre'l. Hem de dir: 'Això no és viable.' Hem de ser actius i compromesos perquè aquests pensaments extremistes poden acabar entrant a casa nostra. I és molt important tenir uns mitjans i unes plataformes plurals per a poder dir que no admetem aquestes posicions intolerants./font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada