Tertúlia literària: "El secret del meu turbant" de Nadia Ghulam i Agnès Rotger

9.9.11

El secret del meu turbant explica la història real de Nàdia Ghulam, una noia afganesa que amb només vuit anys va patir greus ferides a causa d’una bomba i que quan es va instaurar el règim talibà a l’Afganistan va decidir fer-se passar per home per poder portar un sou a casa.


- Data: 19 de setembre de 2011
- Hora: les 17:30 hores
- Lloc: Biblioteca Sant Roc (Av. Congrés Eucarístic, s/n, Badalona)
- A càrrec de les autores: Nadia Ghulam i Agnès Rotger

Entrevista NÀDIA GHULAM


“Rere un nicab el món es veu com una presó”



M’espera a la parada de metro de Pep Ventura, a la sortida de la plaça. Va arribar a Catalunya fa cinc anys per poder operar-se de les ferides que va patir a conseqüència d’una bomba que va caure sobre casa seva quan tenia nou anys. Va estar sis mesos en coma. Quan es va despertar, els mujahidins van assassinar el seu germà. En un país, l’Afganistan, on les dones no tenen cap mena de drets ni llibertats, amb deu anys es va fer passar per un noi, en Zalmai, per poder alimentar la seva família: la mare, un pare que va embogir i dues germanes petites. A Badalona, la Nàdia Ghulam, hi viu amb la que ella anomena la seva família catalana. Ens fem dos petons i comencem a caminar fins a arribar al mar. “Recordo la primera vegada que el vaig veure. Quina imatge més maca. M’hi vaig banyar. Saps què és el que més em va sorprendre? Que l’aigua era molt freda!”

Quan eres petita, què volies ser de gran?
Advocada. Recordo que quan el meu germà jugava amb els seus amics i es barallaven per qualsevol fotesa, sempre em cridaven a mi perquè decidís qui tenia raó. Em feien fer de jutge i posar pau [riu]. Però la meva infància es va acabar molt de pressa. Vaig començar l’escola als sis anys, i només un any més tard va començar la guerra. Un dia va esclatar una bomba a casa meva i jo vaig caure greument ferida. Aleshores tenia nou anys.

Per una nena tan petita deu ser impossible d’entendre per què hi ha guerres, oi?
No entenia res, era una nena i, per tant, molt innocent. Vaig estar uns cinc mesos en coma i, quan vaig obrir els ulls, una de les primeres imatges que vaig tenir va ser la de la meva mare plorant. La meva primera reacció va ser pensar que algú de la meva família havia fet alguna cosa malament i que ens havien castigat. Quan vaig començar a entendre què passava va tornar a aparèixer el desig d’estudiar dret i ser jutge, però no va poder ser. Allà una noia no podia estudiar i, encara que em vaig fer passar per un noi, només vaig poder acabar el batxillerat. Amb tot, no he abandonat la idea d’estudiar dret, encara que també m’agradaria estudiar psicologia.

Has descobert una nova vocació?
Al meu país no hi ha psicòlegs i penso que estudiant psicologia puc ser molt útil, sobretot amb els nens. Tinc l’Afganistan sempre en ment: la meva família, els meus amics, la meva gent… Fer tot el que pugui pel meu país és la meva esperança i la meva obsessió. Cada matí quan em desperto i veig la meva mare catalana li dic: “Mama, avui a la nit he pensat en un altre projecte.” “Un altre?”, em contesta i riu. Constantment penso en projectes i idees per desenvolupar a l’Afganistan.

Ets molt somniadora?
Sí. Un dels somnis que més es repeteixen és que em matriculo a la universitat i puc anar a classe. Però no tots els somnis són tan macos. Moltes vegades, dormint, recordo la guerra i tinc malsons en què algú em mata. Passo molta por. Hi ha moments en què encara em costa assimilar que ja no visc aquella situació. Fins i tot, molts dies quan em llevo no em situo i passen uns instants abans no recordo on sóc. La meva habitació a Badalona és la cosa més luxosa que he tingut mai a la meva vida, però hi ha dies en què em desperto creient que sóc en un hospital. Pot ser que sigui pels llençols blancs, malgrat que, quan vaig ser hospitalitzada a Kabul, no tenia llit.

Encara a l’hospital van assassinar, al carrer i d’un tret, el teu germà Zalmai, de només catorze anys. Es pot arribar a assimilar tot el que vas haver de viure?
Va ser molt dur. Però saps una cosa? Jo no he vist el meu germà mort, perquè quan el van matar jo era a l’hospital, així que per mi continua viu, és aquí. La gent no ho pot entendre, però jo sento que és al meu costat, que em fa companyia en els moments en què estic trista i quan sóc feliç. Parlo amb ell i li explico què faig, què m’ha passat, com em sento… Alguns diuen que només és fruit de la imaginació, jo sé que és real. A més a més, a la meva religió, l’islam, una persona que es mor essent innocent és un shaid. Significa que aquella persona no s’ha mort, sinó que és viva entre nosaltres.

Continues creient en la religió?
Sí. L’islam, com totes les religions, té un missatge molt positiu que ha estat malmès per la mala interpretació que n’han fet les persones. L’islam no et diu que has de matar o fer mal a la gent que no pensa com tu, això ho fem els humans.



Des d’occident, tenim una visió distorsionada de l’islam?
Sí. Però també és lògic, perquè en nom de l’islam s’han fet autèntiques barbaritats. Em sap molt greu que algú s’aprofiti de la religió per dur a terme els seus actes de fanatisme. L’islam no és això. Durant els anys que vaig viure com un noi, vaig estudiar en una madrassa, les escoles islàmiques on bàsicament s’ensenya religió. Fins i tot vaig arribar a ser ajudant del mul·là, que dins l’islam representa la figura d’un gran erudit en religió, un mestre. Hi vaig estudiar molt perquè volia arribar a entendre per què m’havia passat tot allò, o per què al món musulmà les noies no podem treballar. Va ser aleshores quan em vaig adonar que el que jo llegia i aprenia i la interpretació que feien algunes persones de l’islam eren dues coses del tot diferents. Això no sols no va comportar que perdés la meva fe, sinó que encara va aconseguir que fos més forta. Tant de bo les dones del meu país tinguin la sort que he tingut jo, puguin estudiar i comprovar per si mateixes què és correcte i què no. Un dia la meva mare em va emocionar molt dient-me que ella era cega i que, per tant, no podia veure què estava bé i què estava malament, però que jo era els seus ulls i l’havia d’ajudar a veure-hi. M’escolta molt i és molt feliç per tot el que visc actualment.

En un país on les dones no poden ni sortir al carrer sense anar acompanyades per un home, vas decidir fer-te passar per un noi per poder ajudar la teva família. Com una nena de deu anys va poder prendre aquesta decisió?
Tenia deu anys, però tot es reduïa al fet que si jo no menjava em moriria, i si la meva família no menjava també es moririen. Després de la guerra, a l’Afganistan molta gent es va veure abocada a la pobresa, però la meva mare, que és molt orgullosa, sempre deia que abans que pidolar es moriria de gana. En aquest sentit jo m’assemblo molt a ella. Entre morir-nos de gana o fer-me passar per noi per poder treballar, vaig escollir la segona opció. Em feia dir Zalmai, com el meu germà. Vaig fer de tot, des de paleta a reparadora de bicicletes.

No tenies por?
Cada dia, cada segon, però ho havia de fer. Si m’haguessin descobert segurament m’haurien matat o m’haurien tancat per sempre en una presó. Però haver-me de quedar tancada a casa sense poder sortir a treballar i ajudar la meva família pel simple fet de ser una noia també era una condemna a mort. On eren els meus drets, la meva llibertat?

I a casa, no temien per la teva vida?
La meva mare confiava en mi, sempre ho ha fet. Sempre m’explica que l’esclat de la bomba em va causar una ferida al cap tan grossa que em sortia una part del cervell. Va ser el meu pare qui em va rescatar de les runes i em va portar a l’hospital tancant la ferida amb la seva pròpia mà. Cap metge no creia que pogués sobreviure, però la meva mare estava convençuda que ho aconseguiria, i així va ser. Posteriorment, quan vaig despertar del coma, els metges van assegurar que, per les seqüeles de l’accident, tindria problemes mentals i acabaria boja. La meva mare, una vegada més, va saber que no seria així.

Com vas aconseguir no aixecar sospites?
Cada dia, abans de sortir, em feia una mena de planificació. Si el dia abans, cap dels meus amics havia dit alguna cosa que a mi em sonava molt d’home, l’imitava. Sempre estava alerta, observant com es comportaven els altres. Si, per la mirada d’algú, tenia dubtes, aleshores em comportava com un home encara més exageradament. Tan petita, això de fer-me passar per un noi, imitant tot el que feien els meus amics, podia arribar a semblar un joc, però no ho era. Era una obligació que tenia per ajudar la meva família, encara que m’hi jugués la vida. Recordo un dia que van empresonar un amic del meu pare i el vaig anar a visitar. Acabada l’hora de la visita se’m va acostar un mujahidí i em va voler fer fora perquè deia que era l’hora de resar. Li vaig demanar que em donés només un moment més, però la seva resposta va ser pegar-me amb una branca. M’hi vaig tornar llançant-li una pedra. El vaig tombar. Vaig haver de sortir corrents, evidentment, amb un grup de mujahidins rere meu perseguint-me. Segurament vaig ser la primera dona de l’Afganistan a pegar un talibà [riu].

No vas confessar-li a algú quina era la teva autèntica identitat?
No. Fins i tot per al meu cercle d’amistat més proper sempre vaig ser en Zalmai. Des del primer dia vaig tenir claríssim que no ho diria mai a ningú.

Com va ser recuperar la teva autèntica personalitat, deu anys després?
Sí. Recordo que quan vaig arribar a Catalunya vaig anar a veure una psicòloga i li vaig dir que jo no volia ser dona. Per què? Perquè volia caminar sola pel carrer. Encara no havia entès que aquí les coses eren diferents. Mai no vaig deixar de pensar com una dona, però ser un home em donava més llibertat.

Què sents quan tornes a l’Afganistan?
Ara, quan hi torno ho faig com a dona i per tant és molt més complicat. Ara és quan realment em puc fer una idea de tota la repressió que pateixen les dones al meu país. Quan hi vaig m’he de posar un nicab i quedar-me tot el dia tancada a casa, perquè si vull anar a fer una cosa tan simple com comprar el pa, ho he de fer acompanyada d’un home. La situació de les dones a l’Afganistan és molt difícil. Rere un nicab el món es veu com una presó.

“Haver-me de quedar tancada a casa sense poder sortir a treballar i ajudar la meva família pel simple fet de ser una noia, també era una condemna a mort”

Els teus plans passen per tornar a viure a l’Afganistan?
Els meus plans són molt complicats [riu]. Hi aniré aquest estiu dos mesos. Tinc molts projectes i espero poder-los posar en marxa. Després tornaré aquí per continuar els estudis i tornaré a anar-me’n l’estiu següent… Podríem dir que tinc la sort que aquí és on em formen i a l’Afganistan on aplico tot el que he après.

Els teus vells amics de l’Afganistan ja saben que ets una dona?
Alguns sí, i a alguns altres encara no m’he atrevit a explicar-los la veritat. No tinc por de la seva reacció, perquè els que ho saben ho han acceptat sense problemes. El que no m’agrada és no poder gaudir de les mateixes llibertats que ells sí que tenen. Si ens hem de veure, ha de ser en un lloc on tots tinguem els mateixos drets. Però a l’Afganistan encara em recorden com aquell noi que treballava molt i respectava la gent gran, però que un dia va immigrar al Pakistan, l’Iran o Dubai.

Què guarda la Nàdia d’en Zalmai?
Moltes coses. Ara tinc tots dos caràcters, el d’home i el de dona. Però ja està bé que sigui així. Si més no, quan crido massa sempre dic que no sóc jo, sinó que és en Zalmai qui ho fa [riu]. Si em sorprenc de tot el que vaig haver de fer per sobreviure? No, encara a vegades penso que a aquell talibà li hauria d’haver tirat la pedra amb més força.

Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada