Us deixem un conte per treballar el primer dels Drets humans, el conte es diu
“Com peix a laigua” i ha estat creat pels alumnes de 4t curs de l’any 2007/2008 amb la mestre Montserrat Benito, de l’escola Montseny de Gràcia (Bcn). Forma part d’una recopilació de contes per treballar cada un dels articles de la Declaració dels Drets Humans que ha publicat
l’Institut de Drets Humans de Catalunya.
En el conte s’explica la història d’un nen, en Greis, que té necessitats educatives especials, i com s’ho fa per trobar el seu lloc al món. El llibre de contes, el tenim disponible a la biblioteca de La Lliga.
[
Text extret del grup de treball dins de La Lliga dels Drets del Pobles, ONG de Sabadell que funciona des del 1977]
COM PEIX A L’AIGUA
Conte per treballar el primer article de la declaració dels Drets Humans. Extret del llibre “Drets humans al carrer” de l’institut de drets humans de Catalunya.
Art. 1 Tots els ésser humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Son dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Aquesta és la història d’un nen que vivia en un poble petit. El seu nom era Greis i tothom el coneixia. Era un nen especial, de fet com ho som tots, però actuava una mica diferent dels altres. Es comportava d’una manera estranya. Quan era més petit i tots els nens cridaven: “mama, mama!” ell feia gestos amb les mans i les picava amb poca gràcia. I quan tenia deu anys tot just ja se l’entenia com parlava, encara que de vegades repetia algunes paraules.
No sabia estar-se quiet i es movia tota l’estona perquè estava nerviós i incòmode. Quan les nenes i els nens del poble anaven a l ‘escola amb l’autocar cap a la ciutat, en Greis es movia molt al seient i un dia tot baixant el l’autocar varen tenir un ensurt: en Greis va caure pel forat de l’escala i es va fer un nyanyo al cap.
Els seus dibuixos eren gargots. Sempre feia els mateixos nens imaginaris: boletes amb cares i línies que semblaven palets. De caràcter molt juganer, una mica pallasso i de vegades vergonyós. El què més li agradava era tirar-se pel terra, jugar amb els amics a pilota, retallar papers sense seguir gaire bé les formes, ser l’encarregat de repartir el material com els fulls i els llapis i anar a fer encàrrecs per tota l’escola. A l’aula d’informàtica gaudia moltíssim movent els dits sobre el teclat dels ordinadors.
En Greis a l‘hora de dinar s’ho acabava tot i no deixava ni una engruna al plat. Després anava a ajudar els nens i nenes més petits del menjador a rentar-se les mans. Ell tenia un secret: li encantava jugar amb l’aigua. Es tornava boig quan obria l’aixeta i sortia aigua freda, tèbia o calenta.
Una tarda, a l’escola, es va posar trist perquè no va saber fer els deures. A més, a les classes no feia res i s’avorria quan veia a tots els companys que escrivien i ell no ho sabia fer. Aleshores va aixecar el dit i va dir:
- Professor! Professor! Tinc una idea! Podríem anar a l’Aquarium algun dia?
Tots els companys i companyes van dir:
- Si... va si us plau...
I el professor els va contestar:
- Primer haig de trucar a l’ajuntament perquè ens donin unes entrades i després ja passarem un paper per casa.
I al cap de quatre dies, que era divendres, se’n van anar cap a l’Aquarium. Mentre tots estaven fent fila per entrar, en Greis va veure una noia que portava una galleda plena de peixos de colors i vestia amb una granota de goma i botes d’aigua de color blau fosc. La va seguir sense que ella se n’adonés van arribar davant d’una porta que semblava de submarí perquè tenia un pany en forma de volant. La noia va pitjar uns botons i va girar el volant. En aquell moment el terra estava mullat de l’aigua de la galleda que portava ella i en Greis va relliscar perquè duia bambes de sola finíssima. I com si fes surf damunt d’una planxa va anar disparat cap a un tobogan que el va conduir fins la peixera gegant dels peixos pallasso. I... xoooooofff!!! Va caure fins l’aigua. En Greis, sense tenir por, va nedar fins el fons de la peixera on hi havia pedres i anemones. I va començar a tocar suaument els peixos que se li acostaven i donaven voltes i s’esmunyien per tot el seu cos. Ell els acariciava les escates, la cua, les aletes i parlava amb ells. Se’l veia tan feliç... perquè s’imaginava que era un peix!
Quan en Greis es va quedar sense aire va pujar a la superfície on l’estava esperant amb cara preocupada la cuidadora dels peixos pallasso. Ella li va dir:
- Com has entrat aquí? Qui ets? T’has fet mal? No veus que les anemones piquen?
Amb molta vergonya gairebé no podia parlar i només deia:
- Peixos, peixos! M’estimen, m’estimen! A mi, a miiiii!!
Aleshores la cuidadora, veient que el nen estava tant content, li va dir:
- Té, posa’t aquest vestit de neoprè i una bombona d’oxigen i pots tornar a ficar-t’ho una estoneta, però després avisaré pels altaveus que t’has perdut. Per cert, com et dius?
- Greis – va contestar, i de cop va saltar una altra vegada a l’aigua.
Just en aquell moment tota la classe amb el mestre al davant passava pel túnel de vidre de la peixera dels peixos pallasso. El Greis es va acostar al vidre de l’aquàrium i va començar a saludar els seus amics i amigues. Ells es van quedar bocabadats i quan el mestre deia espantat: “hem perdut al Greis! Hem perdut al Greis!” per resposta tots varen assenyalar amb el dit cap a la peixera gegant sense dir ni piu.
Al mestre se li va posar la cara de color blanc i les celles cap a baix. Semblava molt enfadat i a punt de cridar quan va passar un fet extraordinari: tots els peixos varen envoltar en Greis en forma de cercle i a continuació es movien fent formes i balls estranys que van fer que comencessin a venir tots els visitants a contemplar-ho.
La cuidadora també va submergir-se amb el nen i tots dos varen jugar amb els animalets. Els nens i les nenes de l’escola deien:
- En Greis sembla un peix!
- Se sent estimat pels peixos!
- Que bé s’ho passa aquí dins!
Totes les persones que s’ho miraven van aplaudir amb moltes ganes. Aleshores en Greis es va adonar que hi havia molta gent a l’altre cantó de la peixera que l’estava observant, va tenir vergonya i va decidir sortir de l’aigua.
La noia també va sortir darrera seu i el va ajudar a canviar-se de samarreta i els pantalons que havien quedat xops. Immediatament varen dirigir-se cap a les consignes on el professor i els companys ja l’estaven esperant impacients. La cuidadora va dir en veu alta a tots els seus amics i amigues que el felicitaven:
- Hola, sóc l’Ona. Heu vist com toca els peixos? Ho fa amb molta tranquil.litat i sembla que els agrada molt i l’estimen. Es fantàstic! Es un geni! Greis, podries venir els caps de setmana a ajudar-me a donar menjar als peixos, jugar amb ells, distreure la gent que ve a visitar-los i netejar els vidres de la peixera. Què et sembla?
I en Greis va dir:
- Sí, es una bona idea. Ho preguntaré als meus pares.
- Ja és hora de marxar- va dir el mestre- au, va, anem a l’autocar que ens està esperant.
L’Ona va donar les gràcies a en Greis i va sortir al carrer a acomiadar-los mentre l’autocar s’allunyava. Quan varen arribat a l’escola els nens i nenes ho explicaven a tothom i en Greis era el protagonista. Els pares ho van acceptar encantats i els va semblar molt bé perquè sabien que així el seu fill aprendria més coses.
Cada cap de setmana, en Greis anava a ajudar la cuidadora de peixos pallasso i cada vegada feien coses més extraordinàries, de manera que en Greis es va fer molt famós. A l’Aquàrium van començar a vendre samarretes, joguines i més objectes amb la foto d’ell amb els peixos i cada cop hi anaven més nens i nenes a veure’ls.
Van passar els anys i un dia, mentre jugava a dins la peixera amb els seus amics aquàtics, va veure a l’altra banda del vidre un nen juganer i nerviós, que no parava quiet ni un moment. Semblava perdut però fascinat pel què veia. En Greis va sortir i i va preguntar:
- Com et dius?
- Sergi.... puc nedar amb tu?
I es van mirar als ulls i tots dos van somriure.
.jpg)
