Avui arriba a les llibreries la segona novel·la de Najat el Hachmi, 'La caçadora de cossos'

5.4.11

Najat El Hachmi (Nador, 2 de juliol de 1979) és una escriptora catalana i mitjancera cultural d'origen amazic, estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amazic a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Actualment resideix a Granollers, on treballa de tècnica a l'ajuntament. Va ser guanyadora de l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel·la amb "L'últim patriarca".

Amb el premi, i sobretot amb l'èxit aclaparador del llibre: més de 52.000 exemplars venuts en català fins ara, i traduït a deu llengües, entre aquestes l'anglès, el francès i l'alemany, ha canviat de vida. En efecte, l'èxit li permet de viure d'escriure (drets d'autor, traduccions, articles d'opinió a la premsa, conferències pertot arreu...), d’establir-se a Barcelona, de viatjar per mig Europa. Ara presenta la seva segona novel·la, 'La caçadora de cossos'. (Columna). Si a 'L'últim patriarca' parlava d'immigració, ara parla de la sexualitat femenina. Entrevistem l'escriptora:
'L'últim patriarca' s'ha traduït a l'alemany (Wagenbach), àrab (Tatany Book Services), espanyol (Planeta), francès (Actes Sud / Club, Le Grand Livre du Mois), neerlandès (Orlando), portuguès (Planeta Manuscrito), romanès (Curtea Veche), turc (Sel Yayinlari), anglès (The Serpent's Tail), i ara se'n negocia la traducció a l'italià. A més, ha rebut el Prix Ulysse a la primera novel·la (2009) i ha estat finalista del Prix Méditerranée étranger (2009).

—Com ho païu tot plegat?
—Al principi va ser molt dur. Sortosament, hi va haver persones que em van ajudar molt. Sort que no sabia on em ficava, perquè no sé què hauria fet. Hi vaig anar amb tanta innocència, i de cop i volta em vaig trobar en una sala de premsa amb un munt de periodistes al davant fent-me preguntes… Els primers mesos van ser molt intensos i també molt positius, però la vida em va fer un capgirell: tenia a l'abast el somni de ser escriptora i aleshores em va començar a afagar por. Ara, jo havia viscut situacions molt més extremes i sempre me n'havia acabat sortint, no sé gaire com. Em surt una força de dintre (que potser amb coses més senzilles no tinc), que em fa sobreposar-me, que em dóna recursos.

I amb la novel·la em van passar coses que no m'esperava, també col·lectivament. 'L'últim patriarca' toca el tema de la immigració i em fa l'efecte que hi havia necessitat d'obrir un debat, de parlar-ne obertament. El llibre ho va permetre. Em van sorprendre molt les reunions amb la gent. I vaig descobrir lectors i lectores d'aquí que s'identificaven amb la protagonista, i també noies marroquines que es proposaven qüestions d'identitat arran del llibre. Tampoc no comptava a fer nous lectors marroquins, que van comprar el llibre perquè parlava d'ells.

També em va sorprendre que al Marroc de seguida els diaris van recollir la notícia del premi i això em va tirar a terra molts tòpics en relació amb el país. És que quan et diuen tantes vegades que el llibre al Marroc no es rebrà bé, doncs al final t'ho acabes creient. Després amb les revoltes d'Egipte i de Tunísia ja s'ha vist que aquestes societats són més plurals...

—Heu presentat 'L'últim patriarca' al Marroc?
–Sí, un parell de vegades. Fa dos mesos vaig anar a Casablanca al Saló del Llibre, i em va sorprendre que la gent rigués molt. I vaig entendre que la novel·la té una mena d'humor i de complicitats que s'entenen allà més que no pas aquí. Fa quatre mesos també vaig estar a l'Instituto Cervantes de Casablanca. Es va llegir el capítol zero de la novel·la en català, castellà, àrab, i me'n van preparar per sorpresa la traducció a l'amazic, la meva llengua materna. Em va fer molta il·lusió i un gran efecte, perquè de sobte era com sentir una història de les que m'explicaven l'àvia, la mare, les ties. I així vaig descobrir que 'L'últim patriarca' era escrita en dues llengües: català i amazic. El català li dóna forma, però també és amarada d'amazic, una llengua en què no he escrit mai.

—La darrera ronda, molt recent, que heu fet amb molt d'èxit ha estat per Alemanya i Àustria. 'L'últim patriarca' ha rebut crítiques molt bones en alguns diaris de prestigi com el Frankfurter Allgemeine...
—Ha estat una ronda molt intensa perquè anava cada dia a una ciutat diferent, però ha estat realment agradable: la gent venia a sentir fragments de la novel·la en català i en alemany. Això dignifica molt el text. Aquí ho hem perdut, això de l'oralitat, del relat en veu alta. I, en canvi, si la gent pretén fer dels seus fills bons lectors, els ha de llegir en veu alta i explicar-los històries. Els sons són creació i estimulen l'imaginari. Jo encara recordo quan era petita com la mare ens explicava històries a les fosques. Tinc ben present la imatge que m'havia construït al meu cap d'alguns dels personatges d'aquelles històries. És la millor herència que pots deixar als fills, una fortuna.

—Què els ha agradat als alemanys de 'L'últim patriarca'?
—Repetien molt la paraula 'emancipació', que tractés el tema de l'emancipació d'una filla. Ells també reien molt. Valoraven la ironia. I s'ha de dir que la traducció d'Isabel Müller és molt bona. Era la primera novel·la que havia traduït, però no vol dir que fos la primera traducció, no, ella abans ja havia traduït Ausiàs March. Imagina't.

—Parlem de la nova novel·la, 'La caçadora de cossos'. Tinc entès que al principi volíeu escriure una novel·la eròtica. I doncs?
—Sí, tenia ganes de parlar de la sexualitat i d'allunyar-me una mica d'allò altre, perquè, al final, també te'n canses una mica, de parlar d'immigració i d'integració. El tema de la sexualitat, el trobo realment interessant, i em vaig dir: 'Parlaré d'una noia que té una vida sexual intensa.' Però no m'esperava això que m'he trobat després: la novel·la eròtica ha derivat cap a una reflexió sobre la sexualitat, sobre la condició femenina, sobre el sexe pel sexe, sobre l'afectivitat…

—Us heu arriscat en l'estructura, perquè podia ser una successió d'encontres sexuals provocadors però sense contingut de fons. Com ho heu resolt?
—Desmitificant molt aquesta mena de sexualitat i explorant íntimament les sensacions i reaccions que provoca en la protagonista. La idea era de desmitificar el sexe pel sexe, perquè el sexe sense gens d'humanitat és una estafa. Aquest utilitarisme del sexe no funciona gaire per a ningú, sobretot no per a les dones. Però en molts casos s'ha esgrimit com una forma d'alliberament de la dona.

—Aquesta novel·la ha estat de procés lent?
—Sí, ha estat un procés lent aquesta vegada. 'La caçadora de cossos', l'he anat treballant i l'he anat refent a mesura que hi reflexionava.

—Feu-me una descripció de la protagonista.
—Una dona jove que va força confusa, en procés de recerca i de maduració sobre la sexualitat i l'afectivitat. Però va cercant. El seu interlocutor és un escriptor, un senyor que se la mira i se l'escolta com un ésser humà, com una persona amb una història per a explicar. I ella a través del seu relat pot posar ordre sobre les coses que li han passat.

—Els homes quin paper tenen en la novel·la? No s'haurien de qüestionar també?
—El tema no és com són ells, sinó per què ella va a parar una vegada i una altra a aquesta mena d'homes, que no la satisfan humanament. Quan passa això i es repeteix una vegada i una altra, és que alguna cosa falla en ella: la relació amb la pròpia sexualitat, amb el propi cos, la manca d'autoestima, de seguretat… Ara, ells són també molt contradictoris i desconcertants, perquè surten amb gelosies...
—Com espereu que es rebi 'La caçadora de cossos'?

—M'interessa veure com rebran el llibre els homes i com el rebran les dones. Sobretot em farà molta gràcia veure com reaccionen els senyors. Perquè hi ha moltes mitificacions, en això del sexe, i el mal que han arribat a fer els films porno! Que jo sàpiga, els films porno no fan olor i això en el sexe és bàsic. /font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada