Primer els de casa?

19.2.11

Tot i no haver aconseguit representació parlamentària, els resultats obtinguts per Plataforma per Catalunya (PxC) el 28-N passat han fet sonar algunes alarmes. La quantitat de paperetes aplegades per J. Anglada ha estat objecte d'un bon nombre de reflexions. Ensurt? Anècdota? Lliçó? Avís? Moltes veus s'han preguntat per què el seu missatge obertament xenòfob i islamòfob ha pogut convèncer 75.321 electors. En paral·lel, la web del partit celebra el resultat, i PxC ja es prepara per estendre la seva croada contra la immigració al conjunt de la geografia municipal de Catalunya.


Una vegada constituïda la nova cambra, cal presagiar que l'espectre de l'extrema dreta retornarà a l'armari municipal del qual va sortir, i que hi romandrà fins a nova ordre electoral. Tot seguit ens fixem en un dels pilars del discurs polític de PxC: la insistència en el fet que el conflicte que vivim és un conflicte d'interessos i que, per tant, la primacia dels "de casa" davant de la immigració ha de ser la força motriu de tota política d'immigració.

Primer els de casa: aquest eslògan d'ultranacionalisme domèstic encapsula l'essència discursiva de la formació. El lema es nodreix de la clàssica lògica d'oposició entre el nosaltres i l'ells. Com és sabut, aquesta no constitueix, ni de bon tros, una lògica estranya a la política catalana. Tampoc ho són, òbviament, els discursos identitaris. L'explotació electoral de la dicotomia entre immigració i població autòctona, no obstant això, sí que representa, en certa manera, una novetat. Remarcant la diferència entre la immigració, causant suposada de bona part dels problemes que afecten Catalunya, i un nosaltres, víctima suposada d'aquests problemes, el discurs de PxC legitima la discriminació entre les persones arribades des d'altres països i les que ja eren a Catalunya. És a dir: nodreix la xenofòbia. Aquest discurs, passat pel sedàs de l'ultranacionalisme domèstic d'Anglada, aporta elements nous al debat polític català.

El discurs d'Anglada transcendeix de manera abrupta les disjuntives sempiternes entre catalanisme i espanyolisme, i entre dreta i esquerra, que han dominat tradicionalment l'arena política catalana. L'ultranacionalisme domèstic de PxC encarna una sortida per la tangent en tota regla del mapa de clivelles damunt del qual han transitat els partits catalans en les darreres dècades. Ni d'esquerres ni de dretes, ni catalanistes ni espanyolistes: primer els de casa. Aquest és el raonament prestidigitador de fons de l'ultranacionalisme domèstic.

Però el discurs de PxC és més complex. Va més enllà i rebla el clau de la discriminació quan fa referència a la població musulmana. A la declaració programàtica de la formació es pot llegir que "PxC proposa, en qualsevol cas, una alternativa a l'actual política d'immigració que fixi quotes de procedència i redueixi a zero el contingent islàmic. PxC no permetrà en cap cas una afluència incontrolada de forans mentre tinguem la possibilitat de cobrir les necessitats amb ciutadans autòctons, europeus comunitaris i dels països de l'est, o en qualsevol cas, d'aquells de l'Amèrica Llatina amb els quals hem tingut relacions històriques i als quals hem aportat la nostra cultura, tradicions i principis morals cristians [sic]".

Per a Anglada, els immigrants que de debò són problemàtics són els musulmans. La retòrica de la invasió, de la islamització de Catalunya i de la reivindicació de les expulsions de musulmans vincula el seu discurs directament amb la lògica de la reconquesta. Bona part de l'argumentari de PxC sembla edificat sobre les runes dels exercicis de purificació simbòlica i religiosa duts a terme a la península Ibèrica durant els segles en què, precisament, van anar forjant-se les identitats nacionals espanyola i catalana. De manera provocadora, PxC posa al descobert el vincle de la nostra història tàcita entre construcció nacional i oposició a l'islam.
Quan encara ressonen les declaracions de Marine le Pen, en què comparava les pregàries dels musulmans a l'espai públic francès amb l'ocupació nazi durant el règim de Vichy, i amb les maquinàries dels partits catalans greixant els motors per a la cursa cap als ajuntaments, sembla important no perdre de vista els odis atàvics i les pràctiques d'exclusió sobre els quals històricament s'han edificat les nostres societats.

Acceptar la diferència i l'altre com a parts intrínseques de la identitat pròpia, i reconèixer i fomentar la diversitat com a variable de riquesa, és imprescindible si es volen desactivar les lògiques subterrànies de croada domèstica que transiten per la geografia municipal de Catalunya. Ser català i musulmà ha de ser tan legítim com ser cristià, agnòstic, evangelista o, simplement, no creient. No podem deixar que aquesta barreja que alimenta el discurs xenòfob continuï ancorant entre els ciutadans a qui costa entendre per què els efectes de la crisi econòmica no els pateixen aquells qui l'han provocada, i que s'aferren a qualsevol desviament emocional que enforteixi i retroalimenti la seva relació de poder davant dels "altres"./Font

Text: Ricard Zapata- Barrero i Xavier Ferrer-Gallardo.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada