Barcelona no és la 'banlieue'

16.1.12

Tant ajuntament com entitats posen bona nota a la convivència a la ciutat després dels fets del Besòs.
El consistori reconeix que alguns barris de la perifèria poden viure episodis de xenofòbia.

ROSA MARI SANZ / HELENA LÓPEZ - El Periodic
Revisió de la cohesió social a l'àrea metropolitana (1)


El fantasma de l'onada de violència que la tardor del 2005 va evidenciar els problemes de convivència als suburbis de París va sobrevolar per uns moments el barri del Besòs de Barcelona, després de la tarda del 3 de gener passat, quan el senegalès Ibrahima Dyey va morir per un tret a mans d'una família gitana i es va desencadenar un clima d'inquietant tensió que va acabar sent aplacada des de la mateixa ciutadania. Dos dies més tard, amb els nervis més calmats, les associacions de senegalesos i de gitanos de Catalunya van escenificar la seva bona relació en una compareixença pública. Va ser la imatge que Barcelona, en matèria de cohabitació, funciona. Així ho pensen entitats i el mateix ajuntament, tot i que reconeixen que la situació en algunes zones perifèriques més humils s'ha tornat més complexa amb la crisi. Però res a veure amb les banlieues.
Perquè al marge que aquest crim va ser un delicte comú i no racista, i que podia haver passat amb crisi o sense, el succés ha posat damunt la taula la sensibilitat que tenen alguns barris amb un alt percentatge d'immigració de viure episodis xenòfobs. Una preocupació que no amaga el comissionat d'Immigració de l'Ajuntament de Barcelona, Miquel Esteve, que, tot i això, recorda que al Besòs hi va haver una sinergia positiva que no va aparèixer perquè sí: «Va ser fruit del treball de molts anys del municipi i de les entitats. Sense aquesta feina prèvia hi hauria hagut una batalla campal com a les banlieues. Els barcelonins es mereixen un 10 de nota en seny i cohabitació».
COMPETÈNCIA PELS RECURSOS / El consistori és conscient que la crisi, agreujada per les retallades socials, no és la millor amiga de la convivència i que la situació és molt més complexa que fa uns anys. «Estem en una època de risc; jo en dic racisme de competència pels recursos [beques de menjador, assistència sanitària, places d'escoles bressol públiques...] i afecta els barris més deteriorats», explica Esteve. És a dir, els que tenen més immigració perquè la vivenda és més barata i on la població disposa de les rendes més baixes de la ciutat, una capital que en ben poca distància presenta grans desigualtats econòmiques, com es pot veure al gràfic.
Al marge del Raval -el barri de Barcelona amb un percentatge d'immigració més elevat (el 48,6%, enfront d'una mitjana del 18,1% )-,
el treball en matèria de cohesió social s'està accentuant, explica Esteve, en zones perifèriques del nord, com ara Ciutat Meridiana, on les famílies, tres de cada 10 foranes, han de viure amb la meitat d'ingressos que la mitjana de Barcelona, o a Trinitat Vella, Roquetes i Bon Pastor, zones amb perfils socioeconòmics bastant similars i on es porten a terme diversos programes comunitaris per afavorir la convivència.
Així mateix, cita com a «sensibles» enclavaments de l'altre extrem, com ara els barris del Poble-sec (amb una renda familiar del 66% respecte de la mitjana de la ciutat i gairebé un 30% d'immigració) i la Marina del Prat Vermell i la Marina del Port, tots dos amb menys percentatge de població estrangera, però on s'han detectat alguns conflictes entre veïns.
ESTRATÈGIA ANTIRUMORS / Per pal·liar-los, l'ajuntament porta a terme plans de mediació, i ara preveu potenciar amb el suport d'entitats l'estratègia antirumors, una de les eines que va néixer amb l'anterior equip local per combatre els estereotips. Al mateix temps, planeja a curt termini un projecte pilot per a adolescents i joves immigrants que maten el temps a l'espai públic i creen a vegades malestar entre els veïns. Una experiència que busca millorar la seva integració vinculant-los a casals o a equipaments esportius. En definitiva, explica Esteve, «polítiques per intensificar la pedagogia amb l'objectiu que la població i la ciutadania siguin una mateixa cosa, ja que a vegades hi ha població que no arriba a la categoria de ciutadà».
Una tasca, la de millorar la convivència, que segons Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya, és responsabilitat primera dels ciutadans, «però això no vol dir que els poders públics no hagin d'assumir algunes funcions de dinamització, prevenció o resolució de conflictes». Segons la seva opinió, per guanyar cohesió és bàsic «elevar l'autoestima i millorar la imatge de la zona». «Però cal -subratlla- que tots els veïns els puguin sentir seus», no com considera que ha passat al Raval.
En aquesta mateixa línia s'expressa Jordi Bonet, president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), per a qui el problema no és tant que en un barri hi hagi més immigrants o menys, sinó que existeixi una xarxa comunitària forta que faci de mur de contenció. «Els barris han de tenir història, els veïns els han de sentir com a propis», exposa Bonet, cosa que és difícil que passi al Raval, on es viu un problema de gentrificació -la progressiva substitució de veïns grans i amb pocs recursos per d'altres amb un poder adquisitiu més alt- i on els ciutadans no fan arrels, a diferència de Nou Barris, on el padró és més estable.
Davant de la possibilitat que les retallades puguin crispar alguns punts en què hi ha competència pels recursos, Essomba considera que «el risc de tensió i conflicte existiria igual» en una altra situació econòmica «si no s'ha invertit bé en programes socials eficaços», i considera bàsic, abans que res, el discurs dels governants. «Hi ha municipis catalans en què, quan parlen els seus representants, un sent calfreds al constatar que les seves propostes i la seva veu són més proclius a la xenofòbia i al racisme que no pas a la convivència», conclou. No és el cas de Barcelona.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada