Marianela Vanesa Adolfo Llicenciada en turisme per la Universitat de Morón, Buenos Aires. Secretària executiva de la Fundació Paco Candel

5.3.11





















Marianela Vanesa Adolfo.
(Secretària executiva de la Fundació Paco Candel)

Llegeixo el text de la nadala de la Fundació Paco Candel, extret del llibre «Els altres catalans» i penso: tenia tanta raó en Candel quan ho va escriure! És veritat, quan arriba el moment de prendre la decisió de deixar la teva terra buscant-ne una que t'ofereixi alternatives més bones de futur, no és gens fàcil.

Marianela Vanesa Adolfo Llicenciada en turisme per la Universitat de Morón, Buenos Aires. Secretària executiva de la Fundació Paco Candel 05.03.2011



Vaig arribar a Catalunya fa nou anys, deixant el meu país en un moment crític. Feia dos mesos que s'havia imposat el «corralito», la gent ja no podia disposar lliurement dels seus diners, ja fossin estalvis o el sou, i hi havia manifestacions gairebé diàries al centre de la ciutat de Buenos Aires, amb ferits i, en algun cas, fins i tot morts. Tot això passava a pocs metres d'on treballava. Recordo que hi va haver dies que sortíem abans de la feina perquè començaven les manifestacions i després no en podríem sortir, i fins i tot havíem de desviar-nos uns quants carrers per a anar a trobar-nos amb algun pare que ens venia a treure del lloc del conflicte.

Aquella crisi tan profunda que hi va haver a l'Argentina en aquell moment per a mi va ser molt important, perquè era molt jove, amb molts projectes, amb moltes ganes de fer coses. Però per a mi tot això del «corralito» era més que una qüestió econòmica: per a mi era com si em posessin dins d'una gàbia. La sensació que tenia era que, per a fer qualsevol cosa, a partir d'aquell moment s'havia de demanar permís, i tot allò acabà de fer que em decidís a deixar el meu país i els meus per a començar de nou aquí, amb l'esperança de poder fer realitat els meus somnis.

No era la primera crisi que va viure l'Argentina, ni l'última. Els pares sempre m'explicaven els vaivens de la política econòmica de l'Argentina, que un cop els va deixar sense els diners que havien tret del traspàs d'un «colmado» per culpa del «desagio» (canvi de moneda amb devaluació). Històries com aquestes a l'Argentina, malauradament, en van passar unes quantes: la gent perdia els diners que tenia al banc, fruit del seu esforç i treball, per culpa d'un grapat d'espavilats especuladors que posaven potes enlaire tot el sistema.

Tot això em ve a la memòria perquè aquí ara passa una cosa semblant. Fa uns cinc anys, veia les notícies amb el pare, en una de les seves visites a Catalunya. Començàvem a veure indicis que alguna cosa importat passaria aquí; per a nosaltres tot això ens era familiar, i vaticinàvem que passaria una crisi com aquesta, sobretot el meu pare que està cremat i desil·lusionat amb el seu país, o més aviat amb els seus governants, atès que ell, que ara està sense feina i s'ha de buscar la vida per a tirar endavant, veu com els seus projectes queden limitats per la política del govern.

Si he de dir el que sento avui dia amb aquesta crisi, en el fons és por. Tot plegat em porta mals records. Però, d'altra banda, tinc un raig d'esperança i optimisme que tot plegat passarà aviat. Hi ha una dita que diu «no hi ha mal que duri cent anys», cosa que és veritat.

Catalunya té una gran diferència amb l'Argentina: el lloc on és. El fet d'estar dins de la Unió Europea, la seva història i la gent, tot plegat farà que sortim de la crisi. Potser ens costarà una mica més que el que diuen el polítics, haurem de suportar més retallades, però l'important és no perdre mai les ganes de tirar endavant, sempre amb la il·lusió que fa tenir nous projectes.

L'altre dia mirant les notícies vaig veure un reportatge en el qual explicaven com joves enginyers comencen a buscar nous horitzons professionals fora de Catalunya, i hi apareixia un noi que preparava la maleta per a anar-se'n cap a Alemanya. Aquella imatge em recordà els meus últims dies a Buenos Aires; com jo, molta gent amb estudis universitaris se n'anà de l'Argentina perquè no hi teníem espai. Ara aquí, a Catalunya, arran de la crisi, no som un país receptor d'immigració, sinó que ens convertim a poc a poc en un país emissor.

A mi, tot això em demostra que al món es viuen processos més o menys cíclics que passen d'una banda a l'altra. El fet que en un lloc aquest procés sigui més profund que en un altre, està marcat per la gent que governa i els poders econòmics que la condicionen.

Ara, després de nou anys, i de sentir-me completament integrada, quan parlo més català que no pas castellà, penso: quina terra enyoraran els meus fills? Per a ells Argentina queda massa lluny. Espero d'aquí a uns quants anys poder anar-hi més sovint i ensenyar als fills els paratges tan meravellosos que té l'Argentina. Sé que ells no se l'estimaran com jo, sinó que serà un lloc llunyà on va néixer la mare i on tenen familiars, que, de tant en tant, vénen cap aquí i parlen amb un accent diferent, que els fa gràcia i que de vegades no entenen. Per a ells serà aquesta terra, Catalunya, la seva terra, la del pare i la que la mare escollí per a quedar-se, en la qual no se sent forastera, sinó una més d'aquí amb uns orígens diferents, però que se l'estima com si hi hagués nascut.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada