Casa Amèrica Catalunya es va fundar el 10 de març de 1911, un temps de nostàlgia per als indians procedents de l'alta burgesia barcelonina. Després de la pèrdua el 1898 de les colònies de Cuba i de Puerto Rico, l'enyorança d'aquells dies d'aventures i riqueses va propiciar el naixement d'aquesta entitat «decidida a segellar la fraternitat trans-atlàntica», tal com consta a l'acta inaugural. A començaments del segle XX, la indústria catalana era poderosa, però necessitava les matèries primeres que provenien de l'Amèrica Llatina. Hi havia un gran flux de vaixells mercants que anaven i venien de Barcelona a Buenos Aires o Montevideo amb les bodegues plenes de sucre, tabac, blat, i del valorat cotó que alimentava les fàbriques tèxtils.
La primera seu va ser una mansió del passatge de Méndez Vigo. Després van venir vuit emplaçaments més i quatre canvis de nom. Francesc Cambó, polític i president de la companyia Hispano Americana de Electricidad, n'era el mecenes, i el seu amic Rafael Vehils, el director. Entre els fundadors cal destacar Antonio López, marquès de Comillas, que va estar implicat en el tràfic d'esclaus.
El 1916 comptava amb 500 socis i diverses empreses afins, com ara l'editorial Gustavo Gili, la Banca Marsans, el Banco Hispano Americano, el Banco Urquijo, la Compañía General de Tabacos de Filipinas, la Seda de Barcelona, Ford Motor Ibérica i l'Hotel Ritz. Durant la primera guerra mundial, va subsistir gràcies a les subvencions públiques.
La societat va tenir influents delegats a cada país llatinoamericà, que ajudaven els catalans emprenedors que s'hi volien establir. Santiago Rusiñol va ser el seu ambaixador a l'Argentina. Casa Amèrica Catalunya ha editat Del Born al Plata, un quadern ple d'anècdotes, cròniques i cartes. Al capítol de la seva primera travessia per mar obert, Rusiñol es preguntava si els negrets que veuria serien de debò. «Dels que no es destenyeixen». També es plantejava si és veritat que els lloros poden conversar i si els mosquits són com papallones.
Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, l'associació volia inaugurar el 1929 un museu on s'exhibissin els productes naturals de l'Amèrica Llatina. No va aconseguir els permisos de duana, i va haver de llançar a les aigües del port una gran quantitat d'arbres i productes alimentaris per evitar que transmetessin malalties si portaven larves de mosquits.
Als anys 30, Cambó va planificar un edifici impressionant per a Casa Amèrica, on avui hi ha el palau de la Capitania General, al passeig de Colom. Però la guerra civil va tallar l'expansió de cop .
A LA RECERCA DE SEU // La seu actual al carrer de Còrsega amb prou feines pot donar cabuda a la seva intensa activitat. Busca nou allotjament després que es trenquessin les negociacions amb La Caixa, propietària de l'abandonat palau Macaya al passeig de Sant Joan. Al despatx d'Antoni Traveria, el director de Casa Amèrica, hi destaca un pergamí amb les firmes dels 21 cònsols llatinoamericans que el 1936 vivien a Barcelona. Demanaven que el valuós arxiu de l'entitat es protegís dels bombardejos contra els civils.
El 1947, Manuel Fraga va decidir castellanitzar el nom de l'entitat, que va passar a ser Delegación en Barcelona del Instituto de
Estudios Hispánicos, del qual llavors Fraga era secretari general. Començava una època de balls folklòrics. Narcís de Carreras, que va ser president del Barça i autor de la cèlebre frase Som més que un club, també va dirigir l'entitat. «Altres prohoms fonamentals van ser Miquel Torres i Gustavo Gili, que van fer que la casa continués viva malgrat el franquisme», assegura amb orgull Antoni Traveria.
