La revolució silenciada d’Islàndia

15.3.11

No és prou notable la Revolució Islandesa per tenir una destacada presència en els grans mitjans de comunicació? Aquest n’és el resum punt per punt:

• Dimissió de tot un govern en bloc
• Nacionalització de la banca
• Referèndum sobre el pagament del deute bancari amb un NO
  com resposta popular.
• Empresonament de responsables de la crisi
• Reescriptura de la Constitució per part dels ciutadans
• Projecte de blindatge de la llibertat d’informació i d’expressió

Fa unes setmanes que una sèrie de revolucions al nord d’Àfrica copen els mitjans de comunicació, sobredimensionant el pes específic de les xarxes socials en la caiguda dels dictadors. Però molt poc se n’ha parlat de la revolució islandesa als mitjans més massius. Alguns diran que un país de 300.000 habitants no mereix una atenció prioritària. Altres diran que la Revolució Islandesa està essent silenciada deliveradament per por a que un anàleg efecte dominó de la revolució nordafricana tingui lloc a Europa. És cert que apareixen pinzellades a alguns mitjans digitals, però per què no hem vist les multitudinàries manifestacions per TV? Per què no s’ha difós la investigació i empresonament dels banquers corruptes?


Entrem en matèria. A finals de l’any 2008 i, arrel de la crisi econòmica, col·lapsàven 3 dels més grans bancs islandesos, i el govern es veia obligat a nacionalitzar el primer banc del país, Kaupthing, i a intervenir-ne dos, el Landsbanki i el Glitnir.  Les causes les trobem en la desregularització de la banca desde el 2001, i la conseqüent especulació sense control. En una entrevista a l’actual ministre de finances Islandès, Steingrimur Sigfusson, responia així sobre les causes del col·lapse econòmic:

Los primeros culpables son los políticos, esa filosofía neoliberal que derivó en los excesos de las privatizaciones, las desregulaciones. Y también los banqueros y la oligarquía empresarial (muy conectada con la política), muy irresponsable. Los supervisores financieros y el banco central no hicieron su trabajo. Islandia se convirtió en una suerte de laboratorio neoliberal. También los medios tuvieron su responsabilidad: no fueron críticos.

IceSabe, filial del nacionalitzat banc Kaupthing, acumulava un deute a clients britànics i holandesos de 3.700 milions d’€. En aquells moments, la moneda islandesa perdia un 50% del seu valor, la borsa queia un 76% en un sol dia, i el deute total sumava 6 vegades el valor del PIB. Era l’hora de la sempre incòmoda intervenció del FMI que pactava amb el govern un préstam de 2.100 milions d’€ que se sumaven a 2.500 milions procedents de països escandinaus. Començaven les protestes dels islandesos que anaven en augment al gener del 2009.

Les sonores manifestacions –que no s’havien vist desde la dècada dels 40– van provocar la dimissió del primer ministre Geir H. Haarden i del govern sencer. El primer –i únic fins al moment– que cau a conseqüència de la crisi. A l’abril d’aquell mateix any se celebren eleccions generals d’on surt una coalició entre l’Aliança Social-Demòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda, encapçalat per la Primera Ministra obertament declarada homosexual Johanna Sigurdardottir.

A finals de 2009, el Parlament proposa una llei per a la devolució del deute d’IceSabe a Gran Bretanya i Holanda (3.700 milions) amb diners de les families islandeses a pagar durant els següents 15 anys i un interés del 5,5%. Fet que provoca el retorn de les protestes al carrer per exigir un referèndum. El president Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar la llei –fet inaudit en la història islandesa– i la sotmet a referèndum tal com demana el poble. Al març, el NO guanya amb el suport del 93% dels vots. A conseqüència, l’FMI congela temporalment el préstam i perilla la futura entrada del país a la UE.

Al mateix temps, el nou govern inicia una investigació per esclarir les causes i culpables de la crisi. Al maig es publica la investigació, on hi trobem conclusions com aquesta: “Figuras líderes de Islandia, incluyendo al ex primer ministro Geir Haarde, son culpables de “negligencia grave” en el colapso de los bancos más grandes del país en 2008″. A partir d’aquí s’executen detencions de banquers i querelles per valor de 2.000 milions d’€ a alts càrrecs executius imputats per frau. Islàndia, via Interpol, dicta una ordre internacional d’arrest contra l’ex-president del Kaupthing, Sigurdur Einarsson. Així, aquesta illa-nació es converteix en el primer país europeu que enlloc de premiar als banquers responsables de la crisi, els posa entre reixes.

Per si tot això fos poc, al 2010 s’inicia la reforma de la Constitució Islandesa per a la reconstrucció del país. 25 persones sense afiliació política són els encarregats de redactar-la. Aquest Parlament Constitucional inclou advocats, matemàtics, periodistes, estudiants, grangers, empresaris i sindicalistes, elegits entre un total de 500 candidats.

Al mateix any 2010 es presenta la Iniciativa Islandesa Moderna per a Mitjans de Comunicació (Icelandic Modern Media Initiative), un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d’informació i d’expressió. Es vol convertir el país en un refugi segur per al periodisme d’investigació i la llibertat d’informació on es protegeixen fonts, periodistes i proveïdors d’Internet que allotgin informació periodística.

Al febrer de 2011, el Parlament Islandès aprova una nova llei per al pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda amb una rebaixa d’interés al 3,2%, però de nou el president Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar-la i torna a subjugar-la a referèndum tal com demana una petició ciutadana de 40.000 signatures. (font)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada