Tot i ser el poble originari del país, actualment els que mantenen l'ús de la llengua només representen l'1% de la població · En els darrers mesos, hi ha hagut certs avenços en els drets culturals dels amazics · Tot i que s'han obert portes per a una millora de la situació després de la caiguda de Ben Ali, el futur reconeixement amazic no serà fàcil

La revolta de Tunísia, la primera de la primavera àrab, va acabar amb el règim dictatorial de Zine El Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder i amb unes eleccions constituents, per elaborar una nova carta magna, que es van celebrar el passat 23 d'octubre i on va guanyar amb gairebé el 37% dels vots el partit islàmic moderat, el Partit del Renaixement. Amb la nova era, també s'han obert nous horitzons per a la població de llengua amaziga de Tunísia que, tot i ser una de les poblacions originàries del país, actualment compta amb 100.000 persones (l'1% del total de la població). Després de molts anys de repressió (incloent-hi el període de Ben Ali), podria haver una escletxa per tal que es reconegui a la població amaziga, la seva llengua i cultura i sobretot l'origen amazic de la nació de Tunísia i dels seus habitants actuals.

El 80% de la població cambodjana viu en l’àmbit rural on existeixen altes taxes d’analfabetisme, pobresa, desigualtats de gènere i exclusió social. Amb l’objectiu de donar a conèixer la manera de viure actual, inquietuds i aspiracions futures d’aquesta població, projectarem una mostra  audiovisual.

Pau i Desenvolupament potencia des del 2007 l’enfortiment dels drets de les dones i les nenes, la millora de les condicions de vida de les famílies a través del desenvolupament econòmic i la millora de l’accés i la qualitat dels serveis sanitaris abans, durant i després del part.

Dimarts 20 de setembre, Barcelona:
A càrrec de: Isabel Fernández, responsable de comunicació de Pau i Desenvolupament
Presentat per: Rafael Bueno, director de Política i Societat de Casa Àsia
Maria José Juanes, coordinadora de la Xarxa de Dones Asiàtiques i Espanyoles de Casa Àsia

Barcelona: 20 de setembre de 2011 a les 19:00 h

Lloc: Seu de Casa Àsia | Auditori Tagore | Av. Diagonal, 373

Entrada: Entrada gratuïta amb aforament limitat

Organitza:  Casa Àsia i Paz y Desarrollo, amb el patrocini de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament

Contacte: casaasia@casaasia.es

Projecció: "Cambodja: cinc vides cap a l’equitat" - PDF Barcelona

l'ONU va instituir el 9 d'agost com el Dia Internacional dels Pobles Indígenes. Aquesta data va ser decretada  per ser l'aniversari del primer dia de la reunió que va celebrar el 1992 el Grup de Treball sobre les Poblacions Indígenes de la Subcomissió de Prevenció de Discriminació i Protecció de les Minories.

Avui es calcula que 370 milions de persones en més de 70 estats pertanyen a nacions o pobles indígenes –segurament són molts més, tenint en compte l'obstruccionisme dels estats que volen negar-ne els drets– i són expressió d'una diversitat i riquesa lingüística i cultural de valor incalculable per a la humanitat.

Són pobles que encara han de lluitar per participar en l'ús, administració i conservació del seu territori, on desenvolupen la seva activitat econòmica, cultural, social i política enfront d'unes lleis que només obliguen a consultar-los i indemnitzar-los «sempre que sigui possible» davant els interessos que generen les extraccions mineres i d'hidrocarburs. I és que els pobles indígenes segueixen sent un dels grups de població més marginats que pateixen desproporcionadament una situació de pobresa i d'accés insuficient a l'ensenyament i a la salut. Molts s'enfronten quotidianament i des de fa segles a la discriminació i al racisme. 

Són homes i dones que lluiten per aconseguir mecanismes jurídics que facin efectiva la protecció dels seus drets. Drets com el de l'existència com a col·lectiu, el del reconeixement de la llei consuetudinària com a dret públic, el de la propietat de la terra, el de l'oficialitat de les llengües pròpies, de l'educació en aquestes llengües i, el més elemental de tots, el dret a decidir per determinar lliurement la seva condició política, gaudir d'autogovern i establir les seves pròpies estratègies de desenvolupament. 

Per això, ara que a Amèrica del Sud se celebren els bicentenaris de la independència, recordem que a l'anomenada Amèrica Llatina hi viuen més de 55 milions de persones de 400 pobles indígenes diferents. Són pobles molt anteriors als estats actuals, que han resistit més de 500 anys des de la invasió espanyola.

I les repúbliques criolles nascudes fa 200 anys no han fet més que agreujar la seva situació, en imposar un model de desenvolupament que els ha deixat de banda. Davant aquesta realitat, la cooperació catalana fa temps que treballa per enfortir i generar lideratges democràtics amb capacitat de transformació social entre les persones indígenes. Perquè han de ser elles les que decideixin el seu futur i el seu model de desenvolupament. 

Conscient d'aquesta problemàtica, les Nacions Unides treballa ocupant-se de les causes d'aquestes poblacions que són considerats com un dels grups minoritaris més marginats del món i va triar el 9 d'agost com el Dia Internacional de les Poblacions Indígenes.

«Celebremos y reconozcamos juntos las historias, las culturas y las identidades específicas de los pueblos indígenas del mundo. Al mismo tiempo, trabajemos para fortalecer sus derechos y apoyar sus aspiraciones».

Secretario General Ban Ki-moon
Mensaje sobre el Día Internacional de los Pueblos Indígenas
9 de agosto de 2011


«Diseños indígenas: celebrando nuestras historias y culturas, creando nuestro propio futuro»

El Día Internacional de los Pueblos Indígenas del Mundo (9 de agosto) fue establecido por la Asamblea General en diciembre de 1994, que decidió que se celebrase cada año durante el Decenio Internacional de las Poblaciones Indígenas del Mundo (1995 – 2004).

En 2004, la Asamblea proclamó un Segundo Decenio Internacional, del 2005 al 2015, con el tema «Un decenio para la acción y la dignidad».

El tema del Día Internacional de este año es «Diseños indígenas: celebrando nuestras historias y culturas, creando nuestro propio futuro».

El tema subraya la necesidad de preservar y vigorizar las culturas indígenas incluidos el arte y la propiedad intelectual. También se aprovecha la ocasión para destacar a aquellos artistas, cooperativas y empresas que tienen como inspiración las costumbres de los pueblos indígenas.

Asimismo, nos recuerda la responsabilidad que tenemos como individuos consumidores de comprender que, detrás de cada pieza de tela, tejido o arte producida por una persona o comunidad indígena, hay una historia y experiencia personal.

El 9 de agosto, en la Sede de las Naciones Unidas, se llevará a cabo una mesa redonda sobre la propiedad intelectual relativa a los diseños indígenas y las mejores prácticas de protección de las artes y la artesanía indígenas.

Fa un any que el valencià Lluís Baixauli imparteix estudis catalans a Nova Delhi a través d'un programa de l'Institut Ramon Llull.

Provinents d'Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Alemanya, Txèquia, Sèrbia, però també de més enllà –com Mèxic o l'Índia–, uns 116 professors de català d'universitats d'arreu del món es van congregar la setmana passada a la Universitat de Girona per participar en la 25a edició de les Jornades Internacionals per a Professors de Català, organitzades per l'Institut Ramon Llull (IRL). Les jornades, a banda de servir com a fòrum de formació permanent per a la docència de la llengua com a idioma estranger, la cultura i la literatura, també van tornar a esdevenir un lloc de trobada i d'intercanvi d'experiències del professorat de català de les universitats de l'exterior. Cadascun dels assistents, amb un grapat d'experiències d'allò més diverses.

Entre aquests, un dels que, sens dubte, en viu una de les més exòtiques és Lluís Baixauli, un jove de 29 anys nascut a Alcàsser (València), llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Jaume I de Castelló, que fa un any que exerceix de professor de català a la Universitat Jamia Millia Islamia, de Nova Delhi. Li ha agradat tant l'experiència que, diu, el seu projecte és quedar-s'hi més temps, malgrat que la situació laboral és “un xic precària” –confessa– i que la seva parella està embarassada –ella també treballa allà, per a l'Instituto Cervantes de Nova Delhi.

A la pregunta de per què l'Índia, aquest entusiasta professor reconeix que volia viure “una experiència més intensa”, que s'allunyés de l'educació i la cultura occidentals. I la veritat és que ho va trobar. Després del primer impacte que té tothom que arriba a aquest país –la xafogor intensa, les olors, les pudors, el caos i les multituds–, Baixauli reconeix que es va trobar amb un altre xoc, en aquest cas cultural i directament lligat als seus alumnes: la informalitat, que va des de no fer els deures a no anar ni a classe. Un panorama –altrament, generalitzat en l'ensenyament indi– que pot desanimar a més d'un, però que és pal·liat pels petits passos i detalls que experimenta un cada dia. Sense anar més lluny, recorda quan ja el segon dia els alumnes el van rebre amb un “Hola, què tal?!”. “Vaig quedar realment al·lucinat”, reconeix.

A les seves classes, que estan inscrites dins de l'oferta de català del departament de llengües d'aquesta universitat eminentment musulmana, tant hi assisteixen alumnes musulmans com hindús, homes i dones, tots, provinents de diferents branques que van del comerç a la comptabilitat. I per què estudien català, doncs? Baixauli ho té clar: “perquè o bé tenen accés a una beca o bé volen experimentar un contacte directe amb algú occidental”. Així de clar i català (bé, valencià en el seu cas).

Les classes que fa segueixen el model que ell anomena “enfocament educatiu”, i que, a grans trets, consisteixen a situar com a fil conductor el fet de “comunicar-se” i paral·lelament anar-hi entrellaçant la gramàtica corresponent a la temàtica tractada en aquella lliçó concreta. També ho aprofita per ensenyar la cultura i les tradicions pròpies dels Països Catalans.

En aquests moments Lluís Baixauli ja torna a impartir classes a Nova Delhi i també intenta ultimar –“intentant-ho”, diu ell– la redacció de la tesi (centrada en el camp de la recerca de la interpretació en els serveis públics, en la deontologia professional i també en l'àmbit penitenciari de la interpretació). El que ell valora, però, és que l'experiència li està resultant intensa i sobretot enriquidora. “Només per com se t'obre, i no saps com, la concepció del món, ja val la pena”, diu.

La Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya atorga cada any els Premis FAGiC, tot reconeixent la tasca professional i personal de mitjans de comunicació i diverses persones cap al Poble Gitano. També concedeix un premi amarg, que en aquesta edició ha anat a parar al diari ABC.

El passat 11 de juliol va tenir lloc l'acte de lliurament dels IV Premis FAGiC, al recinte CaixaForum de Barcelona. Aquests premis s'atorguen des del 2007 a persones i mitjans destacant la seva contribució en millorar el coneixement, la imatge i el respecte del Poble Gitano i de la seva cultura, promovent la cohesió social de la minoria ètnica més nombrosa d'Europa.

Les condecoracions es divideixen en cinc categories, quatre de positives i una de negativa. Els guardonats i guardonades han estat els/les següents:

• Premi Concòrdia: Viviane Reding, vicepresidenta i comissària de Justícia de la Comissió Europea.
• Premi de Bones Pràctiques: Joan Argilés.
• Premi A Tota una Vida: Oncle Antonio Giménez i Oncle Antonio Salazar.
• Premi Dolç: Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual del Consell Audiovisual del Catalunya.
• Premi Amarg: Diari ABC.

A més de destacar el treball d'aquestes persones i de la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual, la trobada es va aprofitar per reflexionar i fer balanç anual de la imatge del Poble Gitano.

Si vols saber més sobre la FAGiC i la seva tasca pots llegir l'entrevista a José Santos Silva, president de la federació, que es va publicar a xarxanet.org el passat mes d'abril i on afirmava que l'associacionisme és fonamental perquè es reconeixin els drets de la comunitat gitana. /font

 La Asociación por el Desarrollo Integral de los Quechua – ADIQUE ejecutará del 14 al 18 de Agosto la Conferencia Mundial de los Pueblos Indígenas sobre Educación (World Indigenous Peoples’Conference on Education) – WIPCE en la ciudad del Cusco. El Evento busca congregar organizaciones indígenas de todo el mundo, además de académicos, profesionales de la educación y estudiantes para compartir, difundir y promover las mejores prácticas en políticas educativas y programas de desarrollo de los pueblos indígenas del mundo. El programa está centrado en tres ejes temáticos:

1) Educación Indígena para las Generaciones Futuras,

2) Viviendo las Lenguas Indígenas y,

3) Sabiduría Indígena para el Bienestar Común.

“La Conferencia marca un hito para fomentar la Educación Intercultural Bilingüe en Peru; nos permite conocer y compartir diversas estrategias aplicadas a nivel mundial para promover la inclusión de nuestros pueblos indígenas” refirió el Sr. Wilbert Rozas Beltrán, Presidente de ADIQUE, anfitrión de la Conferencia y conocido líder cusqueño, quien fuera alcalde por varios años y que posee una gran experiencia sobre la problemática educativa de las comunidades indígenas.

WIPCE nació hace 24 años como una iniciativa de WINHEC – World Indigenous Nations Higher Education Consortium o el Consorcio Indígena Mundial de Educación Superior, que busca defender las creencias culturales Indígenas a través de la Educación Superior, y promover el bienestar de sus comunidades.

El evento tendrá una duración de 5 días, en la cual se desarrollarán alrededor de 400 ponencias de hermanos y hermanas Indígenas de diferentes partes del mundo, tales como: Australia, Japón, Noruega, Canadá, Estados Unidos, Ecuador, Bolivia, Guatemala y más. Si usted desea ser ponente de este importante evento puede inscribirse y compartir sus experiencias, futuros proyectos o iniciativas locales que puedan ayudar a mejorar la calidad de vida de nuestros hermanos Indígenas de otras partes del mundo, es muy fácil hacerlo.

Para mayor información sírvase visitar nuestra página Web: www.wipce2011.net o escribirnos a info@wipce2011.net.

Para mayor información:
(Nombre): Teresa Dioses
(Cargo): Asistente de Proyecto
(Telefonos): +511 475-1536
(Correo electrónico): info@wipce2011.net

Els boiximans reben una nova sentència per ser expulsats de les seves terres ancestrals

El govern de Botswana expulsa de les seves cases els boiximans nhago, després que el secretari de presidència comprés un terreny a la zona. El mateix secretari és el director d'una empresa de diamants, en una zona on són abundants. Els boiximans han decidit boicotejar el cens electoral, ja que consideren que el govern no els reconeix com a poble

Els boiximans de Xanagas, al sud-oest de Botswana, estan a l'espera d'una expulsió forçosa de les seves cases, després d'una ordre de desallotjament (que acabava el 31 de juliol) emesa pel govern de Botswana, després que el secretari permanent de Presidència, Eric Molale, comprés una finca en una granja veïna. Els boiximans nharo han advertit que no els mouran de les seves cases si no és "amb l'ús de la força" i denuncien que "han nascut i crescut a Xanagas, però els agricultors venen i construeixen tanques al voltant de les nostres cases i després ens obliguen a marxar".

De fet, l'entrada en escena de Molale ha suposat, segons els residents boiximans, que la seva vida "es converteixi en un infern" i han denunciat joc brut per part del govern: "Ens obliguen a inscriure els nostres fills a l'escola i quan siguem desallotjats passaran a càrrec dels governants", han dit. Les autoritats regionals han declarat que no tenen cap especial intenció a la zona, senzillament "estan ocupant una zona que pertany a una granja" i també afegeixen que el govern local vol "zones productives per poder aconseguir diners pel poble".

La terra dels diamants

Eric Molale, a part del seu càrrec governamental, és el president de la companyia de diamants Debswana, una empresa conjunta entre el govern de Botswana i la multinacional De Beers. De fet, algunes veus asseguren que l'adquisició del terreny ve donat pel fet que la regió del Kgalagadi (on habiten els boiximans) és una de les regions més rica en diamants i des de fa molts anys la seva explotació ha anat en detriment de la qualitat de vida dels boiximans. El 2002 els boiximans de Kalahari, es van veure obligats a marxar violentament de les seves terres a la Reserva de Caça de Kalahari Central, on en aquells moments Molale treballava de secretari permanent del ministeri del govern local.

L'any 2010, el govern de Botswana va autoritzar l'obertura d'una mina de diamants a cel obert en la reserva on abans hi vivien els boiximans. De fet, uns mesos més tard va sortir a la llum un cable de Wikileaks on es revelava que l'ambaixador dels Estats Units a Botswana es mostrava molt preocupat per les condicions de vida que patien els boiximans desplaçats a camps de refugiats, on incrementava la taxa de suïcidis, alcoholisme i infecció del VIH.

Molts conflictes en els darrers mesos

De fet, en els darrers dies els boiximans van anunciar la seva voluntat de boicotejar el cens electoral, a causa de la negativa del govern de proporcionar una taula electoral en les darreres eleccions i pel qual més de 400 boiximans es van quedar sense el seu dret a vot. Segons les declaracions d'un portaveu boiximà, "això demostra que el govern no ens reconeix com a poble, així doncs perquè ens volen comptabilitzar? Que comptabilitzin la seva gent i que ens deixin en pau a nosaltres". També s'ha de destacar la sentència històrica del gener d'enguany, on el Tribunal d'Apel·lacions de Botswana va reconèixer el dret dels boiximans a explotar els pous d'aigua dins del seu terreny. /font