Entrevista a Jordi Salat: 'Les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc'

14.11.13


Una entrevista del periodista Daniel Bellò per a Itacat realitzada a l'investigador català Jordi Salat. Una conversa a l'entorn de la història de Catalunya, la seva interreligiositat, sobre les llengües vernacles i sobre la figura del teòleg cristià Sant Tomàs d'Aquino.

- A la història de Catalunya es fa evident una barreja de religions, cultes, verges negres... catolicisme i paganisme. Podem parlar o pensar que Catalunya té una història interreligiosa?

Primer s’hauria de dilucidar què vol dir «pensar», i, què vol dir «parlar». Entenc que les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc, l’alè de la terra, el ki de l’univers (com en diuen els taoistes); això és el que jo identifico també com l’alè d’Asherah, la senyora reina del cel de la cultura camita d’Ur de Caldea; Isthar, Astarteh, la Nut i Isis d’Egipte. Aquesta concepció interreligiosa de la divinitat es relaciona amb la concepció hermètica de les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre dame.

Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de la construcció de les catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el valor essencial del lloc, donant noms a arbres (Nostra Senyora del Lledó) i  a muntanyes (Nostra Senyora de Montserrat), resistint-se a ser canviades del lloc on han estat trobades. Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada i, encara ara, es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa del fum de les espelmes. Això és fals.

Pel que fa a la parla, aquesta característica, de «llengua del lloc», a Catalunya i als Països Catalans, a l'antiga Corona d’Aragó, només la té la llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està vinculada amb l’iber, abans que amb el llatí.

– Vostè ha relacionat un personatge tant important per a la religió catòlica com és Sant Tomàs d'Aquino amb Catalunya. En quina llengua pensava Sant Tomàs?


– Sobre quina llengua era la pròpia de Sant Tomàs d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest l'estat actual dels meus estudis. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies, i al Laci, teòricament, s’hi parlava llatí, encara que les evidències actuals no ho constaten, car sembla que aquesta llengua, que mai ningú va prohibir ni perseguir, s'ha extingit misteriosament. En tot cas, els acadèmics no especifiquen que al segle XIII, en temps de Tomàs d'Aquino, nascut el 1225 al castell de Rocasseca, aquella terra no pertanyia al Laci i no s’hi parlava ni llatí ni italià.


Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó.

En aquells temps a la zona de la vila d'Aquino no es parlava llatí. Potser s'hi parlava català o provençal. La seva llengua vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el Casal de Barcelona i els Urgell catalans.



Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona.

- Tomas d'Aquino també va viure al Regne de Sicília i al Regne de Nàpols

- Exacte. Dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els germànics, que ens diuen que eren habitants del lloc, van estar relacionats amb la Corona d’Aragó, la qual tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment van ser annexionats al que ara es coneix com a Itàlia. Observem: Dominació germànica dels Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell, Corona d’Aragó (1282-1442).


En temp de Tomàs, Aquino no era Itàlia, que encara no existia com a estat. Formava part de la Corona d’Aragó i la llengua vehicular podia ser el català.

El rei català, Pere el Gran, es casà amb la germànica Hohenstaufen, Constança de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília, fou enterrada a la catedral de Barcelona. Els dos reialmes, Sicília i Nàpols, estaran separats fins el 1442, quan el Alfons el Magnànim, que ens diuen que ja no era del Casal de Barcelona, conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.




Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics i quatre pals catalans del Casal de Barcelona.


- Vostè ha trobat que l’antic escut d’armes dels Aquino porta els colors propis de la senyera catalana. Podria ser una variació de les armes catalanes?


- Podria ser. I podria ser també que els orígens d’aquest personatge fossin catalans i hagin estat manipulats per part de la censura, com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de Aquino, podria tenir uns vincles amb Catalunya que han estat esborrats. Ens diuen que va escriure llibres en llatí però, en realitat, els va traduir al llatí. A partir de quina llengüa va traduir al llatí? Aquesta és la qüestió per esbrinar. Quines són les llengües realment vives i creadores de Sant Tomàs d'Aquino?.
Escut d'armes de la familia Aquino

- Una altra dada interessant és que la tomba de Sant Tomàs d’Aquino es troba a Tolosa de Llenguadoc, al que actualment anomenem Occitània.

- Exacte. Es una prova més de la proximitat de Sant Tomàs d'Aquino a la nostra cultura. A Tolosa es parlava la llengua d’oc, una llengua vernacla. Actualment, els habitants d'aquesta zona han estat afrancesats i s’hi parla oficialment el francès, o sigui, la llengua d’oil. En aquell temps, en canvi, s’hi parlava la llengua d’oc, molt propera al català.



Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Convent del Jacobins de Tolosa de Llenguadoc (Occitània).

– Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?

– Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. El govern espanyol, per exemple, encara oculta al món les seves llengües vernacles i, de fet, fa lleis per a anorrear-les. Els darrers anys, els catalans hem patit l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a les Illes Balears com al País Valencià. Això és de preveure que continuarà així. Al govern espanyol no valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. L'anti-vernaclisme del govern espanyol és grotesc. Fins-i-tot vol canviar el nom al català que es parla a les terres de la Franja de Ponent, que ara vol fer anomenar «lapao».

- Espanya segueix d'esquena al seu vernaclisme.

- Des del govern espanyol i de les seves institucions s'ha volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, l'aranés, el gallec o el català, per posar uns exemples, són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles, les quals, com he comentat, són les llengües creadores de la realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de 'realitat', parla de 'legalitat'. Tanmateix, la creativitat és a les llengües vernacles, precísament el que volen destruir. A Madrid hi ha museus plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles, com ara Dalí, Tàpies o Miró, que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà. Els diccionaris espanyols els presenten com a «espanyols» i no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua i identitat vernacla catalana. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals per afavorir la llengua castellana, ja que és la seva llengua vehicular imperial. I, ho fa, perquè la concepció de llengua individual afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial.

– Llavors, podem considerar que la llengua castellana no és vernacla a Catalunya?


– La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural, però quan s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera, perd el contacte amb el «genius loci» i perd la creativitat, ja que no té vincle amb la vernaclitat, amb el geni del lloc. El mateix els passa a totes les llengües quan s'exporten. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, al lloc. Una llengua sense vernaclitat, –alè, ki, esperit–, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat és una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat, fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la vida, que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una volta o bóveda celeste.



Esfera Celeste i Esfera model Globàlium de Lluís Maria Xirinacs.


#entrevistes #catalunya #opinió #història #interreligiositat

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada