..... Inici | Ràdio | Recerca
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Islam. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Islam. Mostrar tots els missatges

Cicle “Què passa al món?” Controvèrsies públiques sobre els drets de grup per als musulmans a Europa: L’escletxa entre no musulmans i musulmans

A partir de l’estudi de quatre països amb tradicions polítiques diferents pel que fa el reconeixement de les minories ètniques i religioses –el Regne Unit, els Països Baixos, França i Dinamarca– aquest cicle abordarà les opinions de persones no musulmanes i musulmanes sobre els aspectes religiosos dels drets de grup. Es presentaran les diferències entre països analitzades en base als enfocaments polítics i els debats públics sobre l’acomodacióde l’Islam. Igualment, s’examinarà en quina mesura i com aquestes posicions “oficials” sobre l’acomodació de l’Islam es reflecteixen en l’escletxa entre els no musulmans i els musulmans. 

La conferència anirà a càrrec de Paul Statham, professor de Migracions i Director del Sussex Centre for Migration Research a l’Escola d’Estudis Globals de la Universitat de Sussex, que dialogarà amb John Palmer, investigador Marie Curie a GRITIM – UPF (Interdisciplinary Research Group on Immigration). El debat serà moderat per Ricard Zapata-Barrero, director de GRITIM-UPF (Interdisciplinary Research Group on Immigration) i investigador sènior al Departament de Ciències Polítiques i Socials. 

El 2 de desembre 2015, 18.30h, al CIDOB, sala Jordi Maragall. Carrer Elisabets 12, Barcelona.
Idioma: anglès 

ORGANITZAT PER: 

CIDOB i GRITIM-UPF amb el suport del programa Europe for Citizens.
 
Per confirmar assistència, punxeu aquí: http://www.cidob.org/inscripcion_a_actividad/?act=59365

Por Gisella Evangelisti*
1 de mayo, 2015 - Najat Vallaud-Belkacem es una joven mujer de una elegancia sobria, pelo corto y ojos vivos. Es la primera mujer nombrada Ministra de la Educación en la historia francesa, y eso a sus 37 años. No pertenece a una sólida familia burguesa, como habría que esperarse, sino a una familia humilde de un pueblo del campo marroquí, donde de pequeña acompañaba el abuelo a pastar las cabras. La suya es una de las (¿pocas?¿muchas?) familias que emigrando a Francia ha realizado algo más que todos sus sueños.
Najat se ha revelado una estudiante modelo en Amiens, y después de graduarse en la ENA (prestigiosa business school), ha entrado en el círcuito de los pesos pesados de la política. En la actualidad está casada con un alto funcionario del Estado, es madre de dos mellizos, (un niño y una niña), y ha llegado a ser una de las más valoradas políticas socialistas en Francia.
Portavoz del gobierno Hollande mientras el presidente perdía el favor popular, sucesivamente ha tenido la cartera de Juventud, Urbanismo y Deporte. Como Ministra de los Derechos de la Mujer, ha legislado en unos temas controvertidos, penalizando los clientes de prostitución y promoviendo la ampliación del derecho al aborto. Recientemente ha recibido el encargo de ocuparse de la educación pública, un sector donde se respira y maximiza la frustración social de estos últimos años de crisis económica y política.

La frustración social y la crisis de autoridad

Una buena película de Laurent Cantet, “La clase” del 2008, Palma de oro al festival de Cannes, muestra las difíciles relaciones entre alumnado y profesores en un salón donde se juntan chicos y chicas de barrios populares, hijos e hijas de inmigrantes africanos, con otros de familias francesas. No se trata, sin embargo, solo de problemas de relaciones interculturales en una sociedad compleja, que mantiene en la periferia de Paris un centenar de barrios “sin ley ni rey”, (como los define el psicoanalista tunecino Fethi Benslama) habitados sobre todo por árabes, y donde de un momento a otro podrían explotar nuevas revueltas, como las del 2005. Más en general, de hecho, muchos desdichados profesores de la escuela pública viven una crisis de autoridad frente a los alumnos, cuyos padres han dejado de educarlos a las más elementales reglas de respeto entre las personas. ¿Cómo se ha llegado a esto?
Desde la revolucion cultural del mayo de 1968, cuando millones de jovenes en toda Europa salieron a la calle a contestar el autoritarismo presente en la escuela, la politica, la familia, las iglesias, se han ensayado, justamente, nuevos modelos de familia, menos hipócrita y autoritaria, pero en muchos casos los padres no han sabido definir un nuevo compendio de derechos y deberespara los hijos, criando a veces pequeños tiranos. Ahora que las expectativas de un futuro próspero se han reducido, la rabia juvenil puede expresarse de forma desordenada y destructiva.

¿Un choque de civilizaciones?

La  imagen de la neo ministra de Educación, tan fotogénica y responsable, sobria y moderadamente musulmana, es una buena publicidad para la escuela francesa, que quiere ser (o mostrarse) abierta al multiculturalismo aun en tiempos difíciles. No le faltan a Najat Vallaud, por supuesto, unas ácidas críticas de parte de la extrema derecha del Front Nacional, fundado en 1972 por Jean Marie Le Pen, con el lema “La Francia a los franceses, fuera todos los inmigrantes”. Curioso lema este del ex paracaídista de la Legión Extranjera, condecorado en las guerras coloniales francesas de Algeria (por qué no, entonces, “Africa a los africanos”?), Indochina y Suez. A pesar de haber sido multado por defender los crimenes de guerra y definir las camaras de gas nazi donde fueron matados millones de judíos un “detalle de la historia”, en 2002 Le Pen se presentó como candidato a la presidencia de la República, obteniendo el 16,8% de los votos. Y no han terminado allí sus travesuras.
En estos días se le han encontrado en un banco de las Bahamas, en una cuenta a nombre de su mayordomo, para esconderlos al fisco, unos 2,2 millones de euros, muchos de los cuales en lingotes de oro. Aunque su hija Marine Le Pen, actualmente leader del Frente National, haya decidido desligar su imagen de la del impresentable ex militar colonialista, ella sigue aprovechándose de la crisis económica para fomentar el racismo contra los inmigrantes, pues “roban el trabajo a los franceses”.
A Najat Vallaud, marroquí y francesa a la vez, entonces le espera una dificil tarea, pero también un “desafio entusiasmante”, como ella misma afirma en una entrevista al periódico italiano “Corriere della Sera”. Pues vivimos un momento en que los modelos de integración de los inmigrantes extranjeros en varios países europeos muestran sus límites, y hay que hacer nuevas propuestas.En especial son cuestionados los modelos de “convivencia separada” que se pratican en Holanda, Gran Bretaña, partes de Alemania o Italia, cuando grupos de inmigrantes de la misma origen se reagrupan en el mismo barrio, voluntaria o involuntariamente, manteniendo así más firme su identidad étnica, pero reduciendo los intercambios culturales con el resto de la sociedad. Esto afecta especialmente a las mujeres amas de casa, que no aprenden el idioma del país, auto limitándose las relaciones con el mundo exterior. Se ha observado también que los jovenes inmigrantes que no logran expresarse en buen francés y terminar sus estudios, caen con más frecuencia en conductas violentas, mientras los que han adquirido “valores ciudadanos”, sintiéndose parte del país, tienen mejores notas.
Ofensiva en Francia contra las mezquitas. Foto: Alerta Digital
Otra cuestión abierta que lleva a encarnizados debates: ¿es oportuno permitir la construcción de más mezquitas en los municipios europeos (respetando el derecho de todo ser humano a expresar sus creencias religiosas) cuando la mayoría de ellas son financiadas por Arabia Saudí, que fomenta un islamismo radical y fundamentalista, basado en el odio contra Occidente?
Sin embargo, mientras también las derechas locales soplan sobre el fuego de una supuesta “guerra de civilizaciones”, muchos europeos creen, contra vientos y mareas, que es cada vez más necesario encontrar unsistema de valores compartidos en que los ciudadanos y ciudadanas, de cualquier sexo, origen y creencia religiosa, se reconozcan para una convivencia civil y digna para todos. En este sentido, las escuelas públicas juegan o podrían jugar un gran papel, en la creación de la “conciencia ciudadana” en la juventud, siendo unos de los pocos epacios realmente multiculturales en Europa, aun en medio de  las dificultades generacionales y sociales arriba mencionadas.

¿Qué valores compartimos los ciudadanos y ciudadanas?


Alumnos franceses en la escuela de Nantes. Foto: Laicismo.org
¿Cuál el método escogido en Francia para definir estos valores? Repitiendo una experiencia realizada en 2012 en las escuelas superiores sobre el tema de la investigación, Najat Vallaud ha convocado asociaciones, profesores, padres, estudiantes, politicos locales, abriéndoles las escuelas de todo el país en las “Asises (Asambleas) para los valores de la República”. El 12 de mayo, concluido el proceso de consulta, serán difundidos los resultados.
Un primer logro está siendo la fuerte participación social: hasta en los pueblos más pequeños hay asistencia de 300-400 personas, y las discusiones son apasionadas.
¿Cuáles son los límites de la libertad de expresión?, por ejemplo. Se trata de un tema candente, después de la matanza por manos de fundamentalistas islámicos de los periodistas satíricos de la revista “Charlie Hebdo”, que se habían atrevido a tomar el pelo al profeta Mahoma, en el pasado enero. En señal de protesta y para reafirmar la libertad de expresión como una libertad básica en la república, salieron a la calle cuatro millones de franceses, como se recordará, entre ellos los musulmanes moderados luciendo en sus carteles el lema “No (los mataron)  en mi nombre”.
Además: ¿tienen todavía vigencia y sentido en tiempos neoliberales los pilares éticos de “Fraternité” y “Egalité”, surgidos de la revolución francesa? Para asesorar a los profesores sobre estos temas, unos mil expertos están viajando por Francia, enviados por el Ministerio de Educación.

Los videojuegos y la necesidad de una alfabetización mediática

Otra fuente de preocupación para padres y profesores, es el uso desmedido entre niños y adolescentes de internet y videojuegos (de por sí unos instrumentos neutros, que podrían ser de utilidad o de daño, como todos los gadget tecnológicos). Pero, al parecer, cada vez más adolescentes pasan horas aislados, en el mundo de fantasía donde se pueden “matar” con tremendos bazooka los “enemigos”, (desde gatos a vecinos) o asistir en los videos pornográficos a acoplamientos salvajes de hembras ninfomaníacas con machos alfa (difundiendo  así una idea de la sexualidad como puramente animal, con todo respeto por los animales). O leer embobados mensajes delirantes que fomentan el racismo y la violencia política.
El triste caso de un adolescente catalán, adicto a videos violentos, que recientemente en Barcelona ha matado un profesor y herido otras cuatro personas con una ballesta, pone por eso un gran interrogante. Los medios locales lo definieron apresuradamente como un episodio aislado de “brote psicótico”, para evitar hacerse preguntas incómodas, como éstas: ¿cuánto tiempo gastan los padres hablando con sus hijos?, ¿cuánto saben y pueden orientarlos sobre este tipo de mensajes?
Por eso los Ministros de Educación europeos reunidos en París el 17 de marzo, han subrayado la necesidad de una “alfabetización mediática”, para que los chicos puedan entender el lenguaje audiovisual, y resistirse a los mensajes de discriminación, violencia y adoctrinamiento politico.
Pero lo más impactante de todo el proceso francés es quizás la iniciativa de unos 4000 ciudadanos y ciudadanas de a pie, sean abogados como barrenderos, amas de casa como managers, cada cual con experiencias por contar a los y las estudiantes, que se han ofrecido voluntariamente al Ministerio de Educación para difundir en las escuelas  los valores de la república. Como los reservistas sirven al ejército, ellos y ellas quieren servir a la escuela.
Entre ellos, está Latifa Ibn Ziaten, la madre de uno de los soldados asesinado por Mohammed Merah, un joven hijo de inmigrantes algerinos, que mató a siete personas, entre militares y judíos, en 2012 en el Midi francés, después de haber participado en entrenamientos jhaidistas en Pakistán, y adicto a los videos de degollamientos practicados por los terroristas. Latifa, con el corazón en la mano, va por las escuelas hablando a la juventud contra los peligros del fundamentalismo islámico, y le ruega de resistirse al encanto de los mensajes que ven a los terroristas suicidas como héroes invictos.
Finalmente un ejemplo de colaboración entre la sociedad y la escuela, superando los prejuicios culturales, y las críticas reciprocas entre una escuela que “ha perdido autoridad y ya no no sabe educar”, y unos padres “que ya no saben que hacer con sus hijos y descargan sobre la escuela toda tarea educativa”. Deseamos a todos los protagonistas de esta experiencia democrática, una saludable reflexión sobre valores y la definición de mejores prácticas educativas.
—-
*Gisella Evangelisti es escritora y antropóloga italiana. Nació en Cerdeña, Italia, estudió letras en Pisa, antropología en Lima y mediación de conflictos en Barcelona. Trabajó veinte años en la Cooperación Internacional en el Perú, como representante de oenegés italianas y consultora del Fondo de Naciones Unidas para la Infancia (UNICEF, en inglés) en países latinoamericanos. Es autora de la novela “Mariposas Rojas”.

Font: Servindi

Acte central #StopIslamofòbia

dijous, 19 de febrer del 2015. De 18:00 a 21:30

Aula Magna UB Raval

Carrer Montalegre, 6. Barcelona

Taules rodones sobre la islamofòbia a les institucions, als mitjans i al carrer. Interludis artístics. Lectura de la declaració.

Esdeveniment a Facebook. Al web

Intervenen:
Benet Salellas
Carles Solà
Deeba Ashgar
Dolors Bramon
Fatiha El Mouali
Fatima Ahmed
Iolanda Maurici
Jordi Moreras
Justícia x Yassir
Luz Gómez García
Mawa N’Diaye
Natalia Andújar
Rosa Canyadell
Salim Benamara
Wafaa Moussaoui

Interludis artístics:
Bassem an-Nabris
NaVil
La Xixa Teatre

Organitzen:
UCFR, SAFI

Amb el suport de:
Universitat de Barcelona
Grups de recerca sobre Exclusió i Control Socials
Minhaj ul Quran / Camí de la pau
Centre Cultural Islàmic Català
OSPDH
Observatori de la Vida Quotidiana
Altres andalusos
ISOR – Investigacions en Sociologia de la Religió

En aquesta Jornada els ponents ens presentaran diferents aportacions de l'Islam a les problemàtiques, reptes i inquietuds compartits en la societat actual, en els àmbits de l'economia, la política, l'ecologia i la societat civil.

PER FER-HO COMPTAREM AMB LA PRESÈNCIA DE: A PRESÈNCIA DE:

INAUGURACIÓ II PRESENTACIÓ::

Honorable Sr. Murad Ashraf Janjua. Consul General de Pakistán

Sra. Najia Lotfi. Màster en Banca i Finances. Directora del CEIEFI (Centro de Estudios e Investigación en Economía y Finanzas Islámicas).

Sr. Abdel-latif Bilal ibn Samar. Traductor, editor de l'editorial oozebap i autor del llibre “Eco-Yihad. Apertura de conciencia a través de la ecología y el consumo halal”.
Sr. Raúl González Bórnez. Llicenciat en Ciències Islàmiques per la Universitat Al Mustafa de Qom, Iran. Administrador del Círculo Podemos Musulmanes.

Sr. Taoufik Cheddadi. Sociòleg, islamòleg i diplomat en Ciències Islàmiques i membre de UCIDCAT (Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya).

II LA MODERACIÓ DE::

Sr. Mohammad Iqbal. Secretari General de l'Associació cultural Idara Minhaj ul Quran (Vía de la Paz).


Data: Data: 4 de desembre del 2014 – 17:30h a 21h
Lloc: Lloc: Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, C/ Montalegre 6 - Barcelona 08001(<M> L1-L2 Universitat/ L3 Catalunya).





Amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, l’Espai Avinyó programa al Centre Cívic Casa Elizalde (c. València, 302) la projecció de “Balady”, un documental sobre les dones i la dansa del ventre.

Habitualment, convertim la diferència en exotisme, i les expressions culturals complexes es transformen en poc més que postals coloristes. La dansa del ventre / dansa oriental és un bon exemple d’aquest procés: s’ha estereotipat fins al punt de fer-nos oblidar tots els discursos socials i de gènere que l’acompanyen.
El documental “Balady” connecta o reconnecta la dansa del ventre amb les reflexions sobre la feminitat, els canvis al món àrab o l’art com a vincle intercultural.

Comptarem amb la presència de Emilie Vidal (productora del documental), Devorah Sarabi (ballarina i professora), testimonis del documental i gaudirem d’una petita mostra d’aquesta disciplina artística.

Data: 06/03/2014
Hora: 18h30
Lloc: Casa Elizalde - C/València, 302
L’entrada és gratuïta i no cal inscripció prèvia.
Aforament limitat

El cantant i guitarrista Pedro Burruezo, amb la Nur Camerata en format de trio, arriba amb una proposta que, amb arrels a músiques de procedències diverses, ens porta des del pretèrit fins al futur en un viatge per un món oníric prenyat de poesia, perfums i melodies que ens evoquen l’islam i la seva essència espiritual, profunda i mística. Burruezo, fundador del grup “Claustrofobia” als anys vuitanta, acompanyat de na Maia Kanaan i en Muhammad Yusuf Mayans, ens ofereix un repertori cantat en català, castellà modern i antic i àrab clàssic, amb versos inspirats en poetes místics del món islàmic sufí com Ibn Al-Arabi de Múrcia, Kabir, Rumi, Al-Ghazali i d’altres. Sons moriscos, medievals, contemporanis... sempre amb un mateix missatge espiritual essencial, uterí, íntim, somniador, sincer i radicalment actual.

Pedro Burruezo: veu, guitarra i percussions 
Maia Kanaan: viola i veu 
M. Yusuf Mayans: llaüt oriental i veus

Data: divendres 29 de novembre de 2013
Hora: 21h 30
Lloc: Cinemes Girona
Preu: 5€
Sinopsi: Els estels de paper giren embogits, pintant de colors el cel de Lahore (Pakistan), dies abans de l’arribada de la primavera. Arran de terra, la ciutat bull. Milers de persones preparen apassionadament el Basat, la festa popular mes arrelada. Però no tothom s’estima la festa. En una conflictiva conjuntura política, algunes veus influents de l’islamisme clamen contra el vol d’estels, un costum mil·lenari que consideren salvatge, anti-islàmic i anti-nacional. El govern accedeix a la pressió prohibicionista i amenaça amb aplicar la llei antiterrorista a tots aquells que facin volar estels. Hi ha mobilitzacions de protesta i empresonaments massius. La ciutat es reclou en un trist silenci. Alguns, no obstant això, desafien la llei, estels en mà. Una historia real, però difícil de creure.

Andrés Antebi: Antropòleg i documentalista. És professor de tècniques d’etnografia a la Universitat Pompeu Fabra i ha impartit classes sobre cultura islàmica a la Diputació de Barcelona. Ha estat guionista de documentals i ha publicat diversos llibres dins l’àmbit de l’Antropologia.

Pablo González Morando: Historiador i documentalista. Ha estat assessor històric i guionista de diverses exposicions per la Diputació de Barcelona i ha publicat el llibre Tràgica, roja i gloriosa: Una setmana de 1909.

José González Morando: Va estudiar cinema, a la Universitat del cinema de Buenos Aires i en el CECC de Barcelona, especialitzant-se en càmera i fotografia. Ha realitzat diversos documentals, entre ells, Can Tunis, codirigit amb Paco Toledo i Mauritània. La caravana del cinema. 

Eva Serrats: És arquitecta, fotògrafa i realitzadora de cinema documental. Ha realitzat nombroses exposicions i publicat diversos llibres de fotografia.

Després de cada projecció s’entaularà un col·loqui entre els autors i el públic assistent.

Data: dijous 28 de novembre de 2013
Hora: 21h 30
Lloc: Cinemes Girona
Preu: 5€
¿Banca islámica como alternativa ética?


Dins de la sèrie d'actuacions del Centre d'Estudis Africans “Cartografia de coneixements, cartografia de sabers”, s'ubica aquesta proposta sobre la banca islàmica.
Els bancs, “grans responsables de la crisi del sistema econòmic, tenen per objectiu maximitzar els beneficis constantment. En aquesta cursa que sembla no tenir fi, la banca islàmica representa una alternativa al model financer actual”, expliquen des de l'organització de la jornada.

La banca islàmica proposa una banca, tant per a particulars com per a empreses, amb una opció ètica, transparent i responsable respecte al conjunt de la societat. En aquesta edició de les Cartografies, de la mà de l’economista experta en finances islàmiques Najia Lotfi, es parlarà de la banca islàmica.
Quan parlem de banca o finances islàmiques parlem de banca halal, essent impossible dissociar un concepte de l’altre. Aquesta relació implica que el model bancari ha d’acomplir unes normes, uns principis ètics i una concepció del món en general i de les finances en particular vinculada a l’Islam.

La trobada té lloc el 20 de febrer a les 19:30 h a l'Espai Jove La Fontana, Gran de Gràcia 190 de Barcelona. Més informació: cea.inscrpcions@gmail.com

Entitat redactora: iWith.org
Aquest any, la comunitat musulmana de Barcelona celebra el dia 6 de novembre la festa del sacrifici, (Eïd Al Adha en àrab), coneguda popularment com a "festa del xai". És la festa més important del calendari de l'Hègira o islàmic, i sempre es celebra el desè dia de darrer mes (Dul Hijja), el mes de la peregrinació (al Hajj), el viatge que fan els musulmans a la Meca com a mínim una vegada a la vida. Una diada en la qual els musulmans commemoren, segons la seva creença, el sacrifici d’un xai per part d’Abraham, després que Déu observés la seva fidelitat en estar disposat a sacrificar el seu fill Ismael, tal com recull l’Alcorà.
 
Aquesta festa comença amb una oració col·lectiva matinal que, com en altres ocasions, algunes comunitats de Barcelona faran en equipaments públics de la ciutat. Un cop acabada, la gent ràpidament es dirigeix a la carnisseria o altres punts de recollida a buscar el seu animal, sacrificat com ofrena a Al·là en algun dels diversos escorxadors (com el de Mercabarna) que ofereixen entre els seus productes i serveis el sacrifici dels animals segons el ritual islàmic. El més habitual és que les famílies encarreguin un xai, una part de la carn del qual es destina a les persones més desfavorides.
'El ramadà és un mes de germanor, com el Nadal per a nosaltres'

Hom estima que hi ha gairebé mil cinc-cents milions de musulmans, quasi una cinquena part de la població mundial, acaben avui el ramadà. En parlem amb l'arabista i periodista Jordi Llaonart, que en la darrera entrada al seu bloc ens dóna una visió interessant del ramadà explicant el curiós paper de la televisió durant aquest mes. I hi annexa alguns anuncis que fan broma de les tradicions musulmanes.

Quin paper té la televisió durant el ramadà?

En els països musulmans, pràcticament tothom respecta el dejuni. Per això, la gent, quan plega de treballar i arriba a casa, té una estona abans no pot menjar. Per tant, mentre paren taula i fan el menjar, les famílies obren la televisió. Després de l'àpat, es fan sobretaules llarguíssimes durant les quals la televisió està oberta. Com que la televisió és encesa tantes hores, totes les cadenes aprofiten per fer grans estrenes. Treuen culebrots i hi ha molta gent que s'hi enganxa. També fan sèries històriques en àrab clàssic, programes d'humor, magazins i programes de música.

Quina mena de programes d'humor?

La gent també té sentit de l'humor, com a qualsevol lloc! A nosaltres ens crida l'atenció perquè vivim en una societat a-religiosa i laica i ens sembla que si sentim parlar de religió serà de manera seriosa. Ens costa entendre que es pugui fer broma de la religió. La festa té lloc sobretot a partir del vespre, les nits són llargues plenes de converses i de passejades. Hi ha temps per pregar però també per fer broma.

Avui és l'últim dia del ramadà... hi ha res especial?

L'últim dia no, però l'endemà sí. Després del ramadà, a tots els països se celebra entre un i tres dies d''Aid al Fitr', una festa en què les famílies senceres es troben per dinar. Són dies de festa nacional, la gent no va a treballar.

Ha estat un ramadà com els altres, malgrat les revoltes de la primavera àrab?

Sí, llevat dels països en conflicte. Al món àrab hi passen tantes coses cada any… Ara bé, segur que a moltes mesquites i programes de televisió han pregat per les víctimes que han mort a causa de la repressió dels dictadors. El ramadà sempre és un mes especial. És un mes de germanor, com el nadal aquí. Segur que hi ha hagut temps per la reflexió de tot el que ha passat en molts països àrabs.

_______________________________________________________

Primer ramadà sense Gaddafi

Avui Líbia també posa punt i final al ramadà, com la majoria dels països musulmans. Feia quaranta-dos anys que això no passava perquè des que de Gaddafi va arribar al poder, el ramadà s'acabava uns dies després que a la resta de països. Aquest fenomen també succeeix en altres indrets que no volen seguir la norma general. Demà, per tant, els libis celebraran el primer Aid al Fitr després de la caiguda de Muammar Gaddafi i la principal diferencia serà l'escassetat d'alguns dels productes bàsics, com l'aigua. Tot i així, de ben segur que aquesta festa serà recordada durant molt de temps, els carrers ja són plens de gent que compra menjar per als dinars familiars. Potser aquest any no podran estrenar roba nova ni preparar àpats variats, ara bé, sembla que res no pot espatllar la celebració d'haver aconseguit la llibertat i ja hi ha qui batejat la jornada festiva amb el nom d''Aid de la victòria'.   /font 

Observar més enllà d’un vel per conèixer l’islam Anouar El Machti Abdeselam. Va néixer a Vilassar de Mar i té 28 anys. És musulmà i trenca amb l’arquetip que acostuma a sortir als mitjans de comunicació, perquè ha estudiat ADE i actualment treballa com a gerent d’empreses en un banc. N’hi ha més com ell, però malauradament no són visibles. En aquesta entrevista ens ajuda a conèixer els valors que promou el ramadà i desfer prejudicis sobre l’islam.

Apart del dejuni, quins valors fomenta el ramadà i què el diferencia d’altres mesos?

És un mes on et poses a la pell d’un pobre, et fa reflexionar, és molt important pel musulmà. És un mes sagrat, hi ha valors que no tens en compte un dia normal. El ramadà et fa pensar com pot haver-hi persones que no poden menjar amb tots els recursos naturals que existeixen al món.

I no et posa de mal humor pensar en aquestes coses?

Sí, m’indigna. Però és un mes que no només no pots menjar, beure o mantenir relacions sexuals, sinó que es fomenta l’ajuda als pobres de mil maneres. Una persona que et demana, li dónes, o l’invites a dinar.

Però la veieu com una idea que es pensa durant el ramadà només perquè és tradició i després no es practica gaire, o realment la reflexioneu?

Si ets musulmà has de ser practicant, et comporta sacrificis, no pots dir: sóc musulmà però no faig el ramadà, ni reso les cinc oracions, tampoc aniré a la Meca… Llavors no ets… a veure, ets musulmà, perquè ningú t’ho pot treure, però no ets practicant. La gent pensa que el ramadà és simplement no menjar, no és només això, són moltes més coses. Jo tampoc les segueixo totes, sóc conscient que hi ha moltes coses que no les faig, potser perquè no puc o no vull. Per a un musulmà, el tema de l’islam, és en una escala, una de les coses més importants. Aquest mes reprenc coses que hauria de fer. És un mes molt familiar, si has tingut una petita baralla amb algú, doncs reforces la relació. És un mes per estar tranquil, per reflexionar sobre coses importants, coses de la vida, que el dia a dia no penses. Hi ha gent que li pugui sobtar, m’ho trobo diàriament.

En quin sentit els sobta?

Hi ha gent que no ho mostra però sé que pensa que estic boig, gent que pensa que m’obliguen a fer-ho, però jo ho faig voluntàriament. Moltes vegades penso, com es pot haver creat el món… és fe, jo no et puc dir que he vist això o allò, és fe. Si llegeixes una mica, t’informes, t’omple. Entenc que pugui haver-hi gent que els sorprengui perquè hi ha un gran percentatge de gent jove que no creu en res, o si no veu les coses no les creu. És difícil viure en un lloc on la religió musulmana està una mica mal vista, i a sobre no està arrelada. Per exemple, el tema del mocador, un tema conflictiu. Si el porten és perquè volen, a casa meva ningú està obligat a dur-lo. Anar a la feina i que t’obliguin a treure’t una cosa que tu consideres que vols portar, no ho trobo lògic. Em baso en la llibertat de cadascú. 

Veus el ramadà com un deure o un compromís voluntari?

És voluntari. Potser la meva família m’ha influenciat perquè també són practicants. Al final, quan ja tens una edat per prendre les pròpies decisions… ho faig perquè vull, sinó no ho faria. És un compromís voluntari vers algú o es per a tu? És per mi. Sempre poso el mateix exemple a la gent, jo podria anar a qualsevol lloc, menjar el que volgués i que ningú en fos conscient. Ho faig perquè vull. No tinc por a ningú sinó a altres coses, com per exemple Déu o posa-li el nom que et sembli.