"Els mitjans convencionals difonen la idea falsa i tòpica d'una Colòmbia democràtica"

12.4.12

Entrevista a Paco Simón, periodista y activista por los Derechos Humanos en Colombia. Según los informes de derechos humanos de las ONG y las agencias de Naciones Unidas, el estado colombiano es responsable, a través de fuerzas de seguridad y grupos paramilitares, de la muerte y secuestro de miles de personas.


Després de molts anys d’exercir a mitjans de comunicació convencionals, el periodista valencià Paco Simón va fer un pas al capdavant per implicar-se en la defensa dels drets humans a Colòmbia. A més de participar com a voluntari a Brigades Internacionals de Pau en territori Colombià, Simón forma part del Col·lectiu Sur-Cacarica de suport a les comunitats en resistència. També ha realitzat un llibre i documental “Volver a Nacer” sobre l’exili espanyol dels supervivents del genocidi polític de la Unió Patriòtica. Després dels anys, conserva el nervi periodístic per analitzar la imatge que els mitjans traslladen de Colòmbia: “Una imatge falsa, basada en la idea que Colòmbia és una democràcia estable només alterada per l’acció de la guerrilla i el narcotràfic”, afirma.

Quin és, al teu judici, la fotografia que els mitjans convencionals solen oferir de la realitat colombiana?

Presenten Colòmbia com una democràcia estable, fins i tot la més antiga del continent, i insisteixen que, si no és del tot solvent, es deu únicament a dues xacres: la guerrilla i el narcotràfic. Però això és una fal·làcia. Segons els informes de drets humans de les ONG i les agències de Nacions Unides, l’estat colombià és responsable, a través de forces de seguretat i grups paramilitars, de la mort i segrest de milers de persones. També de mantenir a gairebé el 50% de la població en la pobresa. De fet, Colòmbia és actualment el país més desigual d’Amèrica del Sud, fins i tot més que Brasil, i un dels països amb major “bretxa social” del món.

Quina imatge ofereixen els mitjans de l’acció guerrillera?

Apareixen als mitjans de comunicació suposades accions de la guerrilla realitzant atrocitats, que realment han perpetrat membres de l’Exèrcit o grups paramilitars. Però sempre s’atribueixen els atemptats a la guerrilla o al narcotràfic. Traslladen la idea d’una guerrilla embogida i extremista, i d’un conflicte armat vinculat al problema del tràfic de drogues. Colòmbia és, seguint amb els prejudicis, el país de la coca. Però no citen, per exemple, els informes de l’ONU dels anys 2010 i 2011, als quals s’afirma que gairebé 4.000 membres de les forces de seguretat estan essent investigats per l’assassinat de més de 3.000 persones. És l’escàndol dels “falsos positius” i de les massives execucions extrajudicials.

Consideres que hi ha algun mitjà que sigui l’excepció que confirma la regla?

Al meu entendre, l‘únic mitjà que se salvava era “Público” però em refereixo, vull matisar, al tractament de la realitat colombiana, no a la del conjunt d’Amèrica Llatina. “Público” informava de manera bastant equànime sobre les víctimes del conflicte a Colòmbia. Assenyalava, d’una banda, les víctimes de la guerrilla però també el cas del DAS i els “falsos positius” o les accions criminals de l’Exèrcit i els grups paramilitars. I els condemnava amb la mateixa energia. La resta dels mitjans de comunicació només informen d’allò més cridaner, a més de reproduir la versió oficial sobre els fets de l’estat colombià.

Quina visió donen els mitjans dels dos últims presidents de Colòmbia, Uribe i Santos?

Els mitjans, fins i tot “Público” a l‘última època, diuen que amb Santos han canviat les coses. Destaquen que l’actual president ha destapat escàndols de corrupció i violació dels drets humans de l‘època d’Uribe, que fins i tot han portat a presó alguns ministres d’aquest. L’objectiu de Santos és vendre’s a l’opinió pública com el centre moderat, mentre que Uribe representava, segons aquesta tesi, l’extrema dreta. Però el que hi ha en el fons d’aquesta maniobra és pur “gatopardisme”: gens canvia realment. El 2011, amb Santos al poder, han estat assassinats 49 defensors dels drets humans a Colòmbia i s’han incrementat un 36% els atacs a aquest col.lectiu respecte l’any anterior.

Uribe va ser un instrument de l’oligarquia per enfrontar-se a la guerrilla, però van considerar que “se li en va anar la mà” després d’escàndols com el dels “falsos positius”. L’oligarquia va pensar llavors que era necessari millorar la imatge externa del país.

Quin camí hauria de recórrer la premsa alternativa a la informació sobre Colòmbia?

Si no fóra pel treball de la premsa alternativa, no es coneixeria la realitat del país. A més d’informar, mitjans com a Rebelión, Kaosenlared, Diagonal o Crònica Popular donen la veu a les víctimes perquè expliquin el que passa a Colòmbia. Aquests mitjans solen recórrer a periodistes que coneixen els fets de primera mà, activistes o defensors/es dels drets humans que han estat o són del país, davant dels teletips d’agència o les cadenes com CNN amb els quals es nodreixen els mitjans convencionals. Aquests mitjans parlen de morts però sense explicar l’arrel dels fets. Hi ha molts exemples d’això.

A més de periodista, t’has implicat activament en la defensa dels drets humans a Colòmbia. Quin ha estat el teu recorregut?

Fa més de dotze anys que vaig començar a les brigades internacionals de pau, acompanyant defensors dels drets humans que sofrien amenaces al Magdalena Medio i a Urabá, dues de les regions més conflictives de Colòmbia. Després vaig treballar amb “Reiniciar”, una ONG colombiana que treballa en la denúncia del genocidi polític que va patir l’exterminat partit d’esquerra colombià Unión Patriòtica. He estat moltes vegades a Colòmbia com a membre de l’organització Sur-Cacarica fent tasques d’acompanyament. També al judici contra la cúpula del DAS, lexdepartament d’Intel.ligència estatal colombià.

Amb el Centre d’Estudis Polítics i Socials (CEPS) vaig participar a la campanya electoral d’Evo Morales a Bolívia (2005) i a la del partit Polo Democràtico Alternativo a Colòmbia (2006).

Finalment, quina tasca desenvolupa el col·lectiu Sud-Cacarica, en el qual participes actualment?

El més destacable és el suport a les comunitats en resistència enmig de la guerra i el suport a la població civil que és víctima d’aquesta. Treballem amb les comunitats de pau de San José de Apartadó, Cacarica, Curbaradó i Jiguamiandó, totes elles situades a la regió d’Urabá, al nord de Colòmbia. Aquestes comunitats neixen després que la població camperola abandonés els seus territoris a mitjan 90 per la pressió d’Exèrcit i paramilitars; es van refugiar als pobles propers; després van tornar a la seva regió d’origen, on es van declarar al marge del conflicte armat. Són les comunitats de pau. Però aquesta neutralitat davant el conflicte no implica inhibició política. Al contrari, segueixen denunciant i rebent agressions de grups armats.

Malgrat el suport d’ONG internacionals?

En efecte. La primera Comunitat de Pau constituïda a Colòmbia és la de San José de Apartadó, el 1997. De les 1.200 persones que van començar a la comunitat, 200 han estat assassinades. La massacre més brutal es va produir l’any 2005, quan van resultar assassinades 8 persones (4 d’ells menors d’edat) de la comunitat a cops de destral i garrotades. El govern d‘Álvaro Uribe va acusar d’aquesta acció a les FARC. Amb el temps, es va demostrar que militars i paramilitars van ser els que van perpetrar aquells atemptats de manera conjunta. De fet, ja hi ha un militar condemnat pels fets i diversos processats.

En la imagen: Paco Simón, en l’acompanyament a una comunitat en resistència a Colòmbia.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada