Segons dades de l’Idescat, Catalunya ha passat de tenir 280.167 estrangers amb certificat de registre o de residència en vigor, l’any 2001, a tenir-ne 1.061.079 el 2009. És a dir, hem passat del 4,4% d’estrangers sobre el total de població al 13,9% en només 8 anys.
Aquest no és un article en contra de ningú. Jo mateix fa molts anys que sóc un immigrant que resideix a l’estranger. Aquest article, però, pretén evidenciar una gran mancança del nostre autogovern. Tot i que el 23% d’estrangers que resideixen a Espanya ho fan a Catalunya, el nostre Parlament no té ni veu ni vot a l’hora de debatre o legislar sobre immigració. Per tant, no pot decidir temes tan cabdals com ara la quantitat, l’origen o el perfil dels nouvinguts que ens podem permetre com a país, ni sobre els recursos que hauríem de destinar per tal de garantir una qualitat de vida digna per a tots plegats.
Ara fa poc, un diplomàtic neozelandès a Londres m’explicava que el seu país, tot i tenir una densitat de població de 16 habitants per quilòmetre quadrat, només permetia l’entrada a 45,000 nouvinguts per any. Em comentava que aquest era el contingent de persones, seleccionades sobre la base de qualificacions professionals, que l’economia d’aquest país necessitava i que, com a govern, podien acceptar per garantir nivells de vida i d’integració adequats per als nouvinguts. Aquesta manera de fer explica perquè Nova Zelanda és el tercer estat del món en índex desenvolupament humà, segons les Nacions Unides.
Quan el diplomàtic va preguntar-me quina era la situació a Catalunya, li vaig comentar que, tot i tenir una densitat de població quinze vegades superior a la neozelandesa, Catalunya havia absorbit contingents de nouvinguts que, en ocasions, havien sobrepassat els 200.000. També li vaig explicar que, malauradament, el nostre Parlament no tenia cap competència ni a l’hora de determinar la quantia ni el perfil professional dels nouvinguts. Per acabar-ho d’adobar, li vaig aclarir que els catalans tampoc teníem un sistema de finançament que ens permetés disposar dels recursos necessaris per garantir nivells de vida de qualitat. En vista d’aquest panorama, la seva resposta va ser contundent: aquesta situació és potencialment suïcida i us pot provocar problemes importants de cohesió social que, si es produeixen, seran difícils de resoldre.
Si Catalunya fos un estat, seria el 38è país amb un percentatge més alt d’immigrants del món, per davant de països com Alemanya, Països Baixos, França o el Regne Unit. Ara bé, Catalunya és el 25è país en termes de PIB per càpita i, per tant, la situació actual no hauria de suposar cap repte impossible. Tanmateix, el que sí cal tenir present és que Catalunya continuarà rebent onades migratòries i que qui ara decideix sobre els contingents i els perfils dels nouvinguts al nostre país són persones que miren exclusivament pels interessos d’Espanya, que, per cert, es troba en una situació ben diferent de la nostra.
És vital, per tant, que les decisions sobre aquest tema no les prenguin per nosaltres. Si volem una Catalunya cohesionada, desenvolupada, amb qualitat de vida i una economia competitiva, cal que puguem regular sobre aquesta qüestió com ho fan tots els estats del món i algunes nacions sense estat propi com ara el Quebec. La Catalunya d’abans i la d’ara són producte de l’esforç dels nadius, però també dels nouvinguts. Tots som catalans. I és així com ha de continuar sent. Però és inadmissible i perillós que la Generalitat no pugui decidir sobre quin model necessitem i ens podem permetre.
