Tòpic: “Els immigrants ens treuen els ajuts”L’arribada d’immigració ha posat en evidència les carències de l’estat del benestar, però no n’ha estat la causa. La causa real és la manca d’inversió en despesa pública.
Els immigrants també són contribuents de l’estat: el 12,2% del total d’afiliats a la Seguretat Social a Catalunya són immigrants. A l’Estat espanyol aquest percentatge és del 10,6%. Aquesta xifra seria més elevada si es regularitzés la situació dels treballadors de l’economia submergida.
Els immigrants no són una càrrega ja que aporten més del que reben: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total. Les despeses que van originar van representar el 5,4% del total. (Font: Oficina Econòmica del President del govern, 2007). L’any 2008, la diferència entre les aportacions a la Seguretat Social i les despeses originades per la població immigrada, van suposar un benefici a l’Estat espanyol de 5.000 milions d’euros (Font: Joan Oliver, catedràtic UAB)
La població immigrada és majoritàriament jove (entre 20 i 40 anys), en edat de treballar, que contribueix a l’estat, en forma d’impostos i consum (per tant, IVA)..., més del que en rep.
L’any 2006, només 9.237 persones dels 250.000 residents estrangers a Barcelona van ser usuaris dels serveis socials.
A Barcelona, a causa dels requisits que s’exigeixen, només el 6% dels habitatges protegits són adjudicats a població estrangera (que representa el 17,6% de la població de la ciutat).
No hi ha cap prestació específica assignada a estrangers. S’accedeix als ajuts segons les condicions com a persona i existeixen unes condicions específiques d’accés com, per exemple, disposar de permís de residència; per això, els sense papers només poden accedir als ajuts d’emergència. A més, cal complir una sèrie de requisits que tenen a veure amb la situació econòmica, l’edat, el nombre de persones a càrrec, el temps de residència al municipi o trobar-se en condicions de vida greus.
Cal remarcar que moltes de les persones immigrades desconeixen els mecanismes i circuits establerts i no acudeixen als centres de serveis socials per manca d’informació.
I que les condicions econòmiques i socials d’alguns immigrants són tan pèssimes que requereixen d’ajuda social.
La gran despesa en serveis socials s’aplica en les prestacions on els immigrants estan menys representats, com les vinculades a la Llei de dependència i a la gent gran.
Cal tenir en compte que es tracta de població jove i amb pocs problemes de salut.
Segons el Departament de Salut de la Generalitat, l’any 2006, el total de la despesa sanitària de la població estrangera representava el 4,3% del pressupost total, mentre que la població estrangera era quasi el 13% del total dels habitants de Catalunya.
A Catalunya, els immigrants van al metge la meitat que els autòctons i el consum farmacèutic dels pacients de nacionalitat espanyola és un 41% més elevat que els dels estrangers. El cost de l’atenció a urgències dels pacients estrangers és entre el 10 i 17% menor que el de l’atenció a pacients espanyols.
A l’Hospital de Sant Pau l’assistència a urgències de la població estrangera és exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital.
S’ha creat la sensació que hem de competir pels recursos socials. Cal enfortir l’estat del benestar, que actualment és del tot insuficient per cobrir les necessitats del conjunt de la població.
En referència a això, presentem dades extretes de dos articles de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la UPF:
[...] Existeix una interpretació de la crisi econòmica espanyola (molt estesa en els establishments financers, polítics i mediàtics de la UE i de l’Estat espanyol) que atribueix la crisi a l’excessiva despesa pública, que inclou la despesa pública social.
Les dades no abonen aquesta interpretació. Segons les darreres dades de la UE-15 (el grup de països amb nivell de riquesa més similar al nostre), l’Estat espanyol té la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15. En realitat, Espanya gasta en el seu estat del benestar molt menys del que li correspon pel seu nivell de riquesa. El PIB per càpita és ja el 93% del promig de la UE-15, però la seva despesa pública social per càpita és només el 74% del promig de la UE-15.
L’endeutament públic a l’Estat espanyol va baixar durant el període 2000-2007 des del 59,3% del PIB al 36,2% del PIB. El dèficit de l’estat també va baixar i es va arribar a superàvit els anys 2005, 2006 i 2007. Per tant, l’argument que la crisi (que va començar el 2007) la va generar l’excessiva despesa pública, inclosa la social, o l’exuberant deute públic, no té cap validesa.
A nivell europeu, la protecció social en el promig de la UE-15 s’ha anat deteriorant. Això respon al desenvolupament de les polítiques neoliberals promogudes pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Consell Europeu i que consisteixen en la desregulació dels mercats laborals, la reducció de la protecció social, les privatitzacions dels serveis de l’estat del benestar, la reducció dels beneficis laborals i socials, etc.[...]
Per completar informació, vegeu Motius per a la vaga general a www.vnavarro.org.
(font)
(font)
