Pastera amb immigrants canaris a Buenos Aires, en l'època de Rosas.

10.2.11

Pastera amb immigrants canaris a Buenos Aires, en l'època de Roses.

Per Cristina Ambrosini

El fenomen de les actuals "pasteres", naus precàries, sobrecarregades de persones que desitgen arribar a un nou món, millor que el propi, àdhuc al preu de perdre la vida en l'intent, no és nou. Al juliol de 1836 va atracar imprevistament a Buenos Aires, una goleta espanyola amb un carregament humà de 450 immigrants canaris provinents de la illa de Lanzarote, infectats amb el virus del tifus. La destinació de la nau era Montevideo però no els van deixar descendir. La recepció humanitària que van rebre a Buenos Aires, ordenada i supervisada pel
mateix Juan Manuel de Rosas, és un episodi que mereix destacar-se en aquesta època de polítiques xenòfobes i expulsives.


Breument, la història és aquesta: Una successió d'erupcions
volcàniques i sequeres van provocar un èxode massiu en la illa de
Lanzarote en1835. L'ocasió va ser propícia per a les promeses d'una
terra millor per als desesperats pagesos per part d'alguns aventurers
que, cobrant preus excessius, els embarcaven en naus petites i
inadequades per a la llarga travessia. Així va arribar A Buenos Aires
la nau "Isabel Segona", alies "Lucrecia" amb un contingent de 450
immigrants canaris compost per homes, dones, nens i dos sacerdots
doncs els havien impedit desembarcar a Montevideo ja que la ciutat
estava assolada per una epidèmia d'escarlatina.

La nau, llavors, va buscar refugi en el port de Buenos Aires. Quan
les autoritats argentines van inspeccionar la nau van descobrir una
veritable tragèdia humana a bord. Allí havia esclatat una epidèmia de
tifus per les penoses condicions del viatge: tres mesos en alta mar
amb escassos queviures, amuntegats, sense banyar-se ni canviar-se les
robes, el virus havia fet estralls, especialment sobre dones i nens.
Es va decidir desembarcar a malalts i sans en el convent de La
Recoleta baix la responsabilitat del Capità del Port i el cap de
Policia Bernardo Victorica para, una vegada aïllats, ser atesos pels
metges. El tractament es va atenir a les normes d'higiene de l'època,
es van eliminar els polls, els hi va desinfectar, va vestir, va
alimentar i va allotjar en llits nets. Per a la millor atenció, van
col•laborar tres estudiants, tres sacerdots i una negra lliberta,
corrent amb les despeses l'Estat ja que no va haver a qui cobrar-li.
El governador Juan Manuel de Roses va ordenar la compra de robes,
aculls i quant fos necessari per als malalts a més de proveir
d'abundants aliments frescos i de bona qualitat. El Dr. Justo García
Valdéz i els seus col•laboradors es van encarregar del restabliment de
la salut dels malalts. En els seus informes conten que les persones
van arribar brutes i pudendes a causa d'haver usat un únic vestit en
tot el viatge. Molts van sofrir la clàssica diarrea, inflamació de
cames i hematomes purulents en les natges.

Les notícies dels desgraciats immigrants va commoure a tota la
comunitat de la Ciutat, també l'admiració per la sacrificada actitud
dels metges i tots els quals es van exposar al perill del contagi (va
morir un dels sacerdots). Tants esforços, després, van ser premiats
amb medalles d'or i plata que duien la següent inscripció "Va salvar
als seus semblants amb el risc de la seva vida". Passat el perill, els
immigrants canaris van ser autoritzats a radicar-se en el país.
Diversos d'ells es van establir en els terrenys de la Chacarita dels
Col•legials.

Font consultada: Arnaldo J. Cunietti-Ferrando "La tragèdia dels
immigrants canaris. Un episodi poc conegut de l'època de Roses" en
Històries de la ciutat, Nª 29, desembre de 2004, pàg.31-41

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada