"Explicar Caracas des d'un hotel de cinc estreles és com explicar el procés català des de Madrid"

4.3.14


David Segarra és un periodista valencià afincat des de fa anys a Veneçuela des d’on ha creat la productora Guarataro Films, responsable de documentals emesos per diferents televisions.

La versió majoritària als mitjans del que està succeint a Veneçuela és –resumint molt- que hi ha un règim autoritari en descomposició, assetjat per protestes socials massives que només pot frenar mitjançant una repressió salvatge, que els únics suports que rep són gràcies al clientelisme i que està aïllat i desprestigiat internacionalment. Quina és la seva?

Primer de tot cal destacar un fet objectiu que ens permeta contextualitzar el que passa: l’antichavisme, a pesar que és una força important que a voltes pot arribar al 40% dels vots, porta 15 anys perdent eleccions, no només les presidencials, sinó també les municipals i regionals. Açò ens permet deduir que la majoria social veneçolana és bolivariana.

Després cal tenir en compte que l’oposició està dirigida per les tradicionals elits del país, alguns dels seus principals líders, com Henrique Capriles o Leopoldo López tenen els seus orígens en les classes altes i són propietaris de diaris, televisions, cinemes… tenen la capacitat de crear una narració dels fets tal i com volen que siga.

Un cop dit açò, ja puc explicar que la realitat és justament la contrària: És l’oposició la que és minoritària, que està profundament dividida –i les actuals protestes violentes són una conseqüència d’açò i a més encara n’han aprofundit més les diferències- i la que està tractant de tensar la situació per empènyer el país cap a una guerra civil.

Per la seua banda el Govern manté els seus alts nivells de suport social, el país va progressant tot i els impediments –s’ha reduït la pobresa a la meitat, s’ha multiplicat el PIB, etc.- i l’exèrcit i la resta d’organismes oficials es mantenen fidels a la constitució. És altament irònic que des de l’enfonsada Europa del sud és vullga vendre una imatge d’Amèrica Llatina en crisi.

En la mateixa línia, qui està aïllat internacionalment és l’antichavisme, que a penes rep el suport dels EUA i l’Estat espanyol. Tota Amèrica Llatina, inclosos els governs de dretes, han condemnat la violència de l’extrema dreta a Veneçuela i n’han defensat l’actual democràcia.

L’antichavisme té un suport mediàtic a l’Estat espanyol que intenta presentar les coses al revés del que són, però si es consulten mitjans llatinoamericans es veurà que aquestes no són com us les expliquen.
Per molt que intentin confondre’ns, la forma més senzilla d’entendre el que passa Veneçuela és recordar el que passava a Xile sota la presidència d’Allende. La diferència és que l’Amèrica llatina del 2014 no és la dels anys 1970 i Veneçuela té un suport continental unànime.

Però sobta que el discurs sigui tan unànime. Sovint s’ha parlat de grups mediàtics amb interessos a Amèrica Llatina i que informarien seguint aquests interessos. Però en altres mitjans més petits o que no formen part de grans conglomerats segueixen la mateixa tesi. Com ho explicaria?

La raó fonamental del conflicte a Veneçuela és que el petroli està en mans del poble. Pel petroli es va envair l’Iraq matant milions de persones, què els importa a aquesta gent unes desenes de veneçolans? El problema de Veneçuela és que si al final s’aconsegueix fer caure la democràcia i tornar el país a l‘statu quo anterior –amb un petroli en mans de les grans multinacionals estrangeres- el botí és enorme. Estem parlant de les reserves petrolieres més grans del planeta.

I els mitjans que pertanyen a grans grups empresarials i en defensen els seus interessos econòmics es veuen pressionats per aquesta promesa.

És important que tingam en compte que quan parlem de l’antichavisme no ens estem referint a uns estudiants que organitzen unes manifestacions. Estem parlant de l’elit tradicional del país, una gent acostumada a mantenir-se en el poder per tots els mitjans necessaris. Molt ben connectada amb els serveis secrets dels EUA –com va saber-se gràcies als cables filtrats per Wikileaks- i amb els grans centres de poder. No es tracta només de manipular o amagar la realitat sinó d’una autèntica guerra psicològica com la que hem vist en altres ocasions, com per exemple la que va precedir la invasió de l’Iraq.
Més enllà de la línia editorial dels mitjans hi ha l’actitud personal dels corresponsals, que s’involucren en la versió publicada. Fins i tot hi ha el cas de l’antic corresponsal de Público, acomiadat per tenir una línia més antichavista que el seu diari.

Sobre l’actitud de cadascú dels corresponsals no puc dir gran gran cosa, potser ho hauries de preguntar-los-hi a ells.

De totes formes, segons la meua experiència amb periodistes europeus o estatunidencs a Veneçuela, la majoria d’ells s’instal·len als barris de classe alta i només es relacionen amb gent d’eixes mateixes classes. Agafen les seues mateixes referències afectives i culturals i veuen el país amb el mateix prisma que elles. Entendre Caracas des d’un hotel de cinc estreles és com explicar el procés català des de Madrid.
Ningú fa el que feia Kapuscinski, que se n’anava a viure als barris populars per saber com vivia, pensava i sentia la majoria del país. En eixe sentit el periodisme europeu ha fracassat a Veneçuela.

Una dada molt comentada ha estat la difusió a les xarxes socials d’imatges falses de la repressió per part de l’oposició, el que en moltes vegades n’ha deslegitimat el seu discurs, doncs es tractava de manipulacions molt barroeres. Pensant que una sola càrrega policial a Barcelona o València ja dóna un bon grapat d’imatges autèntiques de repressió molt espectaculars, quina conclusió en trauria?

La conclusió lògica és que no hi ha hagut violència policial. Per entendre açò cal saber que els actuals dirigents de l’esquerra llatinoamericana vénen de les lluites contra les respectives dictadures. La presidenta del Brasil va ser torturada pels militars, el pare de l’actual alcalde de Caracas va ser desaparegut durant la dictadura.

Per a eixos governs els drets humans són una prioritat fonamental, volen fugir de la imatge de la violència policial i aquesta actua amb molta cura. Ni tan sols porta pistola. Només cal anar a una manifestació a Caracas per veure que són de riure. La gent insulta a la policia, els hi llença coses, etc. sense que passe res. No és comparable al que estem acostumats a l’Estat espanyol. Llavors, quan aquesta violència no existeix s’ha d’inventar.

És com el cas d’aquests morts per franctiradors. El patró és molt similar als fets que van precedir el colp d’Estat del 2002. Com s’ha demostrat després, els franctiradors van disparar a les dues manifestacions, a l’opositora i a l’oficialista, ja que l’objectiu és enfrontar la gent i provocar una guerra civil. Ara torna a passar el mateix mentre el Govern actua amb molta calma per que el seu principal objectiu és evitar aquest enfrontament, mantenir el país unit i en pau.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada