Ruralitzar i crear ocupació

29.12.11

Gustavo Duch
Coordinador de la revista
'Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas' 
Article publicat a El Periódico de Catalunya de Gustavo Duch, coordinador de la Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.
L'article proposa com a alternativa a la crisi econòmica global la creació de treball al camp mitjançant el suport a la petita producció agro-ecològica. Per a fer-ho analitza els impactes devastadors en termes d'ocupació de la Política Agrària Comuna (PAC) i es fixa en iniciatives de reforma agrària com les que van viure països com Taiwan, Japó i Corea després de la Segona Guerra Mundial i experiències més properes com Dinamarca, Finlàndia o Noruega.
A Espanya superem els cinc milions d'aturats, una xifra inacceptable derivada de la crisi. Però també en el problema de la desocupació hem de mirar al camp, tant en l'anàlisi com en les propostes. A Europa ens trobem amb un despoblament de les zones rurals molt greu, i l'agricultura o sector primari fa molt temps que va deixar de ser la base de l'economia. Segons l'últim cens d'Eurostat, aquesta realitat és massa evident: en només vuit anys, la UE ha perdut tres milions d'explotacions. És a dir, aproximadament cada minut ha suposat la desaparició d'una unitat agrícola i els llocs de treball que això significa.
I tot això és fruit de l'aplicació de polítiques productivistes que ja ha arribat l'hora de desterrar. La política agrària comuna (PAC) que ara s'està revisant ha estat responsable d'això per subvencionar durant molt temps les grans unitats agrícoles, afavorir la intensificació i deixar que els preus els marqui el lliure mercat. Un model de potències industrials que va creure que l'agricultura també s'hauria d'acomodar a aquell principi i que va acabar amb l'economia rural i amb milers de llocs de treball.
Però proveir d'aliments la població, i a la vegada cuidar boscos i paisatges, és un treball d'allò més necessari. De fet, és imprescindible. I aquesta és la proposta, perquè hi ha espai, possibilitats i molt futur: ruralitzar l'economia i repagesitzar el planeta, per obtenir en el procés molts, però molts, llocs de treball dignes i rendibles.Encara que ni les condicions de terreny, clima i història són comparables, val la pena recordar (com expliquen Albert Berry i Liisa L. North, professors de la Universitat de York, a Toronto) «el que van fer els taiwanesos, els japonesos i els coreans després de la segona guerra mundial, quan van expropiar les unitats agràries de més de tres hectàrees i van executar reformes agràries radicals que van formar la base de la seguretat alimentària de famílies per al creixement i la diversificació econòmica posterior a nivell nacional». Amb una quantitat de terra suficient com a mitjà de vida per a una família (a Taiwan va ser una mica més d'una hectàrea), amb polítiques fortes de suport a aquest minifundi -aquí sempre menyspreat- i serveis públics apropiats, als tres països la productivitat agrícola va créixer, les condicions de vida al camp van millorar ràpidament i -el més important- l'ocupació agrària va augmentar considerablement.
«Els tres països asiàtics esmentats -prossegueixen Berry i North- no són els únics on les experiències han demostrat la relació positiva entre el desenvolupament rural equitatiu (basat en la petita i mitjana agricultura) i el desenvolupament econòmic nacional. En termes històrics podem esmentar Dinamarca, Finlàndia o Noruega. (…) Les comparacions llatinoamericanes també ens presten lliçons. Crida l'atenció l'abisme entre, per una banda, les bones condicions de vida i la història de pau social i política de l'altiplà central de Costa Rica, caracteritzada per les seves petites i mitjanes propietats cafeteres, i per l'altra la misèria, la repressió política i la violència que predominen a les zones de plantacions grans de cafè en països veïns com el Salvador i Guatemala».
Pensar i invertir a recuperar la petita agricultura no és un pas enrere, sinó la base d'una economia sostenible i equitativa, que a més ens alimenta. Només necessitem atreviment (i poc pressupost) per posar en marxa mesures de redistribució de la terra davant els grans latifundis o monocultius; oferir facilitats per accedir a terres productives; recolzar la desintensificació de tantes unitats agràries sobredimensionades; o evitar, quan arriba la jubilació dels actuals propietaris, el cessament d'activitats amb la incorporació de gent jove…
Aquestes mesures haurien de venir acompanyades de polítiques clares de protecció d'aquesta agricultura (promocionant els circuits curts de comercialització, preus remuneratius, aranzels en frontera, etcètera) i, lògicament, amb suports bàsics de capacitació, assessoria tècnica o irrigació. Però sempre amb claredat, sense fissures, en favor d'una agricultura basada en principis agroecològics. Perquè ja no hi ha dubtes -ni tampoc dubtes científics- de les bondats d'aquesta manera de practicar la producció d'aliments. L'Institut Rodale, després de 30 anys d'investigació comparativa entre camps de cultius convencionals i agroecològics, conclou que aquests últims són (a més de no perjudicials per al medi ambient ni per a la salut de la població consumidora) més viables tant econòmicament com energèticament.
Si volem sortir d'aquesta crisi i generar llocs de treball productius als països industrialitzats, si volem combatre la situació de pobresa i fam en molts països del sud, i si pretenem deixar un futur sostenible a la nostra descendència caldrà que ens replantegem l'estructura socioeconòmica en què estem, en la qual la ruralitat ha quedat tràgicament marginada al fons d'una piràmide invertida que lògicament trontolla.

Per a més informació sobre els impactes de la PAC

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada