Lleida és l'única província catalana on va augmentar la població estrangera el 2010. Segons les últimes dades disponibles del padró d'habitants de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), va guanyar 2.090 habitants l'any passat, la meitat dels quals són immigrants, un fet que contrasta amb el que ha passat a la resta de Catalunya, on el nombre de forasters va descendir en 15.500 persones (fet que no es produïa des del 1999, segons la Direcció General per a la Immigració de la Generalitat).
La causa del descens del nombre d'immigrats en aquesta comunitat s'ha de buscar en la difícil situació econòmica. Però, ¿per què Lleida es manté al marge d'aquest canvi en el cicle migratori? Tot apunta a l'economia productiva pròpia d'un territori que depèn en gran mesura del sector agroalimentari.
Aquesta és la teoria que sostenen la Generalitat i l'economista i professor de la Universitat de Lleida (UL) Ramon Morell. Morell atribueix l'augment de la població immigrant, d'una banda, al fet que Lleida segueix sent la província catalana amb l'índex d'atur més baix i, de l'altra, a Guissona, un municipi amb una població que s'ha duplicat en l'última dècada. «L'èxit de CAG Guissona -una de les empreses amb més pes del territori- fa que any rere any contracti més mà d'obra en origen. Així ho demostra que Guissona sigui el primer municipi espanyol on la població estrangera supera el 50% del total», assegura.
LA CAMPANYA DE LA FRUITA / En canvi, per Jordi Garreta, professor de sociologia de la UL i coordinador de l'Observatori Permanent de la Immigració de Lleida, Guissona és un cas aïllat. Garreta sosté que més que d'un augment de la població forana s'ha de parlar de «manteniment», ja que l'any passat la província va rebre tres vegades menys immigrants que el 2009. Tot i així, aquest expert coincideix amb Morell i la Direcció General per a la Immigració a l'atribuir a la peculiaritat de l'economia lleidatana la raó que explica per què els immigrants «resisteixen» millor la crisi aquí. «Són molts els que aguanten amb l'esperança de trobar feina en la campanya de la fruita», assegura Garreta.
MÉS MOBILITAT /Al seu torn, pel catedràtic d'antropologia social Carles Feixa, l'absència de grans indústries i la reducció de la dependència de sectors com la construcció expliquen que a Lleida hi hagi més facilitat de recol·locació i una mobilitat més gran de la població immigrant.
Però els experts no són els únics que pensen que Lleida ofereix millors garanties de futur. Gina Kasu, una jove romanesa de 31 anys, casada i amb dues filles i que fa cinc anys que viu a Vallfogona de Balaguer (Noguera), comenta: «El meu marit va escollir Lleida aconsellat per un amic i li va costar molt poc trobar feina com a pastor al poble i jo puc guanyar-me la vida realitzant tasques domèstiques per a particulars». Tot i que la crisi l'ha deixat amb menys feina que anys enrere, aquesta noia creu que el sector domèstic «ha aguantat» bé. Un argument que corrobora Garreta. Segons aquest sociòleg, «les dones resisteixen més bé la crisi perquè el sector domèstic segueix en ascens, com ho demostra que la reagrupació familiar segueixi estable».
EXEMPLE OPOSAT A Omar Charah, un marroquí de 46 anys que en fa més de 23 que viu aquí, li somriu menys la sort. És l'exemple que prova que a les zones on l'economia depèn menys de l'agricultura i la ramaderia trobar feina es complica. «Després de treballar anys en l'hostaleria o com a quiropràctic, fa 10 mesos que busco feina sense èxit», assegura Charah, que resideix a Bell-lloc (Pla d'Urgell). «Tinc l'esperança posada en la campanya de la fruita, però temo que som massa els que busquem feina», afegeix aquest pare de tres fills casat amb una catalana i president de l'associació Atles-Magrib. No és el seu cas perquè es considera «un més, no un immigrant». Els seus fills són nascuts aquí i afirma que no pot portar-los «a un país amb una cultura tan dispar», però l'Omar diu que a l'entitat que presideix han constatat que sí que hi ha molts musulmans de Lleida «que opten per recapitalitzar l'atur i emprendre el camí de tornada».
CANVIS EL 2011 / Les dades del padró certifiquen que així va ser a la resta de Catalunya el 2010 i tant Morell com Garreta com la Generalitat apunten que aquest serà el camí que seguirà Lleida aquest any.
Mamadú Nhamadjo, un jove de Guinea Bissau de 35 anys que en fa un que treballa en una granja de Bellmunt d'Urgell (Noguera), admet que tornar al Senegal -on té dona i tres filles- seria una opció si perdés la feina. «Després de sis mesos parat a Salt (Gironès) vaig venir a Balaguer fa cinc anys i després de recórrer molts camins de la zona vaig trobar feina recol·lectant fruita. Si perdés la feina ho tornaria a intentar, però la situació ha empitjorat molt. Per això no descartaria tornar a casa». /font
