Jazz a Barcelona

23.11.11

Voll-Damm Festival Internacional de Jazz

A certes alçades, l'èxit d'un festival implica en bona part la construcció d'un segell, una línia estilística pròpia que diferencia la proposta. Així, si a altres festivals hi van periòdicament Wilco o Aphex Twin, és normal que al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz hi trobem, per exemple, Maria Schneider (20/10): flamant medalla d'or del festival, la nord-americana es tornarà a posar al capdavant de la seva orquestra, un ensemble d'una vintena de músics de primer nivell que dirigeix amb mà esquerra a través de composicions que s'endinsen en terrenys sensuals i altament evocadors. Allegresse (2000) o Sky blue (2007) formen part de qualsevol col·lecció de jazz orquestral. Més caps de cartell: què podem dir de Michel Camilo (16/11) o de Pat Metheny (24/11)? O de Paolo Conte (1/12)? L'italià sortirà del seu aïllament (als seus 74 anys, ja no fa més d'una desena de concerts l'any) per cloure amb magnificència el festival.
Enguany, hi trobem una forta dedicació al piano, i això vol dir que hi haurà primeres espases com Brad Mehldau (28/11); el pianista ha visitat Barcelona en formació de trio i en solitari, però en aquesta ocasió es trobarà cara a cara amb el saxo de Joshua Redman. S'espera una vetllada de diàleg, reptes, vacil·lades, aclucades d'ull i moltes posturetes. Imprescindible. Però també són altament recomanables altres pianistes que, amb un apropament potser menys canònic, cerquen noves vies per a la interpretació de l'instrument. És el cas de Tigran Hamasyan (22/11), que basteix ponts amb la tradició musical de la seva Armènia natal, o Vijay Iyer (24/10) i els seus coquetejos amb les programacions electròniques. 
També trobarem aclucades a altres latituds. La brasilera Eliane Elias (4/11) presentarà el seu darrer disc, Light My Fire, on la celebrada cançó de The Doors és l'excusa per donar una altra volta a la calidesa de la bossa nova. I en una òrbita ben diferent podem trobar Ken Vandermark (20/11): visceral i abrasiu, el saxofonista de Rhode Island és un dels exponents més en forma del free.
Un programa de qualitat que troba la seva digna contrapartida en la part local (que conforma el 50% del programa). Des de La Locomotora Negra (40 anys dedicada al jazz, i 15 participacions al festival, el 26/11) fins als joveníssims membres de la Sant Andreu Jazz Band (30/11), i la seva cara més visible, Andrea Motis, que també actua en solitari (5/11), passant per Sílvia Pérez Cruz (11/11) o Samantha de Siena (25/11).
De tots els noms que aporta el maridatge amb el Festival d'Úmbria, cal fer una parada obligada al pianista Stefano Bollani (12/11). Impulsat als seus inicis pel trompetista Enrico Rava (també serà al festival, el 10/11), Bollani fa anys que construeix un sòlid discurs que, arrelat a la tradició, és capaç d'assimilar música brasilera, pop wilsonià, escola soviètica (Prokofiev) i, en general, cap a tot el que se li posi per davant, amb tanta elegància com sentit de l'humor; és fàcil veure els seus treballs publicats a segells tan prestigiosos com l'alemany ECM. El Festival també portarà altres pianistes interessants, com (tots dos en format de trio) Marcin Wasilewski (el 15/11) o Alfredo Rodríguez (19/11), un jove músic cubà que ha estat director musical dels projectes recents de Quincy Jones.
Des de Portugal, la jove (23 anys) Luisa Sobral (13/11) mostrarà per què el seu disc de debut, The cherry on my cake, està sent tan aplaudit al seu país d'origen. Jazz vocal que s'emmiralla tant en les grans dames nord-americanes com en un París ensomniat.

I per acabar, un clàssic: versàtil i sempre disposat a provar nous formats, al final Pat Metheny (24/11) sempre acaba tornant al trio. I és que aquest és el format més agraït per a l'espectador. Aquí no hi ha espai per a cap tipus de risc: les notes llisquen de la seva guitarra suaus i meloses, acompanyades per la bateria de Bill Stewart i el contrabaix de Larry Grenadier.  

El Festival de Jazz continua aquest mes de novembre (i fins l'1/12: clou el gran Paolo Conte) mostrant el bo i millor de l'actualitat jazzística. Després de la primera part (vegeu la revista del mes d'octubre), aquí van més recomanacions.

De tots els noms que aporta el maridatge amb el Festival d'Úmbria, cal fer una parada obligada al pianista Stefano Bollani (12/11). Impulsat als seus inicis pel trompetista Enrico Rava (també serà al festival, el 10/11), Bollani fa anys que construeix un sòlid discurs que, arrelat a la tradició, és capaç d'assimilar música brasilera, pop wilsonià, escola soviètica (Prokofiev) i, en general, cap a tot el que se li posi per davant, amb tanta elegància com sentit de l'humor; és fàcil veure els seus treballs publicats a segells tan prestigiosos com l'alemany ECM. El Festival també portarà altres pianistes interessants, com (tots dos en format de trio) Marcin Wasilewski (el 15/11) o Alfredo Rodríguez (19/11), un jove músic cubà que ha estat director musical dels projectes recents de Quincy Jones.

Des de Portugal, la jove (23 anys) Luisa Sobral (13/11) mostrarà per què el seu disc de debut, The cherry on my cake, està sent tan aplaudit al seu país d'origen. Jazz vocal que s'emmiralla tant en les grans dames nord-americanes com en un París ensomniat.

Versàtil i sempre disposat a provar nous formats, al final Pat Metheny (24/11) sempre acaba tornant al trio. I és que aquest és el format més agraït per a l'espectador. Aquí no hi ha espai per a cap tipus de risc: les notes llisquen de la seva guitarra suaus i meloses, acompanyades per la bateria de Bill Stewart i el contrabaix de Larry Grenadier.De tots els noms que aporta el maridatge amb el Festival d'Úmbria, cal fer una parada obligada al pianista Stefano Bollani (12/11). Impulsat als seus inicis pel trompetista Enrico Rava (també serà al festival, el 10/11), Bollani fa anys que construeix un sòlid discurs que, arrelat a la tradició, és capaç d'assimilar música brasilera, pop wilsonià, escola soviètica (Prokofiev) i, en general, cap a tot el que se li posi per davant, amb tanta elegància com sentit de l'humor; és fàcil veure els seus treballs publicats a segells tan prestigiosos com l'alemany ECM. El Festival també portarà altres pianistes interessants, com (tots dos en format de trio) Marcin Wasilewski (el 15/11) o Alfredo Rodríguez (19/11), un jove músic cubà que ha estat director musical dels projectes recents de Quincy Jones.Des de Portugal, la jove (23 anys) Luisa Sobral (13/11) mostrarà per què el seu disc de debut, The cherry on my cake, està sent tan aplaudit al seu país d'origen. Jazz vocal que s'emmiralla tant en les grans dames nord-americanes com en un París ensomniat.Versàtil i sempre disposat a provar nous formats, al final Pat Metheny (24/11) sempre acaba tornant al trio. I és que aquest és el format més agraït per a l'espectador. Aquí no hi ha espai per a cap tipus de risc: les notes llisquen de la seva guitarra suaus i meloses, acompanyades per la bateria de Bill Stewart i el contrabaix de Larry Grenadier.

 

Oliver Villanueva

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada