“Ens presenten els immigrants com una massa amorfa, ignorant les qualitats que tenen”

12.2.11

Entrevista a l'escriptor i filòsof Pep Subirós, autor del llibre 'Ser immigrant a Catalunya'

- Parlar d'immigració implica incórrer en un conflicte intel·lectual, per la sèrie de clixes que hi ha al darrere. Hi esteu d'acord?
- El llibre 'Ser immigrant a Catalunya', hauria preferit titular-lo 'No em preguntis d'on sóc', perquè la paraula immigració suposa, certament, una autocontradicció moral, en la mesura que reflecteix l'ambiguïtat amb què es tracta aquest fenomen. D'una banda, hi ha discursos i pràctiques molt gratuïtes que no aborden la seva complexitat, i de l'altra, només es categoritza en termes d'algú que s'ha desplaçat des d'un altre Estat, un llast indeleble que marca la persona però també els seus fills i parents. Aquest influx de la categorització de l'altre fa que hi mantinguem distància i hi aboquem prejudicis que el discriminen.

- La categorització s'ha pervertit fins a l'extrem que hem convertit
la diferència en una desigualtat?
- Faig meva la frase de Zygmunt Bauman, quan diu «no són les
diferències les que creen les fronteres, sinó les fronteres que creen
les diferències». Té tota la raó. Aquestes categoritzacions obeeixen a
una utilització política del fenomen, però també reflecteixen actituds
de temor o de desconfiança envers allò desconegut.

- Això és inherent als humans, no troba?
- L'alteritat sobre el foraster, i les diferències de creences o de
llenguatges, creen distància; certament. El problema és quan aquestes
diferències esdevenen munició per estratègies polítiques.

- Ens han arrossegat a associar immigrant amb pobresa. És així?
- Han fet que ens referim a l'immigrant com aquell qui ve d'un país
empobrit, no pas el professional o executiu de la Nissan provinent del
Japó, el qual fins i tot admirem. La utilització maniquea o monolítica
de la immigració ens ha dut a veure-la només com una massa amorfa de
gent forçada per la situació econòmica del seu país. Els despullem de
les seves característiques personals, ignorant les qualitats morals o
culturals que tenen. A ells, aquesta desvaloració els suposa un enorme
perjudici.

- Els mirem com a «analfabets socials»?
- El factor econòmic és el que guia el nostre comportament vers ells.
Una actitud acompanyada de tòpics com ara el seu escàs nivell cultural
o la poca formació, quan molts tenen estudis superiors. I la prova
d'aquest ús instrumental és la creació a l'Estat espanyol d'un
Ministeri de Treball i Immigració, com si la qualitat d'aquestes
persones es reduís a la seva força de treball. Parlar d'immigrants
així comporta convertir persones tan complexes com qualssevol altres
en eines de treball útils en temps de bonança econòmica i
prescindibles en moments com l'actual.

- Un dels personatges del seu llibre s'autoqualifica de «subjecte
postcolonial». Són conscients d'aquesta situació?
- És la reacció d'una persona immigrant que sap l'origen dels seus
problemes. Així ho diu Alícia Romero, una noia mexicana que ha estat
assessora de l'exvicepresident de la Generalitat. Explica que la
manera perquè l'immigrant qualificat se'n surti és, justament, fer
d'immigrant; és a dir, exercint de mediador o d'altres rols
atribuïbles només als nouvinguts. Altres testimonis indiquen com els
autòctons només els observem com els hereus de les colònies que
Occident va intentar «civilitzar»; és a dir, com a simples missatgers
de la desgràcia. Els carreguem a ells la suposada inferioritat
atribuïda a aquests indrets, la qual va servir per justificar les
polítiques colonials. La mateixa mirada, per cert, serveix avui per
justificar la penetració i l'espoli en aquestes zones o les
restriccions legals que ells pateixen al nostre país.

- El factor econòmic pesa més que la diferència cultural?
- Per descomptat, les desigualtats econòmiques i la manca de justícia
social són darrere d'aquestes pautes discriminatòries. Això sí: es
continuen utilitzant tòpics diferenciadors, com ara que «no estan
preparats» o «no tenen el nivell», per justificar aquestes
desigualtats. L'elaboració d'això és la creació d'un enemic imaginari,
avui centrat en l'islamisme, al qual se'l presenta com l'amenaça per
al benestar, les conquestes democràtiques i els valors d'Occident. En
el cas dels immigrants musulmans, això els suposa un doble càstig. El
més perniciós, però, és com aquestes estratègies pròpies de la
ultradreta les ha assumit l'esquerra, aprovant mocions que penalitzen
la immigració pel fet de ser-ho, quan ni la crisi ni la insatisfacció
social res tenen a veure amb els nouvinguts. És absurd carregar-los la
responsabilitat de problemes que són fruit dels mecanismes econòmics
que imperen a escala global.

- La immigració ho posa al descobert?
- Serveix de revelador. Primer perquè ensenya les reaccions
equivocades i els posicionaments polítics malintencionats que se'n
fan. I, en segon lloc, perquè qüestiona les relacions injustes del
sistema en què estem instal·lats, el qual alguns anomenem capitalisme.

- En àmbits locals, on predominen les relacions de proximitat, la
caricatura de la immigració és més fàcil que s'esvaeixi?
- Més aviat al contrari, ja que es viu més de prop l'amenaça que,
aparentment, representa, mentre que a les ciutats queda difosa. En tot
cas, hem d'estar agraïts que no s'hagin produït greus incidents tret
dels de Ca n'Anglada o els de Salt, suburbis allunyats de la dinàmica
urbana en els quals hi ha una població força homogènia, la majoria
provinent de la immigració espanyola dels anys seixanta o setanta.
Sobretot és en aquests llocs on apareix la por envers els immigrants,
tant per la competència que poden representar com perquè aquesta
població veu, en ells, allò que ha estat; d'aquí ve aquesta reacció
tan inconscient.

- Hi ha la tendència de considerar que uns immigrants s'integren
millor que d'altres per raons culturals. Què en pensa?
- Està estudiat que, en arribar, el nouvingut busca gent del seu
mateix origen, ja que això li garanteix un primer coixí. És un
itinerari que ha passat al llarg de la història i a tot arreu, i que
obeeix al mer instint de supervivència. És perillós, doncs, parlar
d'uns col·lectius més adaptables que d'altres, com se sol fer respecte
als marroquins o als xinesos, perquè cap comunitat no és estable ni
tampoc homogènia. Cada persona és un món.

- El repte és passar del multiculturalisme a l'interculturalisme?
- Es tracta que els nouvinguts i la societat d'acollida entrin en joc,
ja que la veritable integració requereix el coneixement mutu.
Malauradament, aquesta reciprocitat en igualtat de condicions no
existeix. Taoufik Cheddadi, imam de Santa Coloma de Gramenet, es
pregunta sovint: «Per què l'apel·lació a integrar-se només s'adreça a
nosaltres i no a la societat d'acollida?». Mentre no ens fem càrrec
que la diversitat social és un fet ordinari i una riquesa per a
tothom, la veurem com un problema.

- Això contrasta amb el que es viu a les escoles, on la convivència
flueix en plena harmonia. Per què es perverteix després?
- Entre els infants no hi ha problemes fins als 13 anys. Però, quan
esdevenen adolescents i viuen una situació econòmica conflictiva, això
es racionaliza amb prejudicis. Una actitud que té a veure amb les/
dinàmiques d'una societat fortament individualista i competitiva, que
presenta la diferència com una amenaça. Fins i tot podem veure que
alguns pares treuen els nens de l'escola perquè no es barregin, quan
caldria tendir a la màxima mixació possible.

- El nou paradigma depèn de crear estructures que no discriminin la immigració?
- Cal posar fi a la seva precarietat legal i que tinguin possibilitats
de tenir una vida digna, no com ara, que, començant per la mateixa
Llei d'estrangeria, rep obstacles legals i paralegals que impedeixen
la seva integració. Però també hem de crear les condicions necessàries
perquè la societat d'acollida s'incardini amb aquesta nova realitat
que arriba de fora a partir de compartir una sèrie de codis
democràtics. Un marc més just i participatiu, sumat a aquest procés
d'intercanvi permanent a dues bandes, farà possible la integració
desitjada. /Font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada