La sostenibilitat de la vida i del planeta depèn de nosaltres, ciutadanes i ciutadans del món

16.10.11


Itacat ha participat en les Jornades de Sensibilització de la 8ª Diàspora Sense Fronteres 2011, promogudes per l'associació IMAGO BARCELONA, i volem reproduir en aquest espai, el text d'en Cândido Grzybowski, sociòleg, co fundador del Fòrum Social Mundial i director del Ibase - "Instituto Brasileiro de Análises Sociais i Econômicas", una gran organització de la societat brasilera, fundada el 1981, que té com a objectiu, la radicalització de la democràcia i l'afirmació d'una ciutadania activa. 

Cândido Grzybowski ha parlat de la "Crisis del modelo civilizatorio, hacia la biocivilización".

"Estem a menys d'un any de la conferència Rio + 20, que es celebrarà a Rio de Janeiro a començaments de juny de 2012, i gairebé no està passant res. Ni sembla que estem davant del desafiament inevitable de revertir un procés de desenvolupament que destrueix la base natural de la vida. Els nostres governants estan més preocupats amb la crema del capital especulatiu en les borses i la salut dels bancs que amb les múltiples crisis en què la humanitat s'enfonsa: climàtica, alimentària, de les condicions de vida, de la política i dels valors ètics. Això perquè en l'actual estructura de poder mundial, controlada pels interessos de les grans corporacions econòmic-financeres, pels països desenvolupats i pels “emergents”, no existeix un real interès polític a canviar el que pot posar en risc el “negoci del desenvolupament”. Ciutadans i ciutadanes indignats es revolten contra tot això en diverses parts del món, però encara no s'ha donat una unió entre ells, una articulació que ajunti la diversitat en un gran moviment irreversible.

Estem davant d'una crisi de la pròpia civilització capitalista industrial, amb el seu productivisme i consumisme, moguda per l'acumulació de la riquesa, sempre creixent, sense límits. Mai podem oblidar que aquesta civilització, on la riquesa d'un poble és mesurada per tenir-hi sempre més i més béns, per la renda per càpita, per l'acumulació i pel creixement del PIB, va ser feta a pal i foc, literalment, durant els últims segles de la història humana. Conquesta i colonització, amb l'esclavitud de pobles sencers, una revolució industrial basada en l'ús intens d'energia fòssil i matèria primera, en la destrucció i contaminació ambiental gairebé sense marxa enrere, generant la crisi climàtica, amb extrema misèria i extrema riquesa. Imperialismes i guerres, canviant de mans i de territoris, s'han anat succeïnt d'acord a la necessitat de garantir la dominació de tal civilització, fins avui. Amb la globalització capitalista de les últimes dècades, aquesta ha esdevingut referència per a pràcticament tota la humanitat. Hem creat les condicions per a l'emergència d'una comunitat planetària, interdependent, pel pitjor camí. Ens falta transformar això en somni col·lectiu, i voluntat, en acció, en la diversitat del que som.

Al bell mig d'escombraries i de més escombraries, de la convivència d'abundància extrema amb misèria extrema, la civilització capitalista industrial productivista i consumista exerceix una fascinació enorme, conquerint cors i ments gairebé sense fronteres. El fet és que l'economia i el poder que la sostenen, així com l'estil de vida d'aquesta civilització, té com a pressupostos indispensables la dominació, el racisme i la discriminació, el masclisme i l'exclusió social, una destrucció ambiental que compromet la sostenibilitat de la vida i del planeta.

Comença a sorgir en el sí de les societats civils del món la consciència de què així no es pot continuar. Necessitem canviar ja! Però éticamente no es pot pensar en salvar el planeta i oblidar-se'n de la humanitat. Com canviar conciliant l'agenda de la sostenibilitat de la naturalesa i de la vida amb la justícia social? Aquesta és la gran qüestió per a la ciutadania i per a la democràcia, des del lloc on vivim al món sencer, reconeixent-nos com a comunitat ciutadana planetària, amb drets i responsabilitats compartits, comulgant en valors de llibertat i igualtat, de solidaritat i participació democràtica, valorant la nostra diversitat i interdependència.
L'enorme esperança generada per l'Eco-92, la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament, no va ser capaç de transformar-se en contrapunt de l'avassalladora globalització neoliberal que s'estenia pel món durant els anys 90 i començaments del nou segle. En la mateixa proporció en que van créixer les grans empreses, va augmentar la disputa mundial pels recursos, la destrucció i la desigualtat. L'objectiu del creixement dels negocis a qualsevol preu va ser afavorit per la liberalització, la desregulació i la flexibilització, amb un desmoronament de la pròpia capacitat promotora dels drets i reguladora dels Estats. L'ONU es va buidar de continguts i va créixer l'il·legítim G8, sota el lideratge de l'única potència militar imperial, els EUA. Ara, en el moment àlgid de la crisi, apareix el G20, una ampliació del club tancat del poder mundial del G8, que no canvia l'essència de l'assimetria del poder i de la dominació que propicia.

L'agenda de la justícia social va ser relegada als anomenats ODM – Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, vuit punts gens ambiciosos, on es crida a fer justícia sense canviar les causes de la injustícia. A més, ni tan sols això s'està fent. La manca de voluntat per canviar l'organització de les societats, la seva economia i el seu poder, va quedar encara més clara en les negociacions que van seguir a les convencions signades el 1992. Amb molts costos es va arribar al Protocol de Kyoto, sobre canvis climàtics, que no va suposar res més que el pagament del dret per continuar contaminant per uns, mentre que d'altres havien d'assumir el compromís de captar carboni i de mantenir les florestes en altres llocs del món. A Durban, el 2002, el negoci verd va guanyar espai en la Conferència i va perdre l'esperança de què encara fos possible anhelar canvis més radicals. Novament, el 2009, a Copenhague, semblava ressorgir l'esperança. Malgrat la pressió dels carrers, els governants no van passar d'una declaració de vagues promeses.
Això no dóna més de sí! Les múltiples i combinades crisis, que des del cor dels països desenvolupats dominants es propaguen i contaminen arreu, només reforcen la convicció dels activistas per un altre món. El paradigma industrial capitalista, productivista i consumista està sent corroït per les seves pròpies contradiccions. Allò que donarà lloc a un altre món no serà una mera remodelació del mateix.
En el cas de la conferència Rio+20, tot això sembla operar alhora. La crisi funciona com excusa per a que els governants no es comprometin. Obama va visitar Brasil aquest any, va estar a Rio, va activar el seu arsenal contra Líbia i va parlar de gairebé tot, fins i tot de la Copa del Món de Futbol de 2014 i de les Olimpiadas de 2016, però res de la Conferència tan vital per a la humanitat i pel planeta. Mirant cap a un altre costat, què és el que els líders europeus faran per que de Rio+20 sorti alguna cosa rellevant? La crisi de la zona de l'euro justifica el silenci? I de Japó – dels terratrèmols, tsunamis i fugides nuclears – es pot esperar alguna cosa? Els “emergents” – nosaltres, brasilers, entre ells –, amb les seves ambicions de creixement ràpid, a qualsevol cost, són part del problema i no pas de la solució. I què es pot fer si el propi president de la Conferència Rio+20 és un ambaixador xinès a l'ONU? La Conferència serà a Brasil, però en la nostra agenda tenim la represa de les centrals nuclears, el petroli pre-sal, les grans hidroelèctriques a l'Amazônia i, per a complicar més la cosa, la flexibilització del Codi Forestal. El quadre no podria ser més desencoratjador.
Pel seu propi contingut poc es pot esperar de la Conferència. El tema principal és l'economia verda, terme més digerible que el de sostenibilitat que, si més no, posa de relleu la relació societat i naturalesa d'una forma més àmplia. Qualificar de verda una economia que la seva lògica és acumular riquesa ràpid i pel damunt de tot, reduint tot a mercadoria i mercantilitzant la vida i la naturalesa, generant destrucció i desigualtats, encara que en nom del treball, no és més que l'obertura d'un nou front de negocis. El tema de la governança, també en el programa, no passa de ser un altre engany per empoderar organismes a l'ONU que regulin el “negoci verd”.
Per acabar de completar, el format no és el d'una cúpula sinó el d'una conferència de nivell ministerial, buida per definició.
L'emergent ciutadania planetària, en la seva diversitat d'identitats i de veus dissonants, no té res a esperar de Rio+20. Necessitem creure en la nostra capacitat com a instituients i constituients, cridats en certs moments a destapar les contradiccions i fer avançar la història. Crec que estem davant d'un gran desafiament i d'una possibilitat. El desafiament és tenir gosadia per a somiar en els canvis impossibles que la humanitat i el planeta necessiten per a canviar de paradigma. El desafiament és, també, tenir el coratge de fer propostes que són vistes com impossibles i actuar per a fer-les possibles. És així que es fa la història humana, amb els seus camins i des-camins.
La possibilitat està en aprofitar el temps d'aquí fins a la Conferència Rio+20 i la seva realització i invertir el joc, creant l'espai vibrant de la ciutadania mundial per la sostenibilitat de la vida i del planeta. En comptes de reaccionar al que es proposa i es discuteix en la conferència oficial o de fer esdeveniments paral·lels, al contrari, fem que l'esdeveniment principal sigui el de la ciutadania, obligant als representants de la conferència oficial reaccionar al que proposem i demanem. El mètode és el nostre mètode de ciutadania activa, on el nombre mobilitzat entorn a una causa esdevé una qualitat política i una força transformadora. Necessitem ocupar i ampliar l'espai públic, polititzar l'economia i la vida, radicalitzar les demandes democratitzant la pròpia democràcia, aquesta vegada diversa però de dimensions i impacte planetari. La reccepta és simple: mobilització, participació i pressió, creient en la força dels nostres somnis i idees, formulant propostes agosarades.
Fem de Rio 2012 un moment d'indignació planetària i d'empenta ciutadana. Necessitem fer valer el nostre poder ciutadà, arrelat profundament en la diversitat del que som i en les situacions que vivim, en la força de les nostres idees, en la riquesa de les nostres experiències de construcció del futur aquí i ara, en la nostra capacitat de construir xarxes i mobilitzar, en la nostra incidència política. Com diu el poeta, “qui sap, ho fa a l'hora, i no espera esdevenir”."

Cândido Grzybowski

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada