Aventura solidària a Sud-amèrica

10.11.10

Un bon grapat d'aventures però, sobretot, molt l'aprenentatge sobre la vida i com encarar les adversitats. Aquest és l'equipatge amb què va tornar cap a casa la periodista barcelonina Ana Basanta, després de treballar amb diverses ONG i conviure durant quatre mesos amb persones que reconstruïen les seves cases després del devastador terratrèmol que va patir el Perú fa pocs anys, o amb nens d'un barri marginal a l'Equador, o amb camperols sota l'amenaça dels paramilitars a Colòmbia. Tot plegat ho explica al llibre 'Halcón de los Andes' (Libertarias).

Abans d'emprendre el viatge, Basanta havia passat dos estius amb l'organització International Peace Observatory (IPO) a Colòmbia. Aquesta vegada, però, va decidir marxar més temps i va demanar una excedència a la feina. L'autora es descriu com una noia de ciutat que aterra en una realitat molt allunyada de la vida quotidiana. La narració en primera persona transmet directament les seves vivències al lector, en un relat molt humà en què tenen cabuda els neguits i les pors, i on tampoc falta l'humor ("anar en mula tota sola era per a mi com conduir sense tenir el carnet") ni els moments de franca tendresa i felicitat, com quan l'escola de San Antonio de Salas la va fer padrina de la promoció de sisè grau. "He passat molts més moments alegres que tristos", diu la periodista.

El periple per Sud-amèrica va començar a la petita població peruana de San Antonio de Salas, completament destruïda pel gran sisme i on l'ONG valenciana Esperanza sin Fronteras treballa en la reconstrucció. Allà
va dormir durant un mes en una tenda de campanya que li van instal·lar a l'interior de l'escola del poble, l'única edificació que estava sencera. Sis mesos després de la catàstrofe no hi havia ni llum ni aigua i els nens seguien amb la por al cos.

"El problema és que faltaven diners per refer les cases. L'ajuda promesa pel Govern no arribava. En aquestes circumstàncies, si no pots confiar en l'autoritat, en qui ho pots fer?", es pregunta. Per sort, l'ONG va anar a poc a poc ajudant a aixecar alguns habitatges.

Sobre el terreny també actuava una altra organització, de caire evangelista i criticada per molts perquè proporcionava menjar sempre a canvi que les famílies anessin a missa. "La majoria hi anaven, més que res per poder alimentar-se", comenta Basanta.

Els adults havien de fer front a la dura tasca de reconstrucció i la jove barcelonina es va dedicar a fer de professora a l'escola i fer atenció als petits. Tot i els dubtes inicials, de seguida va poder comprovar que era una feina molt necessària per a la comunitat i encara més enriquidora.

Passades unes setmanes, va decidir desplaçar-se fins a una població aïllada a les muntanyes, on una organització treballava amb nens maltractats. En un país on els menors no compten amb cap mena de protecció, "veus que ho passen molt malament, però tot i la ràbia, has
de respirar profundament i tractar els pares amb bones maneres per aconseguir que els deixin anar al centre. Si optessis per desfogar-te, no ajudaries els nens".

La periodista valora la feina de les persones que integren les ONG. "He vist que els millors resultats s'obtenen quan es fan les coses a poc a poc, amb paciència i un bon coneixement de l'entorn on s'actua". Una d'aquestes associacions més ben organitzades és la Fundación Jóvenes para el Futuro, que treballa en un barri marginal de Quito, on circula la droga, hi ha famílies senceres a la presó i els indígenes pateixen racisme. "Es notava que feia molts anys que treballaven a consciència per tot el que havien arribat a construir", explica
Basanta.

En els primers temps, a l'organització li costava aconseguir que els nens del carrer anessin a l'escola. "Ara ja en tenen 80. Potser l'èxit escolar és modest, però els nens que surten d'allà amb 16 i 17 anys no creixen com a delinqüents, sinó que pensen a guanyar-se la vida", diu la periodista amb orgull.

A Colòmbia, la jove va conviure amb camperols que lluiten pels seus drets en un territori convuls per la presència de militars, paramilitars i la guerrilla. "Recordava la meva vida a Barcelona, la meva família, però molt relativament, perquè tot i les dificultats em sentia molt plena amb la gent, els projectes i tot el que vivia".
Convertida l'experiència en llibre, revela la millor crítica que li han fet: "Les persones properes em diuen que se senten més capaces de fer coses, deixen de sentir els límits que ens autoimposem".

Font: http://www.publico.es/catalunya/345885/una-aventura-solidaria-a-sud-america

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada