Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

23.11.10

Els darrers deu anys els comerços xinesos s'han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s'hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l'alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s'estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d'aquests negocis tancats o amb un cartell a l'aparador que n'anuncia el traspàs. La festa s'ha acabat, el poder de compra alimentat per l'endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d'oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s'ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D'una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d'aspirar a servir-los de pista d'aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d'eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d'Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l'opció d'Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d'aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s'hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s'ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s'hi val!

Autor: Marc Arza

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada