Autor: Fabricio Borges Carrijo, investigador asociado, CIDOB

3 de Octubre 2014 / Opinión CIDOB, nº. 269

En los procesos electorales uno se enfrenta con el dilema ético respecto a lo que es aceptable para conquistar el poder. ¿Sería legítimo dejar de lado determinadas convicciones para obtener una victoria electoral? El deseo de Marina Silva de llegar al poder y el de Dilma por mantenerlo en las elecciones presidenciales en Brasil el próximo 5 de octubre se enmarca en este conflicto.

La ascensión del fenómeno Marina, por el Partido Socialista Brasileño (PSB), es el resultado de una combinación de factores: su biografía, la insatisfacción de amplios sectores de la población con la clase política, los grandes medios de comunicación masiva y la coyuntura económica del país.

La narrativa presentada por la carismática Marina Silva la enmarca en la historia de superación de una mujer negra que venció la pobreza y precisamente por haber conocido el hambre muy de cerca se identificaría con los más desfavorecidos y sus necesidades. Internacionalmente reconocida como activista medioambiental y con una biografía impecable, simbolizaría la materialización del ideal de la participación política combinada con la preservación de su integridad moral. Sería, por lo tanto, la candidata con autoridad moral para proponer un enfoque ético en la escena política, la "nueva política" como ella lo llama.

Al plantear una “nueva política”, Marina se presenta como la "tercera vía" capaz de superar la dicotomía entre el Partido de los Trabajadores (PT) y el Partido de la Social Democracia Brasileña (PSDB) y el sistema de presidencialismo de coalición en el cual se enmarcan. En este, los partidos, en búsqueda de gobernabilidad, establecen alianzas con varias fuerzas menores basadas mucho más en un esquema oportunista de intercambio de favores, por ejemplo, voto a cambio de cargos en los Ministerios, que por afinidades ideológicas y proyecto de nación.

La candidata del PSB, propone, en cambio, sobreponerse a estas alianzas y gobernar con lo que hay de mejor en cada partido tanto a la derecha como a la izquierda. Lo hace en un aura mesiánica como si fuera la legítima representante de los millones de brasileños y brasileñas insatisfechos con la política tradicional y sus respectivos candidatos de ambos lados del espectro ideológico. Se presenta como la alternativa política que incorpora las aspiraciones de los ciudadanos que tomaron las calles de Brasil entre junio de 2013 y 2014 para reclamar servicios públicos de calidad y reformas en el sistema político.

Los otros dos factores que explican la ascensión de Marina son indisociables: los medios y las narrativas sobre la situación económica del país. Desde el inicio del gobierno de Lula da Silva en 2003, así como a lo largo de la presidencia de Dilma Rousseff, hay un claro intento de los medios de comunicación, mayoritariamente conservadores, de deslegitimar la administración del PT. Ciertamente, en los mandatos de Lula y de Dilma hubo varias equivocaciones y el país todavía tiene una enorme cantidad de problemas que deben ser solventados con urgencia, como la calidad de los servicios públicos, la seguridad y las desigualdades, pero los aciertos superan los errores. Presentar críticas y señalar las miserias y contradicciones del país forma parte del proceso democrático y contribuye al avance del mismo. El problema reside en el sesgo con que los medios apuntan las heridas del país. No por casualidad, hay una convergencia de discursos apocalípticos como si Brasil estuviera al borde de una debacle y todos los males del país fueran resultado de una administración irresponsable del PT. Además del activismo opositor al gobierno Dilma ejercido por la prensa conservadora (nacional y extranjera), ésta ha acogido con los brazos abiertos la entrada de Marina Silva en la disputa a la presidencia, proporcionándole un espacio mediático tras la trágica muerte de Eduardo Campos, que ha sido clave para impulsar su candidatura al epicentro de la carrera electoral.

Pero la incorporación de la agenda conservadora al programa de gobierno de Silva marca el inicio de su declive en las encuestas. El candidato neoliberal por excelencia, Aécio Neves (PSDB), carece de carisma y de chance de ser elegido, además de representar de manera demasiado evidente una visión de Brasil que choca con los anhelos de la ciudadanía para avanzar en los logros socioeconómicos obtenidos a partir de la presidencia de Lula. La candidatura de Marina Silva ha sido instrumentalizada por los sectores conservadores en el “todo vale” para el retorno de la derecha al poder tras 12 años de gobiernos del PT.

Tras una rápida subida, el descenso de Marina en los sondeos es el resultado sobretodo de las incoherencias entre el mito y su praxis, entre la imagen progresista que intenta transmitir y el conservadurismo de su programa de gobierno. Marina perdió una gran oportunidad de simbolizar una alternativa verdaderamente progresista que vendría a contribuir al avance del país. Su discurso por una “nueva política” pierde credibilidad ante su empleo de la vieja política al asociarse con los sectores más retrógrados del país que antaño combatía. Podría haber representado el cuestionamiento al reformismo blando del Partido de los Trabajadores, que pese haber promovido enormes avances sociales, los consiguió a una velocidad más lenta de lo que debería haber sido por culpa de las concesiones a los sectores rentistas nacionales e internacionales y a las alianzas partidarias establecidas. Marina podría haberse comprometido en favor de un reformismo fuerte que profundizaría los logros de Lula y Dilma a la vez que suplantaría los desaciertos de un modelo que promovió la distribución de la renta, pero ha fallado en el desmantelamiento de las estructuras generadoras de la opresión.

Marina podría haber sido la candidata que afrontara al capital financiero y promoviera un modelo de desarrollo que incidiera no solamente en los efectos, sino sobre todo en las causas de la desigualdad. La candidata que obligara al PT a replantear su conducta respecto a la aceleración de los cambios y al fortalecimiento del compromiso en favor de la universalización de los derechos.

Pero esta Marina desmitificada parece representar lo contrario. Al incorporar la perspectiva liberal, que propone la disminución del rol del Estado, significa el retorno a las políticas implementadas en los 90 que trajeron el aumento de la pobreza, desempleo masivo y precarización laboral. Los avances inequívocos, aunque insuficientes, en inclusión social durante la última década ponen de manifiesto la relevancia del Estado en la corrección de desequilibrios y construcción de la ciudadanía.

En la complejidad de los dilemas morales que la carrera política comporta y de la cual nadie sale incólume, Marina podría haber simbolizado la rectitud ética y el avance hacia una nueva política en Brasil, pero el anhelo por el poder significó el desvanecimiento del mito y de la esperanza que conllevaba.

CIDOB

Descargar (pdf 100kB)

Itacat fa ressò de dos actes relacionats amb la causa amaziga

Dissabte 16 de febrer, Passatge Madoz, 6, Pral. Plaça Reial, Barcelona: 

Xerrada "La lluita del poble tuareg i la intervenció de França a l'Azaad"

Dissabte 23 de febrer, a la sala Raval del CCCB: 

La presentació al CCCB del llibre de Josea Sarrionadia "Som com moros dins la boira"

Som com moros dins la boira? (Moroak gara behelaino artean?) és un llibre diferent de Joseba Sarrionandia. Bassat en la curiositat despertada per Pedro Hilario Sarrionandia, autor de la primera gramàtica de l’idioma amazigh, es tracta d’una obra d’assaig plural i sòlida. A l’obra hi trobaràs alguns personatges històrics i reflexions sobre les guerres colonials, confessions personals i idees polítiques, biografies curioses i passatges increïbles, idees sobre els idiomes…

Som com moros dins la boira? neix de la trobada de l’escriptor amb el franciscà Pedro Hilario Sarrionandia, nascut a Garai, prop d’Iurreta, possiblement parent de l’escriptor. Hilario Sarrionandia és la primera persona que va sistematitzar la gramàtica de la llengua amazigh, originària del Nord d’Àfrica, sotmesa després a l’àrab i a la colonització francesa i espanyola, però que encara es manté en comunitats des de l’Egipte fins Mali, sobretot a la Cabília argelina i al Rif.

L’autor intenta reconstruir la seva biografia, tracta d’entendre per què un basc fa això i, finalment, comprendre la llengua amazig. Al llibre, assegura l’editor Pello Elzaburu de Pamiela, s’associen el Sarrionandia narrador i el pensador; la seva extraordinària capacitat per explicar i la seva profunditat intel·lectual i el coneixement enciclopèdic. La lingüística, la història de l’imperialisme i la galeria de personatges bascos embolcallen una obra rica i suggerent que propicia un munt de reflexions, com el plurilingüisme inevitable que defensa Sarrionandia davant els monolingüismes de qualsevol idioma.

Pol·len edicions i Pamiela, preparen la seva edició catalana. Segueix les novetats del projecte al blog.

La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya és la institució que agrupa i representa el conjunt de les entitats socials catalanes. Nascuda el 2003, està formada per 31 federacions d’entitats que aglutinen prop de 4.000 entitats no lucratives que actuen en els àmbits més diversos: infància, gent gran, persones amb discapacitat, salut mental, addiccions, inserció socio-laboral, immigració, dret a l’habitatge, etc.

Consideracions generals

La legislatura que va iniciar-se el 28 de novembre de 2010 i finalitza el proper 25 de novembre de 2012, la més curta des del restabliment de l’autogovern de Catalunya, ha estat profundament marcada pels efectes de la crisi econòmica en tots els àmbits: les polítiques públiques, els drets socials, l’activitat de les entitats del Tercer Sector i les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva finalització a mig mandat ha estat relacionada amb aquesta cojuntura i amb el malestar creixent de la població per aquesta situació. Les polítiques d’austeritat i de reducció del dèficit han comportat una disminució dels recursos destinats als programes socials, en un moment en què era més necessari incrementarlos a causa de l’augment de les desigualtats i de l’empobriment de capes molt àmplies de la població.

Durant aquest període les polítiques socials, al igual que la resta de polítiques, han estat totalment condicionades per fins a tres ajustaments pressupostaris i pels greus problemes de liquiditat de la Generalitat. 

En aquest difícil context, el govern català s’ha esforçat per preservar aquestes polítiques i trobar solucions alternatives per afrontar l’increment imparable de necessitats socials. Així, el pressupost del Departament de Benestar Social i Família ha estat el menys afectat per la tisorada, i alhora ha impulsat noves iniciatives per donar resposta a aquestes necessitats, com el pla de mesures contra la pobresa, el document de bases per a un Pacte Nacional, el document final del Pacte Nacional per la Infància o el 

Pla de Suport al Tercer Sector Social.

Però això no ha impedit que finalment també nombrosos programes i polítiques de cohesió social s’hagin vist afectats per les retallades i els problemes de tresoreria del Govern: dependència, renda mínima d’inserció, polítiques d’ocupació, programes d’habitatge, beques menjador, escoles bressol, programes de rehabilitació de presos, cooperació al desenvolupament, etc. 

Les entitats socials també han estat víctimes directes de la situació. D’una banda per l’increment continuat del nombre de persones amb dificultats que s’adrecen als seus serveis. De l’altra, per la reducció -dràstica en alguns casos-, dels pressupostos públics, la qual s’ha traslladat als preus i les condicions dels concursos, als imports de les subvencions, i als preus dels mòduls i serveis. I, en tercer lloc, per reiterats incompliments per part del Govern dels seus compromisos de pagament.

El resultat global és un retrocés en les polítiques de cohesió social, una pèrdua de drets socials conquerits, i un afebliment del teixit d’entitats socials, amb acomiadament de professionals, reducció o tancament de serveis i precarització de les condicions de treball. Un fet que contrasta amb l’increment escandalós de les xifres d’atur, del nombre de famílies desnonades del seu habitatge habitual, dels infants que no poden accedir al menjador escolar i, en definitiva, dels elevats índexs de pobresa i desigualtat social.

Però les dificultats que sempre hem tingut a Catalunya per disposar d’unes polítiques socials a l’alçada dels reptes de la nostra societat, i que s’han fet més evidents en el moment actual, també tenen una relació molt directa amb les deficiències del nostre model d’autogovern i de finançament. I en part són conseqüència, doncs, del problema més general d’encaix entre el nostre país i l’estat espanyol. Perquè mentre que l’índex de pobresa i les necessitats socials de Catalunya no són gaire diferents a les d’altres territoris d’Espanya, els recursos que l’Estat ens retorna per fer-hi front s’han situat els darrers anys, de forma reiterada, clarament per sota dels percentatges que ens correspondrien.

En l’àmbit de la dependència el govern espanyol no només ha restringit els drets que atorgava la llei, sinó que ha disminuït encara més la seva aportació econòmica molt per sota del 50% que preveia la llei, abocant el govern català a assumir més despesa de la que li pertocava per no deixar desateses a milers de persones dependents. Quelcom semblant ha passat amb el Fons per a la integració, l’acollida i el reforç educatiu per a immigrants, que l’Estat ha eliminat i la Generalitat també ha hagut d’assumir parcialment. I en polítiques actives d’ocupació, la dràstica reducció de les transferències de l’Estat ha deixat els serveis d’ocupació de Catalunya, les entitats del Tercer Sector col·laboradores i els centres especials de treball en una situació deplorable.

El Tercer Sector Social català també hem viscut de prop els incompliments de l’Estat amb els fons del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. Primer, perquè any rere any les entitats socials catalanes hem rebut només entre un 12% i un 14% d’aquests fons, un percentatge que està molt per sota del 19% que ens correspondria per població, i del 25% que ens correspondria d’acord amb l’aportació dels contribuents catalans. 

Segon, perquè la Generalitat és qui hauria de gestionar i distribuir a Catalunya aquests recursos, d’acord amb les competències exclusives que li atorguen la Constitució i l’Estatut en polítiques socials. I, tercer, perquè l’Estat fins i tot ha incomplert dues sentències judicials de 2010, del tribunal Suprem i del Constitucional, que l’obligaven a transferir aquests fons al govern català.

Continuar llegint l'article

“El nostre ministre d'Afers Estrangers [Héctor Timmerman] és a Nova York per presentar una demanda a les Nacions Unides a causa de la militarització i la introducció d'armament nuclear a les Malvines”, informava ahir en to solemne la presidenta argentina, Cristina Fernández.

La reclamació de la sobirania de l'arxipèlag, ocupat pel Regne Unit des del 1883, ha escalfat força les relacions bilaterals entre Londres i Buenos Aires, des d'on ahir s'acusava el govern del primer ministre britànic, David Cameron, de prioritzar l'aspecte bel·licista de la disputa per raons de política interna.

Per contra, el líder britànic va qualificar els argentins de “colonialistes” pel fet de no respectar el dret a la lliure determinació dels habitants de les Malvines, unes 3.000 persones que es consideren britàniques i que no volen saber res dels veïns continentals. “L'Argentina descobrirà quan vagi a l'ONU que una part clau dels estatuts d'aquest organisme és el suport a l'autodeterminació”, advertia Cameron.

Per a Kirchner, en canvi, l'arribada des de Londres del destructor HMS Dauntless a les aigües de l'Atlàntic sud “implica un greu risc per a la seguretat internacional” i per això ha decidit portar el cas al Consell de Seguretat i a l'Assemblea General de l'ONU. L'executiu argentí també es feia ressò d'una versió de la premsa britànica sobre la presumpta arribada d'un submarí nuclear i va lamentar que el príncep Guillem estigui en missió a l'arxipèlag “amb roba militar i no com a civil” en missió de pau. El Regne Unit ha rebutjat les acusacions amb l'argument que l'enviament naval i la gira del príncep són “de rutina”.


Data polèmica

La presentació de la demanda a l'ONU ha aixecat molta polseguera a Buenos Aires, segurament perquè s'acosta el 2 d'abril, data en què es compliran 30 anys de la guerra que va enfrontar a argentins i britànics pel control de les Malvines.

La presidenta va fer l'anunci envoltada de governadors, de dirigents de l'oposició i de líders sindicals en un gest polític d'unitat però que toparà amb l'escull conegut que el Regne Unit és membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i hi té capacitat de vet.

Font

L'Ajuntament de Torroella de Montgrí -governat per un tripartit format per CiU, PP i L'EST- ha acceptat la construcció d’una mesquita a la zona industrial del municipi.

L’actual alcalde, Jordi Cordón, va retirar la llicència que l’anterior govern d’ERC havia donat cinc dies abans de les eleccions per a la construcció de la mesquita, al·legant que trencava "l'harmonia urbanística", però finalment ha decidit concedir els permisos després d'alguns canvis al projecte.

D'aquesta manera, s'han tret uns quants arcs i la ornamentació daurada de la façana prevista en un principi i es conserva l'estètica àrab, amb minaret inclòs. Està previst que les 430 places d’aforament siguin utilitzades també pel col·lectiu musulmà de les poblacions veïnes.

El líder de PxC, Josep Anglada, ha dit que "és una vergonya la imposició del centre islàmic que durà la pèrdua de la identitat del poble de Torroella de Montgrí. És quan m’assabento d’aquestes coses que em pregunto on carai és Duran i Lleida, que durant la campanya va parlar tant d’immigració i ara ha desaparegut. Deu estar hivernant".

'La política a l'era de les xarxes', a càrrec de Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia política i social, investigador de la fundació Ikerbasque i director de l'Institut de Governança Democràtica.

Presentació: Ignasi Genovès i Avellana, director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, i Josep Xavier Hernández i Moreno, director del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Daniel Innerarity és catedràtic de filosofia política i social, investigador de la fundació Ikerbasque i director de l'Institut de Governança Democràtica. Ha estat professor invitat a diverses universitats europees i americanes, i recentment a la Universitat de la Sorbona i a l'Institut Europeu de Florència.

Doctor en filosofia, va ampliar els seus estudis a Alemanya (com a becari de la Fundació Alexander von Humboldt), Suïssa i Itàlia.

D'entre els seus darrers llibres, destaquen: Ética de la hospitalidad, La transformación de la política (III Premi d'Assaig Miguel de Unamuno i Premi Nacional de Literatura en la modalitat d'Assaig 2003), La sociedad invisible (Premi Espasa d'Assaig 2004), El nuevo espacio público, El futuro y sus enemigos, La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales (amb Javier Solana) i La democracia del conocimiento. Alguns dels seus llibres s'han traduït a França, Portugal, Estats Units, Itàlia i Canadà.

Col·labora a El Correo i El País, i a la revista Claves de razón práctica. La revista francesa Le Nouvel Observateur el va incloure el 2004 en una llista dels 25 grans pensadors del món.

Webs: daniel-innerarity.net i globernance.com

Data: Dimecres, 25 de gener de 2012.

Hora: 10 - 11.30 h.

Lloc: Sala d'actes del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada,  C. Ausiàs Marc, 40,  08010 Barcelona.

Inscripcions

Emplenant el formulari web fins al 22 de gener. Uns dies abans de la sessió, rebreu confirmació de la vostra inscripció.

Objectiu de la sessió

¿Quina és la funció de la política en un món interdependent, estructurat en forma de xarxa, en una societat del coneixement?

Programa

1. El desconcert de Leviatan

2. Una tensió democràtica

3. La utopia de la desintermediació

4. Les urnes i els somnis

5. La desconfiança democràtica

6. Paradoxes de l'autodeterminació

7. La representabilitat de la societat

OMAIRA BELTRÁN. Fa uns mesos vaig ser a la conferència de l’exministre escocès d’Empresa, Economia i Turisme, el Sr. Jim Mather, organitzada pel Cercle Català de Negocis i l’exdelegat del govern al Regne Unit, en Xavier Solano. Vaig tenir la sort de conèixer personalment aquesta gran personalitat i encara em donen voltes pel cap algunes impressions que em va deixar.

La primera és la seva capacitat de treball i el seu positivisme. En la ment de Jim Mather tot és possible. Aquesta frase sembla treta del llibre ‘El secret’, però en realitat és una de les peces claus que li falta al puzzle de la independència catalana. Tenir una actitud positiva i visualitzar la independència com a tal. En Jim va explicar que el seu partit va començar a gestar el que serà la independència d’Escòcia ara farà uns 10 anys, quan en aquest país ningú creia en aquesta possibilitat. Actualment, gràcies a la tasca del seu partit, l’Scottish National Party (SNP), és previsible que Escòcia celebri un referèndum sobre la independència abans del 2015.

Des que van començar a treballar pel que ara estan a punt d’aconseguir, la independència, ho van fer amb positivisme i no pas amb aquesta mena de temor que arrossega l’independentisme català. Vaig sortir tan motivada d’aquesta conferència que em van fer venir ganes d’anar a viure a Escòcia i contagiar-me d’aquest positivisme que tenia gairebé oblidat. Positivisme que, a més, és inherent al meu caràcter, però que he vist anar extingint-se poc a poc. Això sona una mica negatiu, però és simplement realista. No obstant això, hi ha un punt positiu que podem rescatar, i és un altre aspecte que encara recordo d’aquesta conferència: Quan van preguntar a en Mather com s’havia tractat la immigració a Escòcia, ell va respondre que la immigració sempre era positiva, que la diversitat era riquesa i que un dels grups més actius i que havien ajudat molt, havien estat els escocesos d’origen pakistanès, que també treballaven per la independència d’Escòcia.

Positivisme i diversitat. Hi ha algú més positiu i optimista que aquell que va deixar la seva terra a la recerca de millors oportunitats? Possiblement només algú que vol reconduir la història del seu poble i fer-lo lliure. És hora que la solidaritat s’estengui més enllà de la crisi i que entre pobles que comparteixen coneixements, força, valor i positivisme, tinguem tots la humilitat d’acceptar que sempre podem aprendre l’un de l’altre. Que els que vam venir de fora, ja estem dins. Que els que són d’aquí, en qualsevol moment poden marxar lluny i que els que volem un país lliure necessitem de la visió positiva que ens assegura que tot pot ser possible. Tindrem també els catalans el 2015 el nostre referèndum per la independència? Pot ser serà abans? Qui ho sap, però el que sí queda clar és que només ho aconseguirem amb una actitud positiva i integradora.

Font



Imatge Vot. canalsolidari.org

Quins partits es comprometen a tancar els CIEs?, quines formacions prometen acabar amb les batudes racistes?, què proposen les diferents formacions per garantir els drets de les persones immigrants? Recollim les polítiques en matèria d’immigració dels partits amb representació parlamentària.
>> PSC: El seu programa proposa integrar la immigració com a eix transversal a totes les polítiques de protecció de col·lectius susceptibles de vulnerabilitat, discriminació o desigualtat i fomentar una educació antirracista que promogui comportaments tolerants i sensibles a la diversitat cultural. Altres de les seves propostes són accelerar l’homologació de títols i el reconeixement d’habilitats laborals adquirides en els països d’origen o en tercers països i millorar l’educació sanitària entre les dones d’origen immigrant en qüestions relacionades amb la planificació familiar.
També es promet el desenvolupament d’un urbanisme inclusiu que ajudi a prevenir la segregació i la formació de guetos o borses d’exclusió i la generació d’espais de convivència i d’accés a béns culturals que promoguin la interculturalitat. El programa del PSOE inclou l’impuls d’una “gestió internacional que permeti adequar millor els moviments migratoris a les diferents realitats de cada moment, incloent-hi la tornada voluntària o la immigració a noves destinacions“.

>> CIU: En el seu programa assenyalen que reforçaran la lluita contra la immigració irregular i vetllaran perquè l’Estat “compleixi amb les obligacions establertes en les polítiques de tornada”. També proposen que per l’obtenció de la residència permanent sigui requisit l’obtenció de l’arrelament, expliquen que demanaran l’establiment d’un període de dos anys “per a garantir el procés d’integració” i estudiaran en quins casos particulars es pot establir la possibilitat de reinstaurar el control de les fronteres.

>> PP: En el seu programa electoral proposen la regulació de les condicions d’accés a la nacionalitat, la vinculació de la immigració a les necessitats d’ocupació del país, una aposta per la immigració qualificada, el control de fronteres i la integració a través de l’educació. La mesura més polèmica és l’examen “d’espanyolitat”, que significarà l’enduriment de les condicions d’accés a la nacionalitat. El partit conservador també aposta per “donar una solemnitat adequada a l’acte d’adquisició de la nacionalitat espanyola” i regular “per llei la nacionalitat per carta de naturalesa als ciutadans dels països iberoamericans que compleixin dos anys de servei en les forces armades”. En el seu programa trobem també una aposta explícita per un model d’immigració circular: “de manera que els estrangers vinguin al nostre país quan hi ha ocupació i tornin al seu país quan no hi hagi, i puguin acumular els seus períodes de treball temporal”.

>> ERC: Es compromet en el seu programa a trobar mecanismes adequats que permetin, a les persones que estan treballant de manera irregular, obtenir una autorització administrativa per treballar i ampliar els supòsits per poder obtenir un permís temporal de residència i per buscar feina. Altres de les seves propostes són avançar en el dret de participació política de les persones immigrades en les eleccions locals sense limitacions del dret en funció dels països d’origen i promoure canvis en la Llei d’estrangeria de manera que per aconseguir la nacionalitat només facin falta 5 anys d’empadronament i no els 10 anys que es demanen ara.

>> ICV-EUiA: Al seu programa es comprometen a garantir un enduriment penal del racisme i que sigui causa per a la inhabilitació de càrrecs públics, a canviar la Llei d’estrangeria per garantir una política d’acollida basada en la inclusió social de les persones migrades i a agilitzar els processos de regularització per arrelament, renovació dels permisos de residència i treball i sol·licitud de reagrupament familiar. A més, també mostren la seva intenció de tancar els centres d’internament per a estrangers (CIEs) i de modificar la Constitució espanyola per tal d’incorporar el reconeixement del dret a vot per a les persones immigrades en totes les eleccions, a partir dels tres anys de residència a l’Estat espanyol.

Extret del WEB Canal Solidari

Aquesta nova campanya reclama que els residents estrangers que viuen a Espanya puguin votar i presentar-se com a candidats en les eleccions ja que esconsidera que possibilitar l’exercici dels drets polítics a aquests ciutadans és un element clau per a la seva total integració. El organitzadors de la campanya "Aquí visc, aquí voto!". Per una ciutadania plena’ consideren que no existeix una democràcia plena sense un sufragi universal real que inclogui a tots els membres de la comunitat socio-política d’un país. També sostenen que la desigualtat i l’exclusió socio-jurídica de determinats grups de manera continuada posa en risc la convivència i la cohesió social. La campanya inclou accions de sensibilització, incidència política i implicació de la societat civil.

Associacions d'immigrants reclamen el dret al vot en les eleccions

Aquí visc, aquí voto!, és el lema de la campanya que una vintena d'organitzacions d'immigrants ha engegat per reivindicar el dret a triar als representants polítics del país en el qual viuen.

Les organitzacions, les quals es troben Federació Estatal d'Associacions d'Immigrants i Refugiats a Espanya (Ferine), ACNUR-Les Segovias, SOS Racisme, Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) o Ecologistes en Acció, han subscrit un manifest en el qual conviden a altres associacions a defensar la iniciativa.

Reclamen el dret al sufragi actiu i passiu per a totes les persones migrants que resideixen a Espanya -prop de 2.400.000- i exigeixen la reforma de la Constitució i de la Llei d'Estrangeria, entre altres lleis.

L'escrit critica l'ús partidista de la migració en la campanya i "la utilització de la xenofòbia per treure un rèdit electoral per part de diferents partits polítics".

"La retallada dels serveis públics afecta en major mesura a la població immigrant, oblidant-se que en els anys del 'miracle econòmic' van ser les persones migrants les que van contribuir a la creació de riquesa", afegeix.

En la presentació de la campanya, que van a difondre a través de conferències en les seves associacions, el representant de Ferine Gilberto Torres ha assegurat que "no han estat els immigrants els que han causat la crisi, sinó bocs expiatoris".

Des de la AMDH, Farah Chengly ha lamentat que a Espanya "solament 322.633 estrangers puguin votar en els comicis municipals" i que no se segueixi l'exemple d'alguns països europeus, com Bèlgica, on es reconeix aquest dret per a la població migrant.

Més detalls de la campanya aquí.

Més de 700 musulmans assisteixen en un oratori de Terrassa a un col.loqui amb Àngel Colom.
Fins i tot les mesquites debaten el pacte fiscal en la línia del concert, que el Parlament va aprovar de forma inicial divendres. Més de 700 musulmans van participar ahir a la nit en una mesquita de Terrassa, a un col·loqui sobre la crisi i el dèficit fiscal amb el secretari d'immigració de CDC, Àngel Colom, al qual també va assistir el diputat nacionalista Josep Rull.
La trobada va analitzar com afecta la crisi econòmica el col·lectiu immigrant, i l'espoli fiscal que pateix Catalunya. Colom va explicar als musulmans l'aposta a favor del concert que faran a partir de les eleccions generals del 20 de novembre el govern i el Parlament catalans, i la iniciativa va ser acollida amb un aplaudiment majoritari dels musulmans.
També es va tractar en el col·loqui el paper de la llengua catalana en el procés d'integració a Catalunya dels nouvinguts, i aquí va aparèixer algun detractor. Els dirigents de CDC es van mostrar a la sortida molt satisfets del debat, però també "trasbalsats" per com la crisi afecta alguns col.lectius de nouvinguts. / Font.

S'ha dit encertadament que quan alguna cosa important desapareix sense deixar-ne una altra substitutòria s'origina un buit i confusió. Aquesta observació és adequada a l'àmbit de la política.
La democràcia s'ha esvaït o potser s'ha anat diluint, els canvis soferts en els últims vint anys, els anys de trànsit entre els dos segles, entre la postmodernitat i la contemporaneïtat, han transformat la societat i l'han deixada orfe de referents. El buit que ha deixat la política és ocupat per la no- política i la representant organitzada d'aquesta és el populisme, el missatge primari sense cap mena d'elaboració intel·lectual que destil·la racisme, xenofòbia, rebuig de la diferència.
El populisme és desvergonyit, es fonamenta en els budells i no en la reflexió, es recolza en la misèria intel·lectual i la pobresa econòmica. El missatge, simple i barroer però amb un eco no menyspreable social, s'estén en expressions subtils o descarnades als discursos i programes dels partits polítics amb un model de societat, amb ideologia. El populisme no en té d'ideologia però el seu contacte enverina. I malauradament ha enverinat el bon discurs de CiU per boca de Duran i Lleida.

Desconcertada he escoltat les paraules dén Duran, que lidera una formació que s'identifica com demòcrata-cristiana i és la veu de CiU al Congrés. L'immigrant pot tolerar-se com a servent de la burgesia dels barris alts, però no a l'escola ni al veïnatge, són paraules duríssimes, extravagants, errònies, insultants. Populisme en estat pur, com el de n'Albiol.
Nosaltres no donem el vot al PP, en rebutgem la ideologia i el discurs. No votem candidats com n'Albiol, els rebutgem. Quan Duran ha assumit el discurs de la supèrbia anti-immigració, argumentat amb els tòpics del populisme més rebutjable quan parla de la convivència o més ignorant quan parla de l'escola, quins dubtes no hem de sentir sobre el nostre vot ?
El populisme es presenta com un -isme del poble, però és una malaltia endèmica del sistema democràtic, una cèl·lula destructiva que s'alia amb el malestar del carrer o d'un carrer i es disfressa en un partit. El bon discurs político-electoral de Duran és , malauradament, infectat de populisme, cal reflexionar i extirpar la malatia d'arrel, cal que CDC no en permeti la infecció político-social. Cal una rectificació sincera i exemplar. No és aquest el discurs ni de CDC ni d'un partit demòcrata català. Així no es guanyen vots, se'n perden i amb ells les lleialtats.
Cal mantenir-se amatent i no deixar caure en el buit l'espai honorable de la política.

Anar al bloc de Carme-Laura Gil

El candidat de CiU per Barcelona a les eleccions espanyoles diu que 'la immigració ja és un problema' i que 'endarrereix' el nivell escolar dels centres públics
El candidat de CiU per Barcelona a les eleccions espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida, ha afirmat avui que, en aquest moment, 'la immigració ja és un problema', segons ha informat l'ACN. Segons Duran, la qüestió 'no s'ha administrat amb rigor' i els ciutadans es troben que 'el seu pis no es ven a preu de mercat perquè cada dia van més immigrants a comprar a la botiga del costat' i s'adonen que el nivell escolar dels centres públics on van els seus fills 's'endarrereix' per la presència massiva d'alumnes nouvinguts. En un to visiblement dur, el candidat de CiU ha dit en un dinar de Tribuna Barcelona que 'qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no hi ha de fer res'.
'La immigració és un problema, i s'han de dir les coses pel seu nom'. Contundent, Duran ha parlat d'immigració tot assegurant que 'els que vénen són persones i tenen uns drets que s'han de garantir', però ha alertat que 'no és el mateix que una persona tingui un immigrant a casa seva de servei i visqui a Sarrià o Pedralbes, que aquell que viu a un bloc on va a comprar un immigrant i després un altre i al final el seu pis no es pot vendre a preu de mercat'.
Duran, a més, ha volgut concretar que el 'problema' de la immigració afecta la qualitat i el nivell de l'educació. 'No és el mateix el que porta el fill a una escola privada o concertada, que el que el porta a una escola pública, hi ha molts immigrants a les escoles i això comporta un endarreriment en el rendiment global de l'aula'. 'Això és un problema per molta gent i s'ha de tenir present', ha sentenciat.
El candidat de CiU ha avançat també que la federació parlarà d'immigrants i de polítiques d'immigració en la campanya, perquè, ha considerat, durant els darrers anys, el tema 'no s'ha sabut administrar amb rigor a casa nostra'. En aquest sentit, ha volgut explicar que tot i que els catalans 'som gent d'acollida', els nouvinguts 's'han d'integrar, i tenim uns valors, una llengua, una cultura, un respecte al paper de la dona, uns deures que s'han de complir'. 'Qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no hi ha de fer res', ha sentenciat Duran. / Font