Educar des del locutori

8.5.11

Entre molts treballs de recerca del Congrés Internacional sobre Ciutadania i Immigració, que el GEDIME va promoure l'any 2009,  Itacat ha escollit la ponència de la pedagoga, escriptora i experta en assetjament escolar, la Sra. Nora Rodríguez, de l'Escola Intervencional de Justícia Juvenil de Brussel·les, autora del llibre Educar des del locutori, per publicar al nostre portal, perquè considerem un treball excel.lent i d'una sensibilitat tremenda cap als sentiments materns, i d'aquesta manera, volem oferir un homenatge a totes les mares immigrants del continent americà, que avui commemoren el seu dia.


"M'agradaria explicar com neix aquest llibre. Com a experta en temes de violència i d'assetjament escolar dins el camp de la investigació, un bon dia em vaig adonar que molts dels nois que havien arribat d'altres països i que havien estat separats de la seva família sempre acabaven entrant en situacions de violència, si no sempre, en la majoria dels casos: ja sigui com a assetjadors, com a víctimes o manipulats per uns altres. I això em va fer plantejar-me que havia d'anar a l'origen de tot el problema. El problema no era en la immigració com es volia fer entendre. Quant a la paraula immigració, crec que tots som immigrants. Jo, de fet, he nascut a l'Argentina i des de fa 20 anys sóc en aquest país. Però em va fer preguntar-me, realment on era el problema, i era que aquests nens, molts d'aquests nens, havien estat separats de la seva família d'origen.
Llavors vaig començar a estudiar el tema de la diferència entre famílies de sostre tancat i famílies de sostre obert. Les primeres som les que vivim en una casa amb la família que ens ha tocat. Les de sostre obert són aquestes famílies on, generalment la mare en els últims temps, emigra sola i deixa els seus fills a cura d'una altra persona. L'emigració, ja ho sabeu, ha canviat, però no és essencialment masculina com era fins fa un temps, sinó que és una emigració que s'ha tornat molt femenina. És la mare la que es distancia dels fills, en molts casos deixant el marit, deixant els fills a les mans d'una altra dona que generalment és la seva mare o les seves germanes. I per què? perquè aconsegueix feina més ràpid en l'economia submergida, per això hi ha 10 milions de dones en el món que cada mes estan anant d'un lloc a un altre per cercar millors condicions. Personalment, després d'haver fet aquest treball d'investigació, per la qual cosa neix aquest llibre, m'havia molestat molt que es digués que les “mames”, quan venien, ho  feien per cercar només una millor economia, més diners. No, quan la mare deixa el seu país d'origen, sigui llatinoamericana, subsahariana, de l'est o Rumania, sigui d'on sigui, quan una mare pren la decisió d'emigrar, ho fa perquè està cercant una millor qualitat de vida per als seus fills, està cercant un millor lloc. No ho està fent per tenir més recursos monetaris, com passava en la seva època amb l'emigració masculina. Òbviament tindrà més recursos monetaris, però és cert que ho fa amb la idea de millorar la convivència intrafamiliar; a aquestes famílies se les anomena “famílies de sostre obert”.
Llavors què vaig fer? Vaig anar als locutoris que ara són els nous cordons umbilicals que uneixen les mares amb els seus fills, i me'n vaig anar a fer entrevistes. M'he trobat de tot, ho puc assegurar, he fet aproximadament unes 200 entrevistes, però el llibre només conté 10 històries. Amb què m'he trobat? Doncs, vaig observar que la majoria dels casos es tractaven de mares que no volien parlar amb els seus fills quan feia poc temps que havien arribat, perquè tenien por que notessin que se sentien tristes i soles, perquè no sabien si havien fet bé, i llavors passaven potser dues setmanes fins que no parlaven amb ells. Parlaven amb la seva parella que s’havia quedat allà, amb la persona que cuidava els seus fills, però no amb ells. Llavors vaig trobar un primer punt que em va semblar interessant; tractarem el tema de l'afecció d'aquests nens, què passa amb l'afecció d'aquests nens la mare dels quals de sobte es veu obligada a anar-se'n? 
En segon lloc, em vaig adonar que hi havia un canvi en la relació de poder dins la família.
Quan la mare ja s'havia instal·lat i passava un temps, i ella era la que guanyava els diners i manava, el poder ja no el tenia el pare o en altres integrants, sinó que el tenia ella, que era la que enviava diners. Per tant, aquestes dones immigrants que havien deixat la seva família, de la nit al dia patien un canvi d'identitat important.
De vegades em trobava amb dones que, al seu país d'origen, no tenien ni poder de decisió, ni tenien força per fer valer el seu punt de vista, i de sobte s'havien adonat que, estant en un país d'acollida, podien tenir la força necessària per conviure potser en un pis compartit, per anar a cercar feina, per ajuntar molts diners i enviar-los als fills, i fixeu-vos, els costava assumir aquest canvi d'identitat. I després, i aquí m’avanço als fets, quan es produeix la unió de tota la família i els fills al cap de dos anys tornen, vénen amb la seva mare al país d'acollida, i amb què es troben? Que la mare ja no és la mateixa. El fill tampoc no és el mateix, perquè de calçar un 32 potser calça un 41, cal dir-ho tot, tampoc no és el mateix, perquè ha estat criat per altres persones i la mare ha estat lluny. Però també és veritat que el fill s'ha adonat que la mare té un canvi d'identitat que és molt més forta, i si potser venia d'una cultura molt rígida, ara la mare té una altra forma d'entendre la vida. Tot això em va portar a escriure aquest llibre.
Educar des del locutori  és un llibre en què es mostra per què hi ha tanta necessitat que les mares segueixin mantenint un contacte a través d'Internet, a través de l'ordinador, de l'Skype, del que trobin. Abans era difícil això, perquè només es podia fer a través de cartes, estem parlant abans de l'era tecnològica; llavors una mare, un pare se n'anava i no sabies res durant mesos. Avui dia jo he conegut mares que cada dia trucaven als seus fills i els ensenyaven la taula del dos, o els ensenyaven el poema que s’havien d’aprendre de memòria, o els preguntaven una mica sobre el descobriment d'Amèrica que havien d'estudiar, mentre aquí estaven escoltant coses diferents. Són mares que viuen en dues realitats, mares que tenen, tal com es defineixen elles mateixes, el cos aquí però la ment allà. I això que els passa a les mares després els passarà als fills, els fills sobretot si són adolescents, quan arriben aquí, tenen el cos aquí però la ment està allà, amb tot el que té a veure amb la seva infància, amb els seus amics i amb el seu passat. A mi les llargues dissertacions sobre immigració em poden semblar interessants, però sempre em faltava aquest punt, aquest tros de realitat que és ficar-te dins d’aquestes persones i veure què passa amb les famílies de sostre obert. Què passa, com pot aquesta mare fer entendre al fill que no és que l'hagi abandonat, sinó que el que ha canviat és el projecte de vida. Això és important, abans hi havia un projecte de vida on la decisió era estar tots junts, ara seguim sent una família de sostre obert on l'únic que canvia és el projecte, però després tornarà a estar com era, a la seva forma original.
Aquestes són aspectes que vaig voler plasmar en aquest llibre, perquè em vaig adonar que moltes mares i pares que havien deixat els seus fills fora sentien aquesta desafecció, aquesta ruptura i aquesta culpabilitat. I tot això després evidentment tenia repercussions en tot el meu estudi sobre l'assetjament escolar, perquè els nens amb trastorn d’atenció – i aquí hi ha molta gent que s’hi dedica– solen tenir problemes de relació importants.
Un altre tema que em va semblar important parlar-ne en el llibre és que els nens que han estat separats de la seva família i després s'hi uneixen, són nens que porten en les seves esquenes un cúmul de pèrdues. Primer van perdre la mare o el pare, en molts casos si són molts fills ja sabeu que primer s’emporten un germà i després un altre, i potser amb aquest germà hi havia una afecció important.
Hi havia un cas que he entrevistat, no específicament per a aquest llibre, sinó sobre un tema d'assetjament escolar, que em sembla molt significatiu d’explicar ara. I és el cas d'un nen que eren sis germans, llavors la mare va portar els dos més petits la primera vegada, després va venir el pare i va portar els altres, però a ell el va deixar, perquè tenia trastorns de conducta i no volia que tingués problemes amb la policia en el país d'acollida. I la pregunta és: i si els trastorns de conducta eren simplement perquè hi havia un problema d'afecció? Perquè havia estat separat i sol necessitava aquesta empenteta per estar una altra vegada amb una afecció segura amb la família. Vull dir: des de totes les institucions hem de començar a treballar en aquest tema, perquè això no és una cosa parcial i esporàdica, bé, ara vénen les mares, però quan passi la crisi, no. Això va in crescendo, cada vegada més famílies cercaran un millor lloc, perquè cada vegada la globalització empeny a fer-ho.
Llavors cal educar per educar en la distància i això implica que la mare o el pare quan deixen el seu fill lluny no li expliquin les fantasies que aquí es pot tenir tot, que se'n van a comprar les bambes o les sabatilles de marca, perquè el nen es fa una idea irreal de com són les coses. Que no li amaguin que treballen, però que tampoc no li facin veure que s'estan sacrificant per ells, perquè llavors el nen arriba amb un pes dins seu.
L'ideal per educar en la distància és escoltar-los i fer-los veure que participen en aquest projecte comú. De vegades, són els nens els qui també es neguen a parlar amb la mare quan aquesta és lluny, i la culpa d’haver-lo deixat. Aquesta situació, quan l’explica una mare, els puc assegurar que és molt trista.
De vegades cal deixar que els nens tinguin aquests canvis i aprendre a escoltar-los, perquè potser és una manera que tenen de dir que no hi estic d'acord, però que després poden entendre. Educar en la distància implica que també es parli amb el nen des de la seva realitat, no des de la realitat de la mare. La realitat d’aquesta no és el benestar econòmic, és l'esforç, i la realitat del nen és: “mama vull que tornis”. Cal parlar des d'aquesta realitat amb els nois.
Després d'un temps, la mare passa per una sèrie de contradiccions, si anar-se'n o quedar-s’hi, si seguir al país d'acollida o si marxar, i com fer-ho. Aquests dubtes en cap cas es poden transmetre al fill, aquest és un altre dels punts importants quan parlem d'educar en la distància. El fill no té per què fer-se càrrec dels dubtes d'un adult, per molt que sigui adolescent. Penseu que en el 70% dels casos dels nois que han estat separats de la seva família, que s'ha convertit en una família de sostre obert, els adolescents es neguen a venir al país d'acollida. I per què es neguen a anar-hi? perquè ells ja tenen una biografia i han substituït l'afecció que tenien per la figura que se n'ha anat per altres persones com els amics i les famílies.
Evidentment no hi ha cap mare a les quals jo hagi entrevistat que hagi deixat els fills pensant “Ja s'apanyaran!”. Sempre han deixat una altra dona al darrere, per molt que hi sigui el pare, a cura dels fills, encara que sigui per gestionar els diners que elles envien.
Ara hi ha empreses als EUA on, per no enviar diners, perquè de vegades les persones que cuiden els fills, sabeu... els utilitzen com a moneda de canvi... hi ha mares que els han arribat fotos o quan els han vist per Internet els veuen molt més prims, més demacrats, i diuen: “Però si li he enviat diners!”, i se senten culpables. Ara hi ha empreses a qui pagues els aliments i la roba, tot, i ho retira la persona que els cuida i ja no hi ha necessitat d’enviar diners. Això què evita? Utilitzar aquests nois com a moneda de canvi. Hi ha hagut casos que jo he entrevistat i els nens estaven en aquestes condicions.
Els explico tot això perquè també es facin una idea de tots els inputs i tots els missatges que reben aquests nens abans d'arribar al país d'acollida. De vegades és molt fàcil posar un cartellet en un nen que ve d'un altre país, però què ha passat per la vida d'aquest nen? Aquesta és la pregunta. I nosaltres com a docents, com a pedagogs, tenim l'obligació de fer-nos-la: conèixer la seva realitat i la de la seva família. I després veure que també l’assetjament, que és al que jo em dedico, té un component d'educació de gènere molt important, i les diferents cultures tenen diferent educació de gènere. Els nens són més violents com més masclista és la cultura de què provenen. Què passa amb la violència de gènere en les primeres relacions que tenen? Bé, tothom deu haver vist en els mitjans de comunicació les jovenetes de 15 anys que ja són colpejades per les seves parelles, no? Llavors, tots aquests temes estan darrere de la cultura, però, a més, hi ha la separació, que fa que tot surti a la llum, d'aquí ve el llibre Educar des del locutori.
Un altre dels temes que cal tenir en compte és que tots els nens rebutgen la situació que la mare o el pare marxin, tots, no n’hi ha cap que digui: “Bé, hi estic d'acord”, fins i tot aquests que diuen: “És petitó, té dos anys i no se n'assabenta ”, i sí que se n'assabenta.
La figura d'afecció no hi és, per tant, de vegades el més important és que hi hagi una figura d'afecció forta en el país d'origen. I, compte amb el canvi de poder, perquè una de les coses en les quals també insisteixo en el llibre és que es facin pactes, no davant dels nens, però sí amb la gent que els cuida, perquè si la mare diu que això no ha de ser així, aquesta família que el cuida, tot i que pensi “Pobret, la seva mare se'n va anar”, no li ha de deixar fer el que vulgui, perquè llavors el nen arribarà al país d'acollida totalment malcriat i la mare no podrà amb ell. Per tant, ha d'haver-hi un pacte important entre la mare o el pare que han deixat el país d'origen i la família que en pren cura. Entre aquests pactes cal veure que els valors que transmeten els pares són els que ha de seguir transmetent la família que en prengui cura, que moltes vegades no passa així. Moltes vegades hi ha una sobreprotecció d'aquests nens, als quals es deixa fer literalment el que volen, perquè “pobrets, el papa i la mama no hi són”, llavors “o els va abandonar o els va deixar”.
I un tema que em sembla fonamental és el paper de les àvies. Les àvies en el país d'origen compleixen aquest paper de substituta de la mare, però fixeu-vos, quan jo vaig presentar el llibre fa dos anys, hi havia moltíssimes àvies a la Casa d'Amèrica a Madrid. I explicàvem la seva història –de fet jo ja n’havia parlat una mica en aquest llibre–i són dones que han estat cuidant els seus néts durant sis o set anys mentre els pares no hi eren, però quan els seus néts se'n van, què passa amb la seva vida? Doncs, que també fan les maletes i vénen. És la segona o la tercera generació que arriba al país d'acollida. I això és fantàstic perquè permet al nen, que ha experimentat tota aquesta desafecció tornar a tenir les xarxes afectives al seu voltant, en el país d'acollida.
El treball no sols ha de fer-se quan el nen és lluny dels pares, sinó quan es reagrupen, quan tornen a unir-se, quan aquests llaços tornen a enfortir-se, perquè generalment, el que s'ha vist és que alguns llaços esdevenen molt febles si no es treballa el tema de l'abandonament i el de la desafecció. Prevenir la desafecció és dur a terme alguna de les pràctiques que jo explico avui.
Un tema també fonamental i possiblement el més dur i complicat no és tant quan arriben els fills, sinó quan arriba la parella. Els fills assumeixen fàcilment que les mares hagin tingut aquesta força i que hagin aconseguit un lloc, perquè a més les mares, quan arriben, el primer que cerquen, encara que falti temps perquè vinguin els fills, saben què és? una escola. Les mares només arriben, encara que comparteixin pis, el primer que miren és que hi hagi a prop una escola per als fills, fins i tot sabent que aquesta escola potser no la necessitaran fins d’aquí a quatre o cinc anys, que és quan pensen que vindran els seus, però és el primer que miren. I miren quants carrers hi ha des d'on elles viuen fins a l'escola, i si canvien de casa, doncs, miren una altra vegada on és l'escola.
Per tant, sempre estan presents els fills. Quan el fill veu la mare amb el canvi d'identitat que ha experimentat, per bé que és cert que al principi li costa d’entendre-ho, també és veritat que amb el temps el cordó els va unint, el vincle es va tancant. Quan qui ve amb els fills és la parella, a l’home li molesta el canvi d'identitat de la dona i no permet que es faci aquesta nova fusió o unió entre la mare i el fill. I això és un fre per a aquest nen que està intentant integrar-se en aquesta nova cultura. Perquè fixeu-vos com és el procés, si arriba la mare sola, que és del que estem parlant, després porta els fills, però un cop el fill s'ha escolaritzat, qui fa una segona integració és el fill des del col·legi. Llavors la mare, que fins ara no participava en tots els esdeveniments socials, pot començar a participar des de l'escola. Llavors és un procés doble: la mare porta els fills i aquests després acaben d'integrar la mare, perquè aquesta no està totalment integrada fins que no hi són els fills. Fixeu-vos en aquest aspecte important de tot el tema de la immigració.
Un altre aspecte fonamental és el moment en què estan agrupats, qui mou els diners? Si durant set anys la que va guanyar i enviar diners va ser la mare... Accepten tots els integrants de la família que segueixi sent la mare qui gestioni els diners? Aquest nen que està intentant integrar-se està vivint un conflicte de rols a casa seva, simplement pel tema dels diners. Quan parlem de nens que vénen d'altres països, quants temes hem de començar a prémer?, perquè no es pot parlar d'immigració d'una manera global. Cal parlar de tots aquests petits aspectes intrafamiliars.
I, finalment, dir que de vegades hi ha nens que no solament han viscut el que es coneix com a famílies de sostre obert, sinó que també han estat els factors que socialitzen els germans que arriben més tard o els que socialitzen en la distància, per exemple: una família de sis nens que en porta primer dos, aquests últims cada vegada que parlin amb els que es queden allà, els explicaran: “Ai! no saps? Aquí hi ha tal cosa.”, per tant, comencen la socialització molt abans i no amb la reagrupació familiar.
Llavors, a l'hora de treballar amb nens immigrants, compte amb el rol i el paper d'aquests germans que van arribar un temps enrere i que de vegades carreguen sobre les seves espatlles l'educació dels que arriben després. Perquè amb cada part de la família que arriba es produeix un desacomodament i un acomodament nou. I en aquest procés a alguns els toca el paper més difícil. Bé, tots són difícils, però alguns són més difícils que d’altres. De vegades el paper més difícil li toca a aquest germanet que va arribar abans i ha de readaptar el seu germà, que potser és adolescent i no vol ser aquí.
Educar des del locutori és pensar que emigrar no és un acte només d'agafar les maletes i anar-se'n del país. Implica tot un desajust de la família dins les relacions, dins els rols, i on els nens tenen un paper preponderant, fonamental, que és el reconeixement de la nova mare, d'aquesta que s'ha gestat en el país d'acollida. És ajudar a socialitzar els germans en la distància i quan estan a prop, és saber com dir-li a la mare des del país d'origen que no vol anar amb ella. Hi ha molts temes al darrere.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada