La necessitat del català

18.9.11

Salvador Giner
President de l'Institut d'Estudis Catalans
El mateix utilitarisme al qual s'apel·la per saber anglès val per a la llengua pròpia de Catalunya.
Les llengües que no són necessàries tenen els dies comptats. Arran de la malaurada interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre les llengües vehiculars a l'ensenyament, s'ha reviscolat el debat sobre l'idioma del país. L'homenatge que es va retre durant la celebració de la Diada a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu del seu centenari, fou una ocasió perquè alguns responsables del foment de la llengua catalana hi interveniguessin de nou. Amb vehemència.
Vull expressar una opinió a estricte títol personal. La majoria de les declaracions a favor de la immersió lingüística com a mètode didàctic a les nostres escoles, tal com funciona d'ençà que gaudim d'un ordre democràtic, fan esment d'un parell de virtuts que té el sistema. En primer lloc, recorden que ha donat un resultat excel·lent: un coneixement prou satisfactori d'ambues llengües, la catalana i la castellana. En segon lloc, que ha obtingut l'aprovació de les autoritats pedagògiques nacionals i internacionals. S'ha posat com a exemple arreu del món, com a model que duu a la convivència civilitzada en una societat tan plural i complexa com és la nostra. No està gens malament.
Resolucions com ara la d'aquest tribunal -emeses un any després d'una altra sentència, la d'un coix Tribunal Constitucional, tan maldestre i forassenyada- no ajuden a res. Per començar, no fomenten la prosperitat mateixa de la llengua castellana. La llengua oficial de tot el Regne d'Espanya s'hi hauria de trobar bé i còmoda a tot arreu. Sembla com si alguns magistrats no fessin res per la llengua que diuen que volen protegir. D'antuvi la que cal protegir, naturalment, és la catalana. No cal ser sociolingüista professional -jo no en sóc- ni calen lupa ni microscopi per escatir quina de les dues llengües corre perill. O quina té situació d'inferioritat manifesta en els mitjans de comunicació, en la política general i en el coneixement per part de tota la ciutadania -espanyola, europea, immigrant- per descobrir que la que ha de menester ajut o, com se sol dir, discriminació positiva, no és la castellana.
Hi ha una tercera raó, que només s'ha expressat subreptíciament. La trobeu en l'expressió segons la qual cal donar als infants, a les escoles, l'oportunitat d'obrir-se camí i que per tant és essencial que hi hagi immersió a l'ensenyament. (El mateix argument que algunes escoles fan servir per a l'anglès. Amb conseqüències lamentables per al francès, llengua estrangera per excel·lència dels catalans cultes fins fa poc, i també per a l'alemany, que tingué prou admiradors a casa nostra.) L'argument de les oportunitas per a obrir-se camí al·ludeix a un tret fonamental del que significa aquesta llengua en l'estructura econòmica i institucional d'aquest país. L'ús del català gaudeix d'una molt bona salut en el si dels gremis professionals, en el territori de la influència i el poder, en el camp de la cultura i els mitjans, i en el de les associacions empresarials. Malament rai, si no fos així. Les conclusions més fefaents dels estudis internacionals de sociolingüística són categòriques: una llengua està condemnada a la desaparició el dia en què les seves elits l'abandonen i resta confinada a la curiositat etnològica de racons rurals.
L'anàlisi sociològica en termes de classe és sempre fonamental. Avui en dia, després d'haver sentit parlar de desigualtats i classes socials durant molts anys, fugim covardament de tot esment directe d'aquesta realitat. Solem parlar en eufemismes. Entre ells el de cohesió social, que sentireu a tort i dret. (Què vol dir, que acceptem feliçment algunes inacceptables injustícies socials tot posant-hi un pedaç aquí i un altre allà per apaivagar potencials malcontents?)
Aquestes reflexions s'adrecen a un fet estructural bàsic: la societat catalana és com és. Els nostres joves, a mesura que creixen, que trien un ofici o una professió, que volen viure i progressar al món de casa seva, han d'entendre que ho han de fer dintre d'un univers en què l'esforç i el mèrit han de ser les eines per aconseguir la mesura de satisfacció i recompenses -econòmiques, culturals, de reconeixement social- que els corresponguin. Per això han de conèixer, dominar i fins i tot estimar la llengua catalana.
Cal que el mateix argument que sovint fem servir perquè els infants i els joves tinguin un bon coneixement de l'anglès, valgui per al català. Ni més, ni menys. Amb tots els respectes envers les invocacions més essencialistes sobre la llengua de la nostra nació.
-que comparteixo obertament, sense embuts- cal ara afegir les bones raons de l'utilitarisme. Cal que la promoguem amb tota la determinació en aquells indrets on serà crucial mantenir-la demà. I que convencem la gent jove més dinàmica i esforçada que aquesta eina és una de les més útils per arribar-hi. L'esdevenidor del català depèn enterament del seu prestigi. President de l'Institut d'Estudis Catalans. / Font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada