Revolta Social a Anglaterra

10.8.11

L'individualisme de masses d'uns joves invisibles, sense rostre.

L'estiu i la violència a la Gran Bretanya s'associen de manera explosiva. Foc i destrucció fan l'agost. Anys enrere els diaris parlaven d'altes temperatures, sensualitats racials i amuntegament de gent acabada d'arribar de la Commonwealth. La cultura realista anglesa ho saludava tot plegat, i de tant en tant l'esclat de vandalisme i pillatge feia emergir algun interrogant digne de Chesterton (distribucio). Ara tot ha canviat.

Londres és una medina de les finances globals, el país està esventrat pel thatcherisme de dretes i esquerres i, sobretot, el teixit industrial ha cedit pas a la societat del coneixement. L'Europa social de la postguerra fa fallida, la febre d'or de l'especulació, el malbaratament del diner públic i les expectatives de guany o benestar sense regulació han esmicolat la capacitat productiva europea. Ens hem cruspit fàbriques i indústries. Les hem substituït per despatxos amb glamur, tripijocs a la borsa i imaginació a les finances. La literatura del management als negocis i la tecnogestió a la política han fet la resta. Recorda aquell vell acudit on un pregunta si a la família són tots vius i l'altre respon: no, n'hi ha un que treballa.

Els esdeveniments de Londres s'assemblen als de fa sis anys a les banlieu de París i, sense violència, a aquesta primavera a les places d'Espanya i Catalunya. Són expressions del nou malestar de l'individualisme de masses. Els hooligans (salvatges) del multiculturalisme, els racaille (xusma) del republicanisme francès, els indignats de l'hispanobonisme poden passar per brètols i ser despatxats amb desqualificatius morals. Però, si ens ho mirem bé, hi trobem una colla de desheretats. Generacions nascudes en una època en què la política a Europa ha deixat de fer possible un futur per a tothom. La política, dissortadament, ha canviat de negoci i ara és captiva de molts. Són gent sense rostre, amb caputxa. Fets en un nou estil de vida en què l'oportunitat per a la formació i la feina, la benvinguda a la vida adulta, el somni d'un futur millor els ha estat furtat. El seu fracàs ve de lluny. Quan eren infants a l'escola no es van fer alumnes, d'adolescents el mercat els va fer consumidors en lloc de ciutadans i de joves no s'han pogut endinsar en el trencaclosques de les feines poc qualificades.

Són invisibles, estancats en l'aiguamoll dels no esperats ni volguts. Potser els seus aquelarres són una versió lliure i laica de les cerimònies en què els bons déus i els àngels caiguts lluiten per la Llum.

FRANCESC VILÀ | Fundació Cassià Just

________________________________________________



Londres, la ràbia... 

A Londres, exploten les tensions socials i s'estenen arreu d'Anglaterra. Fa només dues setmanes, el capitalisme es menjava una altra creació contracultural quan assumia públicament que les Olimpíades que s'hi faran tindran com a himne oficial "London Calling" de The Clash. Si no fos casualitat, diria que algú els ha jugat una mala passada.

Mentrestant, els pobres del paradís, sense perspectives i de tots els colors de pell possibles, cremen els seus barris i tot el que els recorda l'Estat: biblioteques, escoles, oficines recaptatotes d'impostos...; de bancs no n'hi ha i els pocs que hi havia ja han cremat. Botigues i magatzems són assaltats per munts de persones que prenen tot el que hi troben. No són anarquistes, ni delinqüents, són persones empobrides enrabiades perquè tot el que els havien promès i proposat, a l'escola o des dela televisió, era mentida i les retallades de tot tipus els roben el poc horitzó que tenien. Res pitjor que la frustració...


Davant seu, tenen la policia que pren forma d'exèrcit, i no serà el darrer cop, i l'extrema dreta organitzada que patrulla pels barris al costat de veïns que defensen els seus mínims davant dels joves que ho cremen tot. Una situació complicada que ja vam veure a París fa uns anys i que si la crisi continua -i continuarà- veurem cada cop més. Al costat de tot això, on són els moviments socials?, els nostres moviments socials...  A Xile, exigint que el neoliberalisme deixi de manar damunt de l'educació. A Israel, demanant casa per a tothom.

I la resta... de vacances.. Vacances? Feu-les que potser seran les darreres. Les darreres si no aturem aquest cop d'estat... 

Jordi Marti Font.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada