"IN MEMORIAM" Paco Candel: "Els problemes que jo veia al barri són els que surten als meus llibres"

27.3.11

Entrevista realitzada per Albert Lladó (Editada al Diari de Mataró.Cat
el 20 de novembre de 2006).

Paco Candel és un símbol de la immigració. Reconegut escriptor i periodista, les seves obres sempre han estat ambientades en els barris pobres de Barcelona, on ell va arribar a principis dels anys 30 amb la seva família. Així, al 1956, publica la seva primera novel·la “Hay una juventud que aguarda”. Al 1957, amb “Donde la ciudad cambia su nombre”, i, al 1959, amb “Han matado un hombre, han roto el paisaje” va creant una obra literària única al nostre país, amb la marginalitat i la immigració com a escenografia. Sens dubte, però, la publicació d’ “Els altres catalans”, al 1964, de la que avui ja se n’han fet divuit edicions, és la obra que catapulta a Candel com a l’home que sap explicar millor el fenomen migratori de Catalunya. De la seva curta, però intensa, vida política escriu “Candel contra Candel”, al 1981, o “Un charnego en el senado”, al 1979. Desil·lusionat de una vida política que no era la que ell havia imaginat, torna a la seva professió d’escriptor i analista d’una societat canviant en tot moment. Així, al 1988, publica “La nova pobresa”. Al 2003, la seva trajectòria es veu reconeguda amb la “Medalla d’or” de la Generalitat de Catalunya. Al 2005, quan Candel complia els vuitanta anys, es crea la Fundació que porta el seu nom, i que té com a objectiu treballar per a la integració dels immigrants.

Paco Candel recupera la seva indiscutible fortalesa en un clínica del centre de Barcelona. Això no és inconvenient per a que ens rebi amb una amabilitat admirable, pròpia, només, dels grans. La seva humilitat és sorprenent. Amb la barba perfectament arreglada, i amb un bonic mocador al coll, m’agafa del braç i em porta a una petita sala. Tenim davant, en som conscients, un veritable professional de l’escriptura. Un treballador, un lluitador i un home de barri. Però, també, estem davant de la intel·ligència que va saber entendre, millor que ningú, què volia ser immigrant i com s’havia d’encarar la integració per a que Catalunya es convertís en el que és ara. No cal dir que és un privilegi escoltar les seves respostes.

-Vostè neix a “Casas Altas”, al País Valencià, però als dos anys emigra a Barcelona, i s’instal·la a barris marginals com “Casas baratas” o “Can Tunis”. Com influeix això en la seva escriptura?
Hem de pensar que, en aquell temps, arribar a Barcelona procedent de la immigració volia dir anar a parar, per força, als barris marginals. Llavors hi havia una zona a la que avui li diuen “Zona Franca”, però que aleshores es deia “Can Tunis”. Allà, amb la meva família, vaig arribar a les “Casas Baratas”. Després vam anar al barri de “Port”, i ja no m’he mogut en tota la meva vida d’allà. Naturalment, suposo que això ha influït molt en la meva escriptura. Els problemes que jo veia al barri són els que surten als meus llibres: immigració, corrents migratòries, ...

-Però vostè, com el seu cosí Juan Genovés, volia ser pintor, no?
Sí, volia ser pintor. El meu cosí avui en dia és un pintor de fama internacional. Però arribar a ser pintor era molt més difícil del que jo creia. Ho vaig provar. Anava amb una carpeta amb dibuixos, i a la gent li agradava, però res. La primera cosa que vaig portar escrita la van agafar. I vaig dedicar-me a l’escriptura.

-La seva primera novel·la, “Hay una juventud que aguarda”, escrita a 1954, és la historia d’un noi que busca obrir-se pas com a escriptor. Com ha sigut aquest camí?
Bé, aquesta és la primera novel·la que em publiquen, però no la primera que escric. Veritablement, és molt autobiogràfica. Això és una característica de tota la meva obra. Com dèiem, la meva obsessió era ser pintor, entrar en el món de l’art, però això no era gens fàcil d'aconseguir. No sé encara com, però vaig començar a conèixer gent de Lletres, i em vaig posar a escriure.

-L’èxit editorial li arriba amb l’assaig “Els altres catalans”, al 1964. Un assaig en el que van col·laborar Jordi Pujol, amb documentació, i Joan Reventós, amb ajuda per a la financiació. Com va sorgir la possibilitat d’escriure aquest llibre?
Èxit, si l’entenem com que la critica, premsa i els diferents mitjans et fan cas, el vaig tenir molt aviat perquè la primera novel·la que vaig publicar va ser una espècie d’escàndol literari. Vaig cometre el gran error de no canviar els noms dels personatges, i vaig deixar els noms reals.

-Però “Els altres catalans” arriba com a un encàrrec de l’editorial, no?
Mig encàrrec. Veient l’èxit de la meva novel·la “Donde la ciudad cambia su nombre”, Edicions 62, que acabava de publicar “Nosaltres, els valencians” de Fuster, volien que jo escrigués “Nosaltres, els immigrants”. Em vaig negar. Vaig canviar el títol per “Els altres catalans”.

-I com arriba, llavors, Jordi Pujol a la seva porta?
Jordi Pujol ha sigut sempre un home molt al corrent del tema de la immigració. En aquell temps, ja es donava compte que la immigració seria un dels temes que tindríem a Catalunya. Llavors, com sabia que estava escrivint sobre aquests temes, em va venir a veure i em va oferir documentació.

-I, avui, ja portem divuit edicions d’aquest llibre.
Sí, divuit edicions.

-A aquest assaig li han seguit, “Encara més sobre els altres catalans”(Curial, 1973), “Els altres catalans vint anys després” (edicions 62, 1985) i “Els altres catalans al segle XXI (Planeta, 2001, escrit amb Josep Maria Cuenca). Com ha canviat, al llarg dels anys, la vida d’aquests “altres catalans”? Podem dir que la integració ha sigut un èxit?
Jo crec que relativament, sense mirar gaire prim, sí, la integració ha sigut un èxit.

-Han definit, molts cops, a Paco Candel com a un home d’esquerra, agnòstic. Però, tot i això, ha sigut molt valorat, inclòs estimat, per molts sectors de l’ambient cristià. Quins són els punts de coincidència de vostè i el cristianisme?
Jo no sóc fanàtic de res. Sempre he tingut amics capellans. Sobretot, al barri. Era amic de la gent de la parròquia. Potser per això, els meus llibres tenen aquest punt religiós. Però tampoc sé fins a quin punt això és real.

-De la seva experiència política, quan va ser senador per la coalició “Entesa dels Catalans” al 1977, i quan al 1979 va ser regidor de Cultura de l’Hospitalet pel PSUC, va escriure “Un Ayuntamiento llamado Ellos”. Li va decebre tant la política?
Ho vaig passar malament. No m’acaba d’agradar i, quan vaig poder, vaig fugir del món aquest, polític literari. Tu creus que les coses són d’una manera, i després sempre són d’un altre.


-Tot i així, al 2003, recolza a ERC. Com veu la política avui?
Com sempre. Enrevessada, amb crítica continua,... No trobaràs mai a un polític que parli bé d’un altre polític. I, molt menys, si és de la mateixa corda. És horrible el que arriben a dir els uns dels altres.

-Al 2003, rep la Medalla d’or de la Generalitat. Creu que ha sigut prou valorat per l’Administració catalana?
Sóc tan despistat que no em recordo ja ni de l’any. Fa il·lusió que te’l donin, però no significa res de l’altre món.

-El tema principal de les seves obres, com diem, és la immigració i com es relaciona aquesta amb la marginalitat. Com és la immigració actual? Quins problemes té ara que no tenia als anys seixanta?
Molta gent diu que són immigracions iguals, i no és així. La seva cultura és molt diferent. Però encara és molt aviat, per integrar- se. La integració és una cosa molt lenta.

-Com es pot lluitar, doncs, contra la marginalitat?
Si tingués la resposta, m’haurien fet ministre, o alguna cosa semblant. És molt difícil. És un tema complicat, que ha durat molt de temps, i que encara durarà més. No sé si mai trobarem una solució completament correcte.

-A part de novel·lista i assagista, ha treballat molts anys com a periodista: “Tele-Expréss”, “Serra d’Or”, “Avui”, ... Com ha canviat aquest ofici en aquest anys?
No ho sé. No sé si ha canviat gaire. El problema és saber com la gent jove pot entrar en aquest món. S’ha de provar en revistes, diaris,..

-L’any passat, just quan complia vuitanta anys, es crea la Fundació que porta el seu nom. Quins són els objectius fonamentals de la Fundació?
La Fundació té com a objectiu orientar a la gent que ve de fora, i que ve perduda. Donar consells als immigrants. Ara, com a totes les entitats pobres, falla el de sempre: els diners.

-Té previst publicar algun llibre properament?
Tinc previst escriure. Voldria fer una continuació de la meva experiència com a immigrant, de la que ja tinc una primera part publicada.

-Per acabar. Quin consell li donaria a un immigrant que vol venir a Catalunya?
Primer de tot, intentaria que fessin cas dels consells. Després, li diria que si vol anar a Catalunya estudiï què és Catalunya i que procuri ajudar en el que Catalunya és i vol ser. I naturalment, molts més detalls.

"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".
 

"La nova pobresa"
Paco Candel




 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada