Els nous parlants

8.10.13

Per Maite Puigdevall
  
Catalunya constitueix un espai força singular en termes lingüístics dins del context de la Unió Europea i més generalment en el món "occidental". El català és una llengua que presenta alhora formes de llengua dominant i llengua dominada. Tot i ser una llengua amb prestigi social, no és la única llengua legítima en tots i cadascun dels camps socials amb qui comparteix espai, majoritàriament amb el castellà però cada vegada més amb altres llengües, sobretot l'anglès. És per això que trobem discursos contradictoris on d'una banda el català es presenta com a a llengua minoritària o minoritzada i de l'altra es rebutja aquesta classificació o consideració i se l'equipara a altres llengües mitjanes europees, com el danès o l'estonià.  Aquesta dicotomia es veu reflectida en els actuals debats sobre el futur del català en una hipotètica Catalunya independent.  Aquests debats es centren en discutir quin tipus d'estatus jurídic haurien de tenir el català i el castellà en un estat propi. Sense negar la importància dels marcs jurídics i legals que permeten portar a terme certes polítiques lingüístiques i d'altres no, a mi m'agradaria posar l'accent sobre la capacitat de la comunitat lingüística catalana d'atreure nous parlants i també de les barreres o factors que ho dificulten, sigui en el marc actual on un d'hipotètic perquè crec que aquesta capacitat d'atracció de la llengua catalana és un dels punts claus per a la sostenibilitat d'aquesta comunitat lingüística.

Anomenem "nous parlants" aquells que no tenen el català com a llengua inicial. Quan eren petits no la tenien com a llengua familiar i l'han apresa i l'han començat a utilitzar en diferents moments de la seva trajectòria vital, sigui a partir del seu pas pel sistema educatiu, a partir de cursos per adults, per la seva incorporació al mercat laboral, etc.  Aquest fenomen s'ha d'emmarcar en els processos de revitalització que moltes altres llengües, com ara el gal·lès, el basc, el gaèlic, el gallec, l'ucrainià, el bielorús  etc., han experimentat des de mitjans- finals del segle passat. Fins llavors, aquest tipus de comunitats lingüístiques perdia parlants i s'anaven reduint mica en mica.

A resultes de canvis relacionats amb la globalització, com la descolonització, l'europeanització, la descentralització dels estats, o la creació de nous estats, etc… un seguit  de moviments de recuperació i revitalització cultural i lingüística han anat emergint. Pel cas català, com en altres, això ha significat que molts parlants que no tenien el català com a llengua inicial s'hagin anat incorporant a la comunitat lingüística catalana a resultes també d'una política lingüística explícita que tenia com a objectiu augmentar el coneixement, els usos i el prestigi d'aquesta llengua entre la població que no la va aprendre en família. A Catalunya ens trobem doncs en una situació sociolingüística on més del 40% de la població que parla català quotidianament no té aquesta llengua com a llengua inicial, o sigui que no són parlants nadius d'aquesta llengua, però podem considerar que són claus per a la sostenibilitat de la comunitat lingüística catalana. A més, en la majoria dels casos aquests "nous" catalanoparlants no han deixat de ser castellanoparlants i el que succeeix és que els seus usos lingüístics són duals, adaptats a les diferents necessitats i característiques dels camps socials on actuen i als interlocutors amb qui interactuen.

Aquests canvis en l'accés a repertoris lingüístics també condicionen la relació entre llengua i identitat. Si fins fa poc el català era un marcador etnolingüístic que diferenciava entre els que eren catalanoparlants (nadius) i els que no, les noves pràctiques lingüístiques híbrides dels nous parlants han portat canvis en relació entre llengua i identitat. Trobem cada vegada més gent que no per utilitzar poc el català, no tenint-la com a llengua principal, o no parlar-la d'una determinada manera, diríem propera a l'estàndard, deixen de sentir-se catalans. Dit en altres paraules, que no consideren necessari parlar català o tenir-la com a llengua principal per ser catalans. És en aquests canvis on hem d'emmarcar per exemple la creació del col·lectiu Súmate, que tot i tenir la llengua castellana com a llengua principal s'identifiquen amb una identitat catalana contraposada a una determinada identitat espanyola, i s'alineen amb una possible independència de Catalunya.

Aquests canvis suposen nous reptes per a la política lingüística, que haurà de resituar la seva intervenció dins un nou paradigma lingüístic que ja no és de bilingüisme si no de multilingüisme, d'usos híbrids, duals i simultanis de les llengües i que han de propiciar un context favorable a la legitimització dels nous parlants de català.

Maite Puigdevall, professora del Màster en Estudis Catalans de la UOC

Foto: Hamed Enoichi Hamadouch parla català.

Font: http://www.nuvol.com/opinio/els-nous-parlants/

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada