Es tanca el mes del Ramadà, enguany entre l'1 i el 29 d'agost

“El dejuni fa que es recuperin sensacions i facultats que es perden quan el cos s'omple; no és només un sacrifici”. Són paraules de Yaratullah Monturiol, islamòloga, membre del Consell Assessor del Govern per a la Diversitat Religiosa, i convertida a l'islam fa 28 anys. Com ella, milions de musulmans han seguit durant 29 dies el Ramadà, el novè mes de l'islam, i en el qual els practicants, tret de nens, malalts i dones embarassades, tenen estrictament prohibit menjar i beure, mantenir relacions sexuals o fumar mentre hi ha llum solar. A més, el comportament durant aquest mes ha de ser piadós, serè i respectuós; reflexiu amb un mateix. Purgar el cos i també l'esperit. Però no es tracta només d'això. El Ramadà és el mes sagrat per als musulmans, i les exigències que demana permeten, segons Monturiol, entrar en contacte amb un mateix d'una forma molt especial: “Si passes un mes fent dejuni el cos et va responent, i tu el vas entenent cada cop més. És una espècie de catarsi”.

El darrer dejuni

Malgrat tot, el moment de la fi del dejuni, el darrer iftar (nom de l'àpat que trenca el dejuni diari, a la nit), és inevitablement satisfactori. Representa, no només poder tornar a menjar, beure o mantenir relacions sexuals quan es vulgui, sinó el compliment d'un ritual molt exigent i important. Per celebrar-ho, es fa un sopar amb familiars i amics, “com després de cada dia de Ramadà, però sabent que l'endemà no hauràs d'estar hores sense menjar ni beure, més alliberat i satisfet”, explica Mohammed Iqbal, secretari general del Centre Islàmic Camí de la Pau, a Barcelona. El trencament final del dejuni és significatiu al món musulmà. La presència al darrer iftar de l'any passat –convidat pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya– del cardenal Lluís Martínez Sistach, primera autoritat catòlica de Catalunya, va ser-ne un clar exemple.

Pel que fa a l'àmbit culinari, no hi ha plats tradicionals per a la darrera nit en comparació amb la resta d'iftars. Es basa, sobretot, en aliments calòrics i rics en proteïnes –com els dàtils, dels quals se'n menja un nombre imparell perquè així ho diu la tradició– per tal de recuperar-se després del dia, i encara més aquest any, amb jornades llargues i caloroses. “La cuina depèn dels gustos i possibilitats de cada casa, i de les seves tradicions”, resumeix Iqbal.

Els festejos, el dia després

El darrer iftar representa l'alleugeriment, però la gran celebració és l'endemà. S'inicia el dia ben d'hora amb un salat, pregària en àrab. Però no un de ritual, com les cinc oracions diàries de l'islam, sinó un diferent de la resta de l'any, tant pel contingut de la pregària com per la seva naturalesa: en aquest cas, es tracta que hi sigui present com més gent millor, i que les oracions es facin en llocs oberts o en instal·lacions àmplies, ja que així resulten més col·lectives. El ramadà el viuen tots els musulmans, en qualsevol indret, com una comunitat. I així en celebren també la fi, “crea una gran complicitat”, relata Iqbal.

Al Raval, barri amb més musulmans de Barcelona, es van organitzar dues pregàries col·lectives. Una al poliesportiu de Frontó Colom, i l'altra, la més multitudinària, al de Can Ricart, on van acudir 3.000 persones en tres torns diferents. Una riuada de gent, la majoria engalanada amb túniques, blanques o de colors vius, i casquets tradicionals, es va citar al carrer, esperant pacientment el seu torn per accedir al recinte. Després, a l'entrada, es van descalçar, requisit sine qua non, i van procedir a anunciar la fi del Ramadà a través d'una oració guiada per l'imam, durant una mitja hora d'intensa espiritualitat. Després, abraçades, felicitacions i la sensació general del deure complert. “A falta de mesquites, aquests locals són ideals per dur a terme el salat; són espaiosos i ofereixen protecció per si plou”, explica Mohamed Halhoul, secretari general del Consell Cultural Islàmic de Catalunya.

Després de l'oració, el dia continua amb celebracions i festejos sota la mateixa consigna: fer-ho amb el col·lectiu. “El dia té un gran caràcter festiu, es donen regals als nens, es té consciència dels més desfavorits, s'intercanvien plats preparats amb els veïns i es conviden amics a casa”, explica Halhoul.

El pes d'aquest dia a l'islam és considerable, “és com Nadal per als cristians, i el to festiu és similar”, comenta Monturiol. Malgrat això, afegeix la islamòloga, “ambdues festivitats no es poden comparar”, més enllà de la seva importància: “El Ramadà es viu en grup, però té una gran part espiritual íntima de cadascú, a través de dejuni, pau interior, oracions i reflexió”, comenta orgullosa. Els sacrificis són clars i severs, però no es tracta només d'aguantar sense menjar o beure durant el dia, o de no mantenir relacions sexuals ni poder fumar. Malgrat que sovint les obligacions que els musulmans han d'acomplir són el que més crida l'atenció vist des de fora, el novè mes de l'islam és, per sobre de tot, el redescobriment d'un mateix, un diàleg amb el cos. /font

______________

3.000 musulmans es van congregar ahir al poliesportiu de Can Ricart, al barri del Raval de Barcelona, per acomiadar el Ramadà d'enguany amb l'oració que n'anuncia la fi el matí després que el mes sagrat de l'islam hagi conclòs.

'El ramadà és un mes de germanor, com el Nadal per a nosaltres'

Hom estima que hi ha gairebé mil cinc-cents milions de musulmans, quasi una cinquena part de la població mundial, acaben avui el ramadà. En parlem amb l'arabista i periodista Jordi Llaonart, que en la darrera entrada al seu bloc ens dóna una visió interessant del ramadà explicant el curiós paper de la televisió durant aquest mes. I hi annexa alguns anuncis que fan broma de les tradicions musulmanes.

Quin paper té la televisió durant el ramadà?

En els països musulmans, pràcticament tothom respecta el dejuni. Per això, la gent, quan plega de treballar i arriba a casa, té una estona abans no pot menjar. Per tant, mentre paren taula i fan el menjar, les famílies obren la televisió. Després de l'àpat, es fan sobretaules llarguíssimes durant les quals la televisió està oberta. Com que la televisió és encesa tantes hores, totes les cadenes aprofiten per fer grans estrenes. Treuen culebrots i hi ha molta gent que s'hi enganxa. També fan sèries històriques en àrab clàssic, programes d'humor, magazins i programes de música.

Quina mena de programes d'humor?

La gent també té sentit de l'humor, com a qualsevol lloc! A nosaltres ens crida l'atenció perquè vivim en una societat a-religiosa i laica i ens sembla que si sentim parlar de religió serà de manera seriosa. Ens costa entendre que es pugui fer broma de la religió. La festa té lloc sobretot a partir del vespre, les nits són llargues plenes de converses i de passejades. Hi ha temps per pregar però també per fer broma.

Avui és l'últim dia del ramadà... hi ha res especial?

L'últim dia no, però l'endemà sí. Després del ramadà, a tots els països se celebra entre un i tres dies d''Aid al Fitr', una festa en què les famílies senceres es troben per dinar. Són dies de festa nacional, la gent no va a treballar.

Ha estat un ramadà com els altres, malgrat les revoltes de la primavera àrab?

Sí, llevat dels països en conflicte. Al món àrab hi passen tantes coses cada any… Ara bé, segur que a moltes mesquites i programes de televisió han pregat per les víctimes que han mort a causa de la repressió dels dictadors. El ramadà sempre és un mes especial. És un mes de germanor, com el nadal aquí. Segur que hi ha hagut temps per la reflexió de tot el que ha passat en molts països àrabs.

_______________________________________________________

Primer ramadà sense Gaddafi

Avui Líbia també posa punt i final al ramadà, com la majoria dels països musulmans. Feia quaranta-dos anys que això no passava perquè des que de Gaddafi va arribar al poder, el ramadà s'acabava uns dies després que a la resta de països. Aquest fenomen també succeeix en altres indrets que no volen seguir la norma general. Demà, per tant, els libis celebraran el primer Aid al Fitr després de la caiguda de Muammar Gaddafi i la principal diferencia serà l'escassetat d'alguns dels productes bàsics, com l'aigua. Tot i així, de ben segur que aquesta festa serà recordada durant molt de temps, els carrers ja són plens de gent que compra menjar per als dinars familiars. Potser aquest any no podran estrenar roba nova ni preparar àpats variats, ara bé, sembla que res no pot espatllar la celebració d'haver aconseguit la llibertat i ja hi ha qui batejat la jornada festiva amb el nom d''Aid de la victòria'.   /font